Entre la comunitat universitària i els operadors jurídics predomina la percepció que el dret públic català és el generat per les institucions autonòmiques i prou. De fet els manuals d’estudi d’aqueixa matèria es limiten a fer aqueixa equiparació i en el millor dels casos releguen el dret públic català anterior a 1714 als llibres d’història.
Els juristes instal·lats, conscientment o inconscientment, en aqueixa percepció reprodueixen acríticament l’ordre polític i jurídic establert que deriva de la concepció castellana del poder i del dret. Ignorant que la gestió d’un dret propi a partir de les
assemblees de Pau i Treva fou determinant per a la construcció mateixa de la nació catalana, tan important com la llengua que expressa una mentalitat col·lectiva singular.
El Llibre del Consulat del Mar i les Constitucions catalanes fins a la darrera compilació de 1704 són les màximes expressions d’un bagatge jurídic extraordinàriament innovador a la seva època. Les llibertats concretes, les garanties de les persones i les viles, conformaven un pensament polític caracteritzat per la limitació del poder reial i l’equilibri entre institucions. La magnífica
obra de Víctor Ferro sobre el dret públic català fins als Decrets de Nova Planta s’hauria de recomanar com a lectura imprescindible a totes les facultats de dret i ciència política catalanes i ni tan sols s’ha reeditat des que va aparèixer editat per Eumo ara fa vint-i-cinc anys.
Resulta fàcilment constatable la baixa qualitat de la producció normativa emanada del Parlament de Catalunya i de l’Administració de la Generalitat. Així com també la progressiva pèrdua de fonamentació jurídica de les decisions de molts responsables governamentals i locals, de
directius d’empreses públiques que s’emparen en la voluntat política o la pretesa eficiència de la “gestió privada”, (com si en aqueixa no s’haguessin de respectar els controls externs i la legalitat).
La banalització de la juridicitat de l’acció de govern i de les relacions comercials, (els despropòsits de les entitats financeres són aberrants) assenyalen la manca de rigor, de responsabilitat, pròpies de societats en declivi. La reconstrucció nacional de la Catalunya que ha d’emergir de la crisi provocada per la dominació espanyola ha de recuperar els principis del dret català, públic i privat, i retornar a les institucions jurídiques i les personalitat del món del dret que ho acreditin el prestigi i l’ascendència moral que tot poble que vol ser lliure precisa.
Post Scriptum, 7 de juny del 2019.
De set anys ençà la revaloració del Dret públic català ha anat emergint enmig de l’espanyolisme jurídic dominant: la creació del Col·lectiu Maspons i Anglasell, els llibres d’Hèctor López Bofill, Josep Capdeferro i Eva Serra, i modestament, també les aportacions que hi he pogut fer amb d’altres companys juristes locals, conformen un gruix d’estudis prou sòlids per bastir-hi propostes constituents del procés republicà català.
La fita del llibre de Víctor Ferro és posar a l’abast la translació de les normes del dret públic per poder entendre el sistema jurídic català i les seves institucions. És un llibre fonamental per a qualsevol català, i obre els ulls per poder entendre els Drets i Constitucions del 1705. Un altre llibre recomanable seria el de Joaquim de Camps i Arboix, “Modernitat del Dret Català” editat per Bosch, com a premi Duran i Bas el 1952.