Vaig trobar-me amb Lluís Suñé el mateix vespre que va saltar a les primeres pàgines dels diaris espanyols l’apunt del seu bloc referit a l’espoli que pateix Catalunya.
Érem a la terrassa de “ca l’astut”, li vaig donar ànims per aguantar la pressió mediàtica i vàrem intercanviar breument impressions sobre els fets dels quals ell era protagonista. Després vaig saber que havia retirat el post i demanat disculpes, una actitud que entenc però que no comparteixo. No li faig cap retret a ell, els hi faig als que l’han obligat a retractar-se a base de sobredimensionar aspectes colaterals del seu apunt ocultant la veracitat de la qüestió de fons que volia denunciar: l’espoli fiscal dels Països Catalans per part de l’estat espanyol.
El fet que Extremadura ocupi un lloc secundari dins del conjunt nacional espanyol no és imputable al poble català, i si existeix un sentiment de greuge històric no resolt del poble extremeny no és degut a una pretesa hegemonia dels interessos catalans a l’hora de definir les polítiques d’estat. L’afer Suñé és una anècdota convertida en categoria per dividir l’opinió pública i atemorir els que s’atreveixin a denunciar l’arbitrari ordre estatal que perpetua les condicions de dependència política i econòmica del nostre país.
Post Scriptum, 2 de març del 2015.
Set anys després dels fets imputats a Lluís Suñé, divendres passat es va fer pública la decisió judicial absolent-lo dels càrrecs que la Junta d’Extremadura volia castigar. Al llarg d’aqueixos anys la conducta de Lluís ha estat modèlica a l’hora d’enfocar políticament la seva defensa i també el seu advocat, Eusebi Campdepadrós, l’ha encertat plenament pel que fa als plantejaments jurídics que han dut a la seva absolució.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És cert, Jaume. Ens costa molt poc demanar perdó per qualsevol cosa. Per aquí anava el meu apunt de fa dos dies (no sé si el vas llegir).
Aprofito per fer-te costat en el tema de les pintades a casa teva. Espero que tot acabi en no-res, perquè “ells” són això: res.
Salutacions,
Jordi C.
Tant de bo cada vegada siguin(siguem) mes a parlar clar i català. Ja n’hi ha prou de demanar perdó per ser, per sentir, per parlar, per pensar i per actuar. Ja n’hi ha prou. Hem de fer costat as valents i coratjosos rescatar el nostre orgull perdut i malmés al llarg dels darrers segles.
Ja veig que la política i la ironia no peden anar juntes. La fina ironia utilitzada pel company Sunyer no fa res més que representar una situació que perdura en el temps en la que es fa responsable al poble català de les miseries históriques que arrastren algunes comunitats espanyoles. Per enriquir aquestes comunitats no cal empobrir els Païssos Catalans. Val més que aprenguin a pescar i no que esperin que el peix arribi ja a la taula.