Avui el diari gratuït del Camp de Tarragona, Aquí, em publica aquesta entrevista.
Que té Esquerra Independentista (EI) que no tinguin les altres candidatures?
És la més sòlidament argumentada en temes polítics perquè es recolza en un llibre col·lectiu, ‘Independència 2014’, on hi ha una sèrie de reflexions, entre elles les meves, sobre estratègia de partit, política i d’objectius. En els mesos que van des de l’aparició del llibre, els esdeveniments han confirmat les tesis que el llibre apuntava.
ERC ha tancat un cicle?
Evidentment, ha tancat un cicle intern iniciat el 1996 amb l’actual direcció Carod- Puigcercós i un cicle d’aliances polítiques que és el model tripartit iniciat el 2003.
I quin és el futur?
Passa per formular l’activitat del partit en base al dret d’autodeterminació no com un objectiu desvinculat de la vida quotidiana i dels pactes de govern sinó com la columna vertebral de tota l’activitat política d’ERC.
Que està fent malament ERC per perdre tants vots?
Més del 50% del nostre electorat del 2004 l’hem perdut perquè considera que l’actuació d’ERC no és congruent amb els objectius que tenim com a partit. S’ha perdut coherència interna i credibilitat externa.
Se li podria atribuir a l’acció de govern aquest desgast?
També governen altres partits i creixen en vots. ERC ha perdut vots des de que està al govern, per tant es desmenteix el dogma que l’actual direcció del partit repeteix reiteradament que és que estant al govern s’avança políticament, i els fets demostren que no. Com tots els dogmes no superen el contrast amb la realitat.
A ERC li anava millor quan governava el PP?
No. A ERC li anirà bé si recupera una estratègia coherent amb els seus objectius que és l’autodeterminació dels Països Catalans.
La direcció actual s’ha desviat d’aquest objectiu?
Teòricament no, a la pràctica moltes actuacions són contradictòries.
Com per exemple?
Aprovar la llei de la Dependència quan hi havia un informe del Consell consultiu que deia que envaïa competències de l’Estatut. Una llei estatal que envaeix competències de l’Estatut no la pots votar a favor. Aquest és un exemple, per no parlar del transvasament.
Parli, parli…
La gent d’ERC de l’Ebre s’hi oposa, els representants al govern estan a favor i a Madrid ens abstenim. Tres postures en un mateix tema demostra que no hi ha una direcció col·legiada.
Esquerra no sap estar al govern?
El problema d’ERC és que la transició de l’oposició al govern ha estat mal gestionada perquè els efectes beneficiosos del govern han estat efímers i en pocs anys s’ha malbaratat un capital polític acumulat durant molt de temps.
Molts vots han anat a parar a les CUP.
Evidentment, les CUP de moment actuen a nivell local però pot esdevenir una opció a nivell nacional a les properes eleccions al Parlament ocupant un espai que tenia ERC fa 4 anys.
Com quedarà ERC després del Congrés del Juny?
Depèn, si guanyen les candidatures de continuïtat que són les de Puigcercós i Benach el declivi d’Esquerra continuarà perquè no hi haurà el revulsiu necessari, ni estratègic ni de nova direcció que requereix el partit per sortir de l’atzucac.
Benach i Puigcercós són la continuïtat?
Puigcercós i Benach compleixen el dogma d’estar al govern a qualsevol preu i de fer-ho bàsicament amb el PSOE tot i els resultats electorals adversos.
Estratègia equivocada?
Com a mínim és el que creu bona part del nostre electorat.
És aquest l’error d’ERC?
El que ha fet malament és no escoltar l’electorat propi.
I si guanya una candidatura continuista, que faran?
Ens constituirem com un corrent organitzat dins del partit. Ja hem aconseguit l’aval de més de 1.000 militants, un 10% dels que té el partit. Aquest capital polític si no és majoritari el juny, ho serà a curt termini.
Esquerra tornarà a créixer?
Si sap dotar-se d’una direcció col·legiada congruent amb la seva estratègia, sí.
Considera que ERC ha perdut el temps?
Hi ha avenços i retrocessos però el temps no es perd si se saben aprofitar les lliçons que et dóna la història.
Post Scriptum, 16 de desembre del 2021.
Joan Puigcercós ha fet el proppassat 12 d’aqueix mes unes declaracions al diari ABC entrevistat per Salvador Sostres: «Ni la CUP se cree que lo volverán a hacer», en les quals menysprea allò que aparentava defensar durant molts anys. Sota la seva nefasta influència ERC ha esdevingut un agent de desconstrucció de l’independentisme i un satèl·lit del PSOE, abans fins i tot dels tripartits.
Al mateix moment que Carod-Rovira assumeix la secretaria general d’ERC, i Jordi Carbonell la presidència, s’estructuren dos clans al si del partit , el de «avellana», afí a Carod amb Josep Bargalló i Ernest Benach, i el tricèfal integrat per Joan Puigcercós, Xavier Vendrell i Josep Vall, que es fa fort a l’aparell del partit adoptant el model dels capitans propi del PSC, amb el propòsit de desplaçar els primers però pactant provisionalment una versió peculiar del principi del laborisme israelià «pau per territoris» pel repartiment dels respectius àmbits d’influència. L’aproximació a les tesis reformistes de Pasqual Maragall fan que Carod-Rovira el consideri un aliat per una estació federal, en canvi en Joan Puigcercós és un emmirallament orgànic i estratègic envers el PSC que es tradueix l’any 1997 amb un primer pas pactant amb José Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, que militants de les JERC creïn Avalot com a joventuts del sindicat espanyol. La finalitat és crear un espai d’intersecció sociopolític i una escola de professionals del sindicalisme i la partitocràcia. I això que l’any 1990 el congrés de la CSC a Vic tanca el procés disgregacionista que l’havia afeblit i permet refundar la Confederació assumint el compromís de lluitar per la transformació social, l’emancipació nacional dels Països Catalans i la solidaritat internacionalista. Des d’allavòrens la direcció d’ERC s’ha inhibit de la responsabilitat de crear una estructura de construcció nacional com és el sindicalisme propi i mantingut un suport impertorbable a la UGT amb la voluntat expressa d’establir una base social i electoral comuna amb l’espai socialista espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Uns companys d’esquerra independentista de la capital, ens manifestaven amb certa xuleria que els seus vots estarien dividits, ja que no volien votar a en Reyner si no que per a president a en Puigcercós, i per a secretari general en Uriel. No és cap broma. Voleu dir que no us porten venut?
El Jaume i l’Uriel representen un nou model de partit, mes obert, democràtic, participatiu i amb nous referents, que permet la entrada d’aire fresc a la política catalana en vies d’extinció. El proper mes de juny tota la militància d’Esquerra tindrem el dret de decidir-ho.
En Joan Puigcercós i Ernest Benech representen la continuïtat i EI es l’alternativa i la il·lusió. Toca saba nova i lideratges plurals, i ha de quedar enrere, d’una vegada per totes, el debat personalista, els equips tancats i enfrontats i el tacticisme de curta volada. Plegats tenim una enorme responsabilitat: garantir el dret de decidir un canvi seriós i responsable.
L’independentisme, en creixement constant, espera que del proper congrés en sorgeixi una Esquerra de la llibertat, renovada i forta. Ara és l’hora del patriotisme, la intel·ligència i el coratge. I, en el nostre partit assembleari, tot és a les nostres mans.
És una llàstima que les eleccions siguin a tocar, perquè sinó segur que les guanyaria el Jaume. Té un discurs teòric coherent i profund que li dóna una sòlida base per ser pragmàtic sense contradir-se. Com a mostra l’entrevista aquesta. I dic que és una llàstima la proximitat de les eleccions perquè molts militants votaran altres opcions a President perquè no han tingut l’oportunitat ni de conèixe’l ni de sentir-lo exposar les seves idees. La campanya és massa curta per als no coneguts i potser s’està fent massa llarga per als de sempre. Car n’hi ha qui són corredors de fons i qui amb prou feina arriben als 100 m llisos esbufegant; aquests últims, per al seu bé, ja han procurat que hi hagi el mínim de debat possible entre candidats i que el del programa Àgora no es fes, no fos cas que que els desmuntessin el pobre argumentari que tenen per defensar posicions ja del tot indefensables.
Ànims Jaume! I visca la terra i mori el mal govern! (d’Erc)