Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Gràcies a Rajoy recordem què era el quadripartit
Mariano Rajoy ha mostrat a Catalunya la seva cara més cínica, que ja és dir. Calia veure l’entrevista de dilluns a La nit al dia (TV3), amb Mònica Terribas. Llop amb pell de xai. No s’atrevia a dir el que pensava. Anava amb el fre de mà posat, i es notava. Inclús va dir que ell defensava polítiques d’esquerres. Ahir, però, es va deixar anar una mica més. Va dir, entre d’altres perles, que el castellà és víctima ara al Principat com ho va ser el català durant el franquisme. Segons Rajoy, només es parla espanyol a les cases i clandestinament. Quina barra.
Gràcies a Rajoy, ahir vam recuperar la imatge del quadripartit català. Les forces del tripartit, el Govern i CiU van sortir enèrgicament per criticar les declaracions del president del PP. Una reacció que m’hauria agradat trobar després dels atacs del ministre José Bono al President Maragall. Però, ja se sap, contra el PP (encara) vivim millor.
Fins i tot els empresaris que ahir van dinar al Círculo Ecuestre amb el candidat del PP a La Moncloa, i amb el seu delegat a Catalunya, l’insatisfet Josep Piqué, li van fer notar el seu malestar per la crispació i la catalanofòbia que els conservadors espanyols van sembrant per tot l’Estat. De la pallassada de la recollida de signatures, a la porta del Círculo Ecuestre, pel referèndum contra l’Estatut més val que ni en parlem. Quatre acòlits (monja inclosa) van aplaudir Rajoy i van signar a la taula del PP. Patètic.
El dinar de ZP amb els empresaris
Empresaris influents, sincerament, no són els del Círculo Ecuestre, que és una cosa com molt tronada. Influents i poderosos eren els que van dinar amb Zapatero després del consell nacional del PSC, a la casa maresmenca de Ricard Fornesa, sense Pasqual Maragall però amb un José Montilla que feia el marcatge al president espanyol. Resulta que al dinar també hi va assistir Miquel Roca Junyent. Un home de CiU que no va ser ministre en la seva època amb Jordi Pujol, i que ara possiblement tindria l’oportunitat de ser-ho.
El tracte de La Moncloa entre Artur Mas i Zapatero és que a CiU li tocarien dos ministeris en un futur govern del PSOE amb els nacionalistes catalans. Un, per a Unió. El de Josep Antoni Duran Lleida, que ja ho té coll avall. L’altre, per a Convergència. Podria ser Roca Junyent. Per què no? Aquests dies s’ha escrit sobre aquest tiberi politico-empresarial. Ens han traslladat, per fer comparacions, als dinars de Felipe González amb Jordi Pujol a la casa (també maresmenca) de Pere Duran Farell, passant el president espanyol del Raimon Obiols de torn. La història es repeteix, amb ZP. Els del PSC, encara que ostentin la presidència de la Generalitat, no són ningú per als presidents espanyols del PSOE quan toca apropar-se a CiU.
El derrotat Joan Rossell
Aquest dimarts a la nit Mònica Terribas entrevistava Joan Rossell, el president de la patronal catalana Foment del Treball, que ha hagut de llençat la tovallola en la seva lluita per desbancar el president de la CEOE, José María Cuevas. La catalanofòbia que la dreta espanyola ha encès per les Espanyes no té miraments. Castiga el cava català, l’Estatut i tot el que es posi per davant, encara que sigui un empresari conservador i poc sospitós de ser independentista com l’amic Rossell. ¿Recordeu que aquest era el que va posar el crit al cel quan es va començar a entreveure l’entrada d’ERC al Govern i pacte d’esquerres dels independentistes amb PSC i ICV? Doncs, el mateix Rossell, decebut i escaldat pels entrebancs que ha patit en la cursa electoral per la presidència de la CEOE, també estava convidat al dinar d’empresaris a can Fornesa amb Zapatero. No hi va poder anar, diu.
Picabaralles al tripartit, per no variar…
Tots els focus apunten al tripartit per saber si té, o no, els dies comptats. Tothom està pendent dels gestos d’Esquerra, de les tensions internes al Govern de Maragall, en funció del sí, no o abstenció dels republicans en el referèndum de l’Estatutet. Malgrat l’atenció, el tripartit no para d’oferir espectacles d’enfrontament i divisió. No ho entenc. Les discrepàncies entre les conselleres Montserrat Tura (Interior) i Anna Simó (Benestar i Família) per la regulació de la prostitució.
O el pols entre Joan Carretero (Governació) i Joan Saura (Relacions Institucionals) pel control de la nova divisió territorial del Principat. Per no esmentar, la discrepància permanent d’un soci com Celestino Corbacho (Diputació de Barcelona), que no vol sentir-ne a parlar. ¿Tant difícil és que dissimulin els problemes i discrepàncies internes, almenys aquestes setmanes de tanta tensió i delicadesa política?
El bloc de Miquel Riera i la sobirania virtual del .cat
Avui Pasqual Maragall presenta el seu bloc al Palau. Aquest dimarts s’han reconvertit les primeres webs al .cat. La Generalitat de Catalunya ha estat de les primeres. Són dies de sobirania virtual, de satisfacció col·lectiva. Cal felicitar els promotors. Aquest èxit és de la societat civil, no ho oblidem.
Precisament aquest dimarts ha debutat un company periodista amb el seu bloc. Estic parlant de Miquel Riera, director del setmanari Presència. Ja som una colla de periodistes d’El Punt amb diari personal: Toni Dalmau, Narcís Genís i Carles Ribera. A part d’en Carles Puigdemont, editor del Catalonia Today. Em diuen que hi ha algú més a la redacció que s’hi rumia. Aniran sortint més blocaires, segur. És un fenomen imparable. "Amb sense aturador", que diria Joan Clos.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Desprès d`aquesta campanya catalanofòbica continuada els darrers dos anys, i el que queda, per part del PP, i no oblidem-ho de part dels més jacobins del PSOE, que ens demostra que només ens volen pels diners que ens prenen, la meva pregunta a tots els catalans:
Fins quan tindrem el cap cot deixen que tot això vagi passant?
Fins quan tindrem certs impulsos d`autoodi pensan que una gran part de la culpa és nostre ( DURAN DIXIT)?
Fins quan ho acceptarem sense revoltar-nos democràticament evidentment, per dir PROU ja ni ha prou?
Quant tardarem a adonar-nos que nosaltres no som d`eixe món ( Espanya) i que hem de començar JA inmediantament el camí cap a la plena sobirania, sense aturar-nos, lluitant pels nostres drets.
No en tenim prou després de 300 anys d`insults, boicots,persecució cultural i llingüística,intentes de massacrar-nos com a poble, d`espoli fiscal continuat?.
NO EN TENIM PROU??
Ai Saül. El PSC no és ningú ni per a ells mateixos. Vas mancat de fòsfor. Jo, en canvi, recordo perfectament el dia 1 d’octubre al senyor Iceta escatainant a qui el volgués sentir que les esemenes que havien estat rebutjades al Parlament les presentarien de nou al Congrès. No vaig sentir dir a ningú que això era ‘trair’ el ‘sentiment del poble català’ ni que això suposava ‘trencar el quadripartit’. Tothom anava ple amb el ‘cal negociar amb Madrid’, ‘hem de defugir de maximalismes’, ‘la societat catalana no entendria postures "radicals" -Bargalló al cap i primer en dir-ho’, bla, bla, bla. Al mes de gener, no cal ni que et recordi que tothom va asseure’s amb Rubalcaba i Caamaño per tal de conensuar un acord a la baixa respecte el text del Parlament. Per això som legió els que no entenem la cançó de l’enfadós i la brama de defensar "l’Estatut del Parlament".
Apa, dissabte aneu a manifestar-vos, feu un aquelarre i un auto sacramental contra CIU i a veure si us poseu a governar d’una vegada, no fos cas que acabéssiu perdent les eleccions perquè aquí no es fot brot, i quan quelcom germina per casualitat, s’ofega amb discrepàncies !!!