Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Encara som en precampanya. Tot apunta que CiU guanyarà les eleccions, després d’haver fet una travessia pel desert de l’oposició de només tres anys. Mèrits propis? Demèrits dels altres partits? Una mica de cada, hi deu haver. Artur Mas ha proclamat solemnement dues coses: que anirà a cal notari per comprometre’s a no formar govern amb el PP de Josep Piqué, i, dos, que rebutjarà accedir a la Presidència de la Generalitat si no guanya les eleccions. CiU, per tant, afrontarà la campanya i la posterior negociació postelectoral amb aquests compromisos que la condicionen: això serà cosa de 4 grups parlamentaris i Mas no forçarà cap pacte a la desesperada per aconseguir la Presidència de Catalunya als despatxos allò que no obtingui de les urnes.
Això vol dir moltes coses. La primera, que Mas es veu vençedor. La segona, que ha de purgar pels errors, incoherències i traïcions del passat. M’estic referint a la trajectòria erràtica de la federació nacionalista que va del pacte del Majèstic del 1996, ara fa deu anys, al pacte de La Moncloa del 21 de gener passat. Jo, i ara no sorprenc a ningú, incloc la rebaixa estatutària de La Moncloa com un error, encara que això hagi suposat escurçar la travessia del desert de la federació nacionalista, forçant que el nou aliat dels nacionalistes a Madrid, Rodríguez Zapatero, dinamités el tripartit d’esquerres i liquidés el catalanisme del PSC servint el cap de Pasqual Maragall en safata de plata, per a satisfacció més espanyola que catalana, tot sigui dit de passada.
Mas es marca un terreny de joc més reduït que no pas el que tenia el seu predecessor a CiU Jordi Pujol.
1) Govern inestable en minoria, amb suports externs més o menys puntuals del PP, del PSC o d’ERC. Els vots dels conservadors espanyols no els podrà pas refusar. Una altra cosa és que CiU no incorporarà al Consell Executiu cap militant del PP.
2) Pacte del tripartit sociovergent, és a dir, la “grossen koalizionen” de dreta-centre-esquerra formada per UDC, CDC i PSC, respectivament.
3) Pacte del tripartit nacional, és a dir, el subscrit per UDC, CDC i ERC, entenent que també seria una “grossen koalizionen” essencialment en l’eix dreta-esquerra.
A Mas, li agradi o no, li faltaran les opcions de maniobra de què va gaudir Jordi Pujol: la majoria absoluta, a partir de l’escombrada del 1984 a les urnes, i el pacte d’estabilitat amb el PP resultant dels excessos del Majèstic, el 1996. L’estratègia dels nacionalistes, en aquesta campanya històrica del 2006, és no casar-ne amb ningú: ni amb el PSC ni amb ERC. A la recerca d’una emancipació sense matrimoni, l’actual CiU posa la mà al foc que mai anirà al llit amb el PP. CiU s’entén amb el “ligue” centralista de La Moncloa, i promet que no hi haurà sexe amb els conservadors de Génova. Ni que sigui amb preservatiu.
Així les coses, i perdoneu l’extensió d’aquesta anotació, crec que l’Esquerra del tàndem Carod–Puigcercós només té un camí per atrinxerar-se en els exitosos 23 escons de fa tres anys i no experimentar cap reculada. Per evitar ser víctima electoral del naufragui del tripartit, ERC ha de proclamar solemnement que no desvirtuarà el resultat electoral de Tots Sants. Per molt dolorós que això li resulti. Per moltes temptacions que tingui de donar una segona oportunitat a un govern d’esquerres en aquest país, havent après dels errors del Tinell. Per moltes tensions internes entre Villarroel i “clan de l’avellana” que això suposi. Les dues ànimes republicanes ?la que prioritza el progressisme per damunt del sobiranisme i la que prefereix precisament l’inrevés? s’han d’acabar trobant allà mateix. La política és això.
¿Quina millor oportunitat per a la definitiva catarsi interna que aprofitar el veredicte de les urnes? ¿Si l’endemà del referèndum del 18-J els republicans van deixar els analistes amb un pam de nas aconseguint una pau interna entre carotistes i puigcercotistes, i es postposava així qualsevol crisi fins l’endemà de l’1-N, per què no tancar aquest interinatge demostrant que ERC és respectuosa amb el vot dels ciutadans i sap llegir la suprema voluntat de les urnes?
No sóc ningú per donar consells, només opino. El discurs de l’equidistància (mireu l’acudit de Ferreres, publicat dijous a El Periódico) no té sentit tres anys després. ERC ha fet possible una alternança necessària per al país i les seves institucions. Ha propiciat una reforma estatutària al Principat que ningú havia impulsat abans i que tampoc ningú no ho hauria promogut al marge dels independentistes. Ha format part del Govern, després de molts anys de no ser-hi, amb la qual cosa assolia un acte de normalitat democràtica i institucional, ja que ERC té alcaldies i governa molts ajuntaments i ocupa poder a administracions supramunicipals com les diputacions ?a Barcelona amb el triaprtit d’esquerres, i a Girona amb CiU, per posar dos exemples? i a diferents consells comarcals. Dels errors al Govern de Catalunya ?imputables no només a ERC, perquè Maragall i la seva difícil relació amb el PSC i el PSOE han estat tant o més accidentades? se n’aprèn.
¿Per què ERC hauria de fer perillar una part del seu vot més progressista anunciant que farà President qui guanyi les eleccions? Per evitar que una part del “vot prestat” de CiU de fa tres anys retorni a un favorit Artur Mas. Poseu-vos en la pell d’aquells votants hitòrics del pujolisme que a les anteriors eleccions al Parlament de Catalunya van fer el salt a CiU per fer confiança a ERC. L’única manera que tenen els republicans de no perdre aquest “vot prestat” és emetre el missatge inequívoc que el vot a favor d’ERC el proper 1-N no servirà per frustrar, per segona vegada, l’accés d’un President nacionalista a la Generalitat en favor d’un President socialista com José Montilla.
Entre determinats sectors catalanistes, sobiranistes i/o independentistes ja es dóna per fet que Mas guanyarà còmodament. Vull dir que guanyarà en escons i també en vots. Per tant, l’intent per conservar els “prestats” nacionalistes que fa tres anys van contribuir al creixement republicà fins als 23 escons passa, ara i aquí, per anunciar formalment que no hi haurà fontaners ni arquitectes de tripartits que valguin. A no ser que siguin arquitectes del tripartit UDC-CDC-ERC si guanya Mas, o del clàssic tripartit PSC(CpC)-ERC-ICV(EUiA) en cas d’una sorpresa per Tots Sants que deixaria les enquestes en evidència. Si Montilla guanya, no hauré dit res.
M’agradaria saber la vostra opinió. Escriviu comentaris per incentivar el debat.
[Entrevista de Vicent Partal a Artur Mas i també a Josep-Lluís Carod-Rovira]
Anotacions anteriors relacionades d’aquest bloc
[Ja sé qui guanyarà les eleccions]
[Montilla contra Montilla: s’albira la sociovergència]
[La història es repeteix: més peix al cove]
[Aspirant Montilla i favorit Mas]
[Carod: “El resultat electoral serà bastant definitori”]
[Montilla contra els elements, inclòs el PSOE]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Saül: ets més bo opinant que fent anàlisis. Les opinions, són totes legítimes si són honestes, i les teves ho són. En canvi quan et poses a fer anàlisis, sempre hi ha alguna cosa que grinyola. Per exemple, quan dius que el tripartit va ser dinamitat per la rebaixa estatutària que Mas va pactar amb Zapatero. Res més lluny de la realitat. Si alguna cosa va fer aquell acord, va ser donar-los una mica de "vidilla", als del tripartit. T’imagines, per un moment, què hauria passat si Mas s’hagués plantat en l’Estatut del Parlament i no s’hagués aprovat a les Corts? Allò sí que hauria estat un castell de focs!! El tripartit hauria saltat, fulminat, pels aires i en Maragall hauria hagut de convocar eleccions anticipades immediatament. El procés de pau s’hauria frustrat abans de començar, i Zapatero seria, a hores d’ara, poca cosa més que un cadàver polític en mans de Bono…
O quan dius: "l’intent per conservar els "prestats" nacionalistes que fa tres anys
van contribuir al creixement republicà fins als 23 escons passa, ara i
aquí, per anunciar formalment que no hi haurà fontaners ni arquitectes
de tripartits que valguin". Però és que ni així. Potser la fuita serà més petita, però no s’aturarà, per la bipolarització. En aquestes eleccions, tocarà triar entre dos models oposats d’entendre Catalunya. N’hi ha prou de veurè què ha passat amb el debat entre Mas i Montilla: què defensen els uns, i què defensen els altres.
El 1999 Esquerra va créixer molt, però les opcions de Mas i Maragall eren molt més semblats entre sí que amb de la de Montilla. Quan hi ha mala mar, la gent mira d’agafar-se al pal més fort. I després del tripartit, Esquerra ha quedat desdibuixada com a referent nacionalista.
Em sembla molt bé tot el que dius, no perquè hi estigui d’acord sino perquè penso que totes les opinions respectuoses mereixen ser tingudes en compte. En aquest assumpte de les hipótesis pre-electorals hi ha opinions de tot signe de gent molt raonable e intel·ligent i la teva, que em sembla tan raonable e intel·ligent com d’altres que tinc en ment, no és més (ni menys) que fum.
El proper 2 de Novembre (o quan vegin la llum hipotétics pactes postelectorals) alguns hauran encertat més que d’altres peró quasi tots sentiran que hauran guanyat o auran filat amb prou finor. El que no m’agrada és que, com en molts altres aspectes, el fum precedeix als focs d’artifici. Sóm així.
Per cert, parles d’un posible pacte UDC-CDC-PSC com a dreta-centre-esquerra. Només encertes el calificatiu amb UDC. I aquest és l’altre mal del nostre sistema, de la nostra societat: hem pedut tots plegats el sentit del que és esquerra i del que és dreta, i així, amb aquesta confusió de conceptual tan generalitzada no podem ni començar a debatre.
Salutacions.
Parafrasejant un llibre que va fer fortuna fa uns anyets no gaire reculats, només se m’acut de dir-te, benvolgut Saül, allò del "Ei, dude! It’s parlamentarism!" o parlant en cristià, que el nostre règim electoral respon a un sistema polític parlamentari i que el Govern de Catalunya l’escull el Parlament i no els electors. Nosaltres, els votants, tant sols tenim dret a influir en la correlació de forces que conformin el Parlament. És allà, en aquella caixa negre de les democràcies representatives, on s’escollira el cap de Govern que, al seu temps, serà l’encarregat de formar aquest equip.
Demanar que s’actui en clau presidencialista en la nostra democràcia és una falàcia. O es canvia el règim electoral i fem eleccions presidencials com en els països anglo-saxons o ens mantenim en un règim parlamentari i votem aquelles opcions que més s’acostin al nostre model social i nacional perquè discuteixin, es barallin, arribin a acords i maldin pel màxim assoliment del seu programa electoral.
Demanar a Esquerra que es pronuncïi sobre pactes és demanar-li que, ja d’entrada renuncïi a la negociació en seu parlamentaria i, en conseqüència, que renuncïi ja d’entrada a un programa electoral que, en la legislatura que tot just acabem, ens va portar a una aferrissada defensa de les seleccions catalanes i al treball d’en Rafel Niubó en aquest sentit, al pacte del 30 de setembre -que d’altres van haver de desfer-, al Pacte Nacional per l’Educació, a… Creus, benvolgut Saül, que tot això s’hagués pogut tirar endavant si Esquerra hagués actuat en clau presidencialista i no parlamentària?
Personalment, crec que les posicions maniquees del blanc o negre, de mantenir en el subconscient el tradicional presidencialisme peninsular (Cambó, Macià, Franco, Pujol, …), no fan cap bé a la democràcia i a la defensa de les posicions de totes les forces polítiques que, amb un regim parlamentari, tenen veu i vot en el Parlament i poden tirar endavant els seus projectes de país, influint en el Govern que, des d’allà, es decideix.
Uffff! Que llarg, no? Però una reflexió final. Unes eleccions parlamentàries les guanyen tots els partits que incrementen la seva capacitat d’influència en seu Parlamentària, no aquell que té més vots o parlamentaris.
Apa, un bon lector del teu més que apreciable bloc político-periodístic,
Lluís
Està bé el teu anàlisi però crec que té un problema fonamental: pensar en clau bipartidista (que no s’ajusta a la realitat pentapartits de Catalunya). La majoria de gent que vota Erc ho fa no perquè facin president a M(as) o a M(ontilla), que al final són quasi el mateix ja que en temes importants estan sempre d’acord.
La majoria els vota perquè apliquin el seu programa, i si això passa per fer president a un o a l’altre, tan se val. L’important és què farà el govern resultant. Al PP, que és un grupuscle marginal a Catalunya ningú els hi aplica aquest anàlisi bipartidista… amb menys motiu s’hauria d’aplicar al tercer partit de Catalunya.
L’origen d’aquest anàlisi és la pressumpta transferència massiva de vots de Ciu a Erc però les dades passades i les enquestes desmenteixen aquesta hipòtesi. Més que d’una transferència de vots, és un tema generacional; gran problema de futur de CiU (les dades de vot en la franja de 18-35 anys són terribles).
Jo vaig votar Esquerra al 2003, però al contrari de tots aquests que diuen que votaven Erc perquè en Mas guanyés (??) o bé per condicionar els sociates (????) jo els vaig votar perquè apliquessin el que deien.
En aquest sentit (Estatut, oficina antifrau, pacte Educació, telecomunicacions, etc…), ho han fet bé. Han pecat d’innocents amb el PSC i han estat molt lents de reflexes amb el pacte Mas-ZP (clar que ningú s’esperaria que en Mas optés tan visiblement per la seva promoció personal a canvi d’una retallada tan bèstia de l’Estatut).
De tota manera, tot això com el cara a cara, són grans parides dels M&M’s per no entrar en temes de fons. Si les enquestes donessin una mínima possibilitat de suma CiU+PP el notari encara esperaria. Això acabarà com el plantarem cara del 96: tota la campanya fotent-nos por amb el "que venen els dolents" (ara els sociates) i al dia següent se n’aniran de copes amb ells… i a canvi de res, que és el més fotut!!!
Per començar esquerra és un partit polític independent que té un programa polític i vull pensar que els votants d’ERC no voten ERC perquè pactarà amb CIU o perquè pactarà amb PSC sinó que voten a ERC bé perquè creuen en el seu projecte nacional, bé perquè creuen en el seu projecte d’esqueres o bé perquè creuen en ambdues coses.
Per tant em sembla que el tema no és "forçar" a esquerra a dir que pactarà amb la força política que sigui vencedora de les eleccions sino que, al meu parer, ERC hauria de dir que formarà govern amb aquella força política que li permeti desenvolupar al màxim el seu programa electoral. I si donat el cas, cap de les dues formacions CIU o PSC (que seran les dues més votades per aquest ordre i per tant les primeres en poder formar govern) li ofereix a ERC la possibilitat de dur a terme el seu programa electoral d’una manera satisfactòria el més coherent i responsable seria passar a l’oposició i esperar el moment per governar d’acord amb la seva d’idea de país.
Per començar esquerra és un partit polític independent que té un programa polític i vull pensar que els votants d’ERC no voten ERC perquè pactarà amb CIU o perquè pactarà amb PSC sinó que voten a ERC bé perquè creuen en el seu projecte nacional, bé perquè creuen en el seu projecte d’esqueres o bé perquè creuen en ambdues coses.
Per tant em sembla que el tema no és "forçar" a esquerra a dir que pactarà amb la força política que sigui vencedora de les eleccions sino que, al meu parer, ERC hauria de dir que formarà govern amb aquella força política que li permeti desenvolupar al màxim el seu programa electoral. I si donat el cas, cap de les dues formacions CIU o PSC (que seran les dues més votades per aquest ordre i per tant les primeres en poder formar govern) li ofereix a ERC la possibilitat de dur a terme el seu programa electoral d’una manera satisfactòria el més coherent i responsable seria passar a l’oposició i esperar el moment per governar d’acord amb la seva d’idea de país.
Som molts els qui no veiem la diferència entre Mas i Montilla.
En els 23 anys de govern convergent, Catalunya ha passat de la 1ª a la 6ena comunitat per renda per càpita disponible, la cançó ha desaparegut dels mitjans de comunicació, la cultura ha viscut d’almoines, la castellanització ha anat avançant…
En els 3 anys de Maragall, la cosa ha seguit el mateix camí. Excepte en les arees regides per ERC, on cada petit avenç ha costat sang, suor…i expulsió (d’acord amb el pactat per de , ZP i els poders econèmics monopolistes).
Tant amb CiU com amb PSC continuarem, lents però segurs, cap a la nostra devallada final. La única diferència entre uns i altres és que uns van més a missa que els altres. Pregunto: poden Puigcercós i Duran governar amb el mateix programa?. El programa de UDC és el del PP. Governar junts és impossible.
Per tant, ni hem de pujar al Seat Malaga ni al Seat Córdoba. Si volen, que pugin al nostre cotxe.
Saül, totalment d’acord amb el que dius.
Si ERC no ho anuncia molt votant de 2003 se’n va al mal menor (CiU) o l’abstenció. I això no ho compensarà el vot jove, en el qual ERC és el primer partit.
L’onze de maig de 2006 vaig publicar un article clamant per una entesa CiU + ERC. El trobareu al meu web.
Totalment d’acord, Saül. Si el poble català es manifesta, ERC, no pot actuar com si no hagués passat res, i fer president a qui més li agradi.
De fet, aquest va ser el problema de la inestabilitat de la passada legislatura.
El problema és – tal com indica l’acudit, sublim- en Puigcercós. No entenc com pot ser tan sectari – gairebé sembla ICV- a favor del PSOE, i l’enpanyolíssim Montilla. Si no soporta CiU, que ERC no hi pacti i es quedin a l’oposició.
Quantes humiliacions més us ha de fer el PSOE?
Si recordeu els titulars de tots els diaris de l’endemà de les eleccions del 2003, ningú imaginava fer president Maragall – El Periodico: Mayoria nacionalista- i va ser en Puigcercós i en Montilla qui ho van fer, i ho tornaran a fer.
Us imagineu que el PP guanya a Espanya, i el PSOE el canvia ajuntant-se amb la resta de partits? O a l’inrevés? NO, Espanya té sentit d’estat. La direcció d’ERC, no la té, té sentit de regió. Un president d’una nació ha d’estar legitimat per les urnes.
Sort, que encara hi ha en Carod, quan no hi sigui i mani el maquinador Puigcercós – igual que el maquinador Montilla- ERC, caurà en picat.
Quan sento aquesta frase penso en aquelles coses que havien de ser respectades i no ho han estat tant en els darrers tres anys com en els gairebé tres-cents anteriors.
Dona igual en Mas que en Montilla, el que val per esquerra és programa i cara de gos per a tothom i qui més poder ofereixi més suport ha de tenir, la resta son enganyifes que no apropen a escollir el que volem pel país.
Que la Generalitat estigui presidida per l’interès espanyol no canvia ara per ara si el president és nascut a Catalunya o Andalusia. Acceptar que els interessos van definitivament lligats és la trampa. I si per no entendre-ho així , esquerra està marcada com intocable, doncs a la oposició que no passa res i venen temps de mostrar totes les contradiccions del resultat final de l’estatut.
Erc pot ser equidistant, però el problema de l’acudit és que els M&M’s no ho són pas de distants entre ells. De fet, en tots els temes de país estan d’acord: estan d’acord amb l’Estatut de Liliput i en recolzar una opció de poder determinada a Espanya. Han d’anar a buscar 4 collonades com això del cara a cara per fer veure que es barallen.
El més divertit de tot és veure la cara dels sociates de comarques últimament, que comencen a intuïr que a Ferraz prefereixen en Mas que no pas cap candidat de Nicaragua.
Saül, m’agradaria que diguéssis si els vots de ICV compten o no compten.
Segons el racòmetre d’avui, CiU trauria 52 diputats i PSC-ICV en traurien 50-51.
Deixar fora a ICV i no sumar-los al PSC, ho trobo injust.
Sobretot perque segons la teoria de que ERC ha de votar el guanyador, per saber si el guanyador és el partit més votat o els partits que per activa i per passiva afirmen cada dia que volen anar junts.
I quin és el resultat de les eleccions? El repartiment de 135 escons, no pas un president. Esquerra, com qualsevol altre partit, té un projecte de país i un programa propi. Del que es tracta és de negociar per intentar arribar a un programa de govern comú i això depèn (1) de la similitud (o diferència) dels projectes i programes de cadascú, (2) de la voluntat de negociació de cada part, i (3) de la capacitat de negociació (és a dir del nombre d’escons) de cadascú.
A hores d’ara no sabem ni quina força tindrà cap partit l’endemà de l’1-N ni quina serà la seva voluntat de negociació. Permetrà el PSOE un pacte amb esquerra o s’estimarà més deixar via lliure a Mas? Fins a quin punt li caldrà a CiU pactar amb ningú si els socialistes li aplanen el camí?
Els vots no son prestats, deuen ser conscients. Els pujolistes presten el vot a ERC? Massa simple. El debat del país, com apunta tothom no recau en qui es president, si no en els programes i el parlament. El debat del poder, aquest si, recau en la no equidistància, i aquí va en Mas, a tocar cuixa o desaparéixer (notaría, el que vulgueu, jo us ho arreglo). I en Montillla també. I si ERC es mulla en clau de tocar cuixa, potser si que perdra alguns vots, que obviament guanyará l’abstenció, no la oblidem.
La millor solució que pot pendre Esquerra respecte als pactes és quedar-se a la oposició durant 4 anys, i que la socioconvergència governi. Si CiU i PSC van pactar l’Estatut que siguin ells els encarregats de pactar ara i executar-lo. Esquerra si es queda a la oposició serà la alternativa dintre de 4 anys, és la única manera de creixèr, estarà legitimada per posar en evidència l’estafa del Estatut i l’estafa dels dos grans partits que fan qualsevol cosa per tocar poder.
Per tant proposo mirar el futur i el creixement de l’independentisme, que Esquerra en el debat d’investidura s’abstingui. I durant 4 anys que dongui suports puntals en les lleis que es facin i concordin amb el seu programa.
Veient les previsions CiU tindrà més vots que PSC+Iniciativa, per tant si ERC s’absté igualment en Mas serà president, veient la deriva espanyolista que ha agafat el PSC és el mal menor.
Per tant l’independentisme ara ha de renunciar a governar mirant el futur el qual pot si ho fa bé a la oposició ser la principal força d’esquerres del país.
Donem a Zapatero la socioconvergència que desitja, així tothom es treurà les caretes.
Sincerament, a mi em sembla que –i pel que fa a ERC– el que es decidirà amb els resultats electorals del primer de novembre és quants minuts (o segons) trigarà Carod a tornar a ocupar el seu antic lloc de "treball" com a cap dels Serveis Territorials de Cultura de la Xene de Dalt… a Tarragona.
De les accions de govern d’ERC durant els anys del tristpartit sí que remembraré especialment (escriure-ho m’ajudarà, en faig una tria reduïda i del primer que em ve al cap) aquestes:
A banda, però estretament lligat, els comentaristes que es miren la política "catalana" en clau espanyola, bé farien d’adonar-se de com s’ha comportat ERC al País Valencià i a les Illes i a qui han donat el seu suport.
No estic gens
d’acord amb l’anàlisi que fas, ni des d’un punt de vista de la tàctica política
de més curta volada, ni des d’una anàlisi estratègica a llarg termini.
Des del primer
punt de vista, és lògic que CiU vulgui que Esquerra es defineixi: si es defineix
a favor d’ells desmobilitza l’electorat del PSC, que ni de broma arribarà al
govern; si es defineix en contra afavoreix l’oposició entre CiU i tripartit.
Però és lògic que es defineixi Esquerra?
Definint-se a
favor de CiU només aconsegueix que:
dos possibles guanyadors i Esquerra que decideix només n’hi hagi un de possible
la qual cosa deriva en una menor capacitat de negociació amb CiU;
“culpa” que no hi hagi un govern d’esquerres sigui d’Esquerra. Aquesta és
important. Si no hi ha aquest govern d’esquerres ha de ser perquè el PSC no
vol, perquè té el cul llogat;
Si Esquerra es
defineix a favor de CiU afavoreix un govern CiU-ERC? Doncs resulta que tampoc.
El que afavoreix és que el PSC hagi de vendre més barat el seu suport a CiU
perquè el d’ERC ja el tindria garantit. En conseqüència CiU podria permetre’s
governar tranquil·lament en solitari perquè hauria aconseguit una subhasta
entre els competidors a veure qui dona suport al guanyador.
Però des d’un
punt de vista estratègic, encara té menys sentit. Esquerra en el seu moment va
triar continuar creixent a costa del PSC, la força hegemònica a Catalunya, no a
costa de CiU. Pots no estar-hi d’acord però és el que hi ha. Afavoreix penetrar en aquest electorat que la culpa que no hi hagi un govern d’esquerres sigui teva?
Els electors
volàtils entre ERC i CiU, els convergents emprenyats, han tendit a
volatitzar-se i a tornar a la seva casa mare (tal i com demostren les enquestes) i està bé que així sigui. La
qüestió no és que ha de fer Esquerra per retenir-los sinó què ha de fer
Esquerra per competir pel votants del PSC catalanistes, bona part dels quals de
vegades han votat CiU per l’espanyolisme passiu que practica el PSC. En definitiva, què cal per canviar convergents emprenyats per socialistes catalanistes.
D’altra
banda, només serà políticament possible un govern tripartit si el PSC iguala o
millora els resultats de les últimes eleccions cosa que, francament, em sembla
molt improbable. El PSC només voldrà formar govern si pot posar-se xulo amb els
possibles socis. Si no és així, tranquils, no patiu, que ja s’ho farà venir bé
per renunciar a encapçalar el govern.
totalment d’acord Saül. Jo apostaria per un pacte d’estabilitat (tb d’investidura clar) amb el suport en primera opció del PP, i com a última i remota d’ERC. CiU governarà sola al preu que sigui. CiU de cara a madrit no vol numerets i que ERC entri amb els consellers que vulgui no cola. Amb en Maragall n’hi va haver per tots: "… tu xoan, en vols dos, doncs té 2 conselleries…" i tothom content. Srs. es tornarà als anys de Pujol, suport parlamentari i res d’entrar al govern. Ni en Duran serà ministre a Madrit.
I el programa què?
Tindria sentit que, en les passades eleccions gallegues, el BNG proclamés que respectaria el guanyador? Recordeu que el guanyador va ser el PP…
Ja sé que, fins i tot exposar-ho, sembla una estupidesa. Però jo no veig perquè no es pot fer una coalició entre partits catalans : CiU, ERC i ICV. Crec que això és implantejable a Catalunya per dues raons:
UDC: aquest partit està més a prop de Piqué que de Mas. Vull dir que el seu és un catalanisme antic, folclòric,… el catalanisme de l’antiga burgesia espanyolitzada fins al moll de l’ós. Aquest partit no pot suportar el pacte amb ERC, però encara menys amb ICV.
ICV: La seva deriva radicalment ecologista, antiamericana i antiglobalitzadora els manté presoners de les seves pròpies collonades. Van contra tot sense proposar alternatives, defensen els papers per a tothom (o sigui, la lliure circulació de persones) però van contra la globalització econòmica. En definitiva, no crec que s’hagin cregut mai, des de l’època del PSUC, que puguin ser un partit de govern. Ja s’ha vist: són els que menys s’han desgastat del tripartit, perquè no han fotut res, excepte anar contra segons quines propostes de desenvolupament d’infraestructures.
Si s’aconseguís que cadascú es posés al seu lloc, i es dediquéssin a fer política, deixaríem el país en mans de la gent del país: CDC, ERC i els antics d’ICV.
Si el desencant afecta tants votants d’ERC em sembla que és per l’ànsia que han demostrat en tot moment de mantenir poder. Rebre tants cops i entomar-los tan bé no els ha fet cap favor. Però si parlem de conquistar poder, trobo lògica l’equidistància. Seria fàcil posar 5 o 6 condicions imprescindibles per pactar govern. En proposo algunes:
-augment sous treballadors a partir IPC català
-increment extraordinari pressupost escola pública (millorar ràtios, no sisenes hores!)
-augment considerable i quantificat pressupost en defensa del català
-aplicació real i estricta llei política lingüística a empreses que se la salten
-suport imprescindible seleccions nacionals
-forçar publicació balances fiscals
I si cap dels grossos els accepta (podríem anar també al notari!) a l’oposició i a créixer. Així segur que ERC guanyaria vots de molts desencantats que, tal com van les coses, segurament ens abstindrem.
Amic Saül,
Em remeto als meus dos posts, un del PSC i un d’ERC, per replicar les teves posicions. Com saps, només defenso una possibilitat: PSC, ERC, ICV-EUiA, al Govern.
Salutacions!!!
La partida catalana (II)
Atesa
la dificultat que cap dels candidats assoleixi una majoria prou àmplia,
el desenllaç d’aquesta partida dependrà dels acords postelectorals
entre els diversos contendents. Si bé cap d’ells ens ensenyarà totes
les cartes de què disposa abans del final, sí que han començat a fer
les primeres tirades. Vegem-les:
El compromís d’Artur Mas.
D’una banda, Artur Mas s’ha compromès a no governar amb el PP. Amb
independència de les ganes que puguin tenir els uns de pactar amb els
altres, un acord d’aquesta mena seria del tot inviable, pel fet de
trobar-se situats, convergents i populars, en cantons oposats de la
trinxera de l’Estatut. Com ja vaig explicar en l’article anterior, amb
l’Estatut, Artur Mas s’hi juga el tipus: pel fet d’haver assumit en
solitari la responsabilitat del pacte amb Zapatero, la seva
credibilitat futura dependrà del grau d’èxit que assoleixi en el seu
desenvolupament i un fracàs en aquesta qüestió comprometria el seu
futur polític. Per tant, seria absurd que, per desenvolupar l’Estatut,
Mas governés del bracet d’un partit que hi ha recorregut en contra
davant del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, el PP tampoc no
es farà enrere i retirarà el recurs, perquè en això també s’hi juguen
el coll, fins al punt que el futur polític de Rajoy és, a hores d’ara,
en mans dels jutges: una sentència del tribunal favorable –encara que
només ho fos en part– al recurs seria, per a Rajoy, una victòria
política, ja que això li permetria de justificar tota l’estratègia
seguida fins ara en aquesta qüestió; contràriament, una sentència
desfavorable l’enviaria de pet al cadafal. El més probable, però, és
que el tribunal no es pronunciï fins després de les properes eleccions
generals. En qualsevol cas, al PP no li quedarà altre remei que
mantenir el recurs viu, juntament amb les invectives i penjaments que
l’acompanyen, cosa que impedirà, en la pràctica, cap mena de tracte amb
Convergència –si més no, mentre duri el procés–, tant a Catalunya com a
Madrid. Per la seva banda i per aquesta mateixa raó, el PSOE
pressionarà per allargar-lo tant com sigui possible.
La porta falsa de Carod.
L’altra novetat és la reunió al màxim nivell entre Mas i Carod. Tal com
explicava, també, en el darrer article, un acord de govern entre
Esquerra i Convergència, és del tot inviable, per raons semblants a les
del PP: al referèndum del 18 de juny, Esquerra va decidir, arrossegada
pel sector dur del partit, encapçalat per Puigcercós, decidir
d’entaforar-se al mateix cantó de la trinxera en què es trobaven els
populars: la del no a l’Estatut. Per tal de poder justificar que la
seva oposició no era per raons partidistes, a Esquerra no li convé gens
que el desenvolupament del nou Estatut sigui un èxit, perquè això
posaria en joc la credibilitat de tota la cúpula dirigent –Puigcercós
inclòs–, tot al contrari del que li convé a Artur Mas. Lògicament,
mentre Artur Mas, en cas de governar, posarà tot l’èmfasi en les
millores que s’assoleixin gràcies al nou Estatut, per tal de salvar la
pell, els dirigents d’Esquerra miraran de minimitzar-les. En aquest
sentit, un acord de govern amb Convergència els forçaria a fer pinya
amb Mas, però això seria gairebé com posar-se la corda al coll: després
d’haver-se passat mesos entonant el “no passaran”, bo i fent proclames
a la dignitat dels catalans, seria el súmnum de la impostura veure’ls
després en un govern amb Convergència, cantant, tots a l’una, les
lloances del nou Estatut amb Artur Mas i fent créixer –alguns d’ells
encara més– la panxa Ara bé: en una entrevista feta diumenge passat,
Carod obria –per bé que sense anunciar-ho explícitament– la porta, per
primer cop, a una possible entesa amb Convergència. Entesa que
passaria, al meu parer, per donar suport a la investidura d’Artur Mas,
a canvi d’algunes contrapartides –sense, però, participar en el govern–.
Aquesta
segona possibilitat –l’acord d’investidura– la veig més factible que un
pacte de govern, ja que deixaria marge de maniobra, tant a Convergència
per a desenvolupar l’Estatut, com a Esquerra per a fer oposició i
denunciar-ne les mancances. La dificultat que es dugui finalment a
terme rau en la bicefàlia actual d’Esquerra i en els interessos
contraposats dels seus dos màxims dirigents: si a Carod –és una
impressió personal meva– li deu fer més aviat poca gràcia la idea de
passar a la història com el dirigent que va fer Montilla president, per
a Puigcercós, en canvi, la reedició del tripartit representa una ocasió
magnífica de cremar Carod definitivament i, de passada, carregar-se
també Artur Mas, el qual, difícilment podria presentar-se a unes
eleccions per tercer cop. Si tenim en compte, a més, que la correlació
de forces actual a l’interior del partit és del tot favorable a
Puigcercós, les possibilitats que s’imposi l’opció de donar suport a
Mas són més aviat minses. Això explicaria que Carod, en la mateixa
entrevista, només s’ho plantegés en el cas que Convergència guanyés amb
un avantatge clar, situat a l’entorn dels deu diputats. Segons sembla,
només una victòria clara de Convergència permetria a Carod d’arrossegar
la resta del partit a votar Artur Mas. Gairebé és com dir: “quan hàgiu
fet vosaltres sols tota la feina, llavors vindrem nosaltres i us
donarem un cop de mà”.
La bipolarització que ve.Lala Barcelona
condició d’una victòria clara, a banda de fer avinent que
l’equidistància d’Esquerra és només una pretensió, situa els votants
que es troben a cavall entre Convergència i Esquerra davant del tràngol
que representa el fet d’afavorir –en cas de decantar-se, finalment, per
l’opció independentista– els interessos de Montilla, atès que, en
restar Esquerra vots a Convergència, la condició anterior seria
aleshores més difícil de complir. En aquestes condicions i amb el
precedent del tripartit a l’esquena, a Esquerra li serà molt difícil
d’aguantar la bipolarització entre Mas i Montilla –sobretot quan, en la
recta final de la campanya, els dos partits grans premin l’accelerador
per a clavar la darrera estrebada– i encara més després que Montilla,
amb la seva proposta de fer el debat amb Mas a Madrid i en castellà,
s’hagi carregat de patac tota la precampanya d’orientació catalanista
–visites a Monsterrat incloses– que havia fet fins ara. Si, com sembla,
Montilla es llança, finalment i sense complexos, a caçar el vot
socialista de
metropolitana, bo i atiant la flama del conflicte lingüístic, a
Esquerra se la pot endur –si no rectifica el rumb a temps i se’n
desmarca clarament– una ventada.
molt em temo que el pacte del tinell II ja està escrit i signat i aquest cop els protagonistes del pacte i de la signatura seran els arquitectes del pacte del tinell I, és a dir, en Pepe Montilla i Joan Puigcercós. De fet, la única esperança de què el tripartit no es reediti és que CiU tingui una victòria electoral tan aclaparadora que faci, pràcticament, injustificable a la direcció republicana la reedició del tripartit.
Per tant, que tots els ciutadans i ciutadanes que no volguin que en Pepe Montilla sigui el president del nostre país han de votar a Convergència i Unió perquè només votant a Convergència i Unió es garanteix que en Pepe Montilla no sigui president.
Salut.
Jo flipo que encara es parli de "qui guanyi les eleccions", forma govern qui forma majoria.
A veure "Pacte nacional" per fer què? denunciarem l’estatut?, demanarà en Mas perdó per estirar la corda i vendre`s després tant barat? muntarem una mani "pel dret a decidir 2" i aquesta vegada si que hi vindran els pijos?
Ja n’hi ha prou! els que us agrada tant en Mas, el voteu i punt.
El PSOE i també en Zapatero es nacionalisme castellà imperial . No es l’Espanya liberal. Potser la pactarem amb ells algun dia o potser amb un partit de dretes castellanes democràtic ara inexistent. Estic a favor d’enfortir la majoria d’esquerres i nacionalistes de les nacionalitats no castellanes que donaren les eleccions del 14 de març de 2004, però ho han fet molt malament. Tos estan lluny ,per sota, de la Constitució del 78.Els més constitucionals son ERC i el PNB, EA, Ibarrretxe, Nabarra Bai i Aralar.
S’han carregat Carod, Maragall i el potencial Tripartit. No podem fer president
al candidat d’ aquells que ho varen fer.
Vull un president nacionalista i constitucionalista i dels candidats tan sols ho pot ser en Carod. Ser nacionalista català es constitucional, es ser nacionalista de la nacionalitat catalana. Ha de demostrar moltes coses el PSC.
Els PSC es de dretes com ho es CiU. Un i altre fugen d’ERC si aquesta està al seu lloc.
No conec en Montilla. El veig obscur i tapat. No sabem que pensa. Des d’aquest temor, sospita ( es el candidat dels Sala, Ferra, etc o d’en López Bulla que diu"no nacionalista " que ja sabem que vol dir això, nacionalista castellà dissimulat. I no quaestió d’origen nacional. Mireu el Guti per exemple. Hauria estat molt millor president d’esquetrres que no en Raventós per exemple.
No vull un bisbe Carles encara que parli català que cosnpira contra la catalanitat.
No vull un manat que siga un governador del PSOE.
Això em fa dir que ERC no pot fer president Montilla sense un autpèntic miragledemostració del contrari que veig impossible si no han passat moltes coses abans. El President de la Gtat pot expulsar del Govern els consellers i el partit coaligat per ordre de Madrid. Ni bojos.
Aquest dos anys han demostrat moltes coses. Aprendre dels fracassos en diuen.
CIu es un partit
Segons el racòmetre d’avui, CiU tindria 52 diputats i PSC-ICV 50 diputats.
Si al final és al revés, qui és el guanyador? La coalició CiU que es presenta en una sola llista? o la suma del PSC i ICV quan aquests segons diuen que el seu candidat a presidir el Govern és en Montilla?
Hi ha respostes?
Benvolgut Saül,
Gràcies pel teu to i el clima favorable al diàleg i la discussió civilitzada. Hauria de ser la norma, però com que no ho és, t’ho vull agrair.
Sobre el tema en qüestió:
. tens raó quan dius que hi ha votants d’ERC que es decebrien amb un pacte tripartit II, però no ens equivoquem: el pacte nacional també té damnificats. Després del Tinell, 4 gats es van donar de baixa d’ERC. En canvi, si ERC hagués pactat amb CiU el partit s’hagués trencat. Per tant, el pacte d’esquerres, té costos electorals per ERC, òbviament. Però el pacte amb CiU en pot tenir encara més. En el meu entorn, no concec cap de les persones que va votar ERC que volgués realment un pacte amb CiU. Potser no els feia el pes un pacte amb el PSC però en absolut volien fer president en Mas… no podem oblidar-ho.
. crec que no es pot parlar de qui "guanya les eleccions": primer perquè no som a un règim presidencialista però, sobretot, amb l’apunt del Miquel: el bloc PSC-ICV serà superior en escons al de CiU. Així, qui pot dir que decantar-se per CiU enlloc pel PSC-ICV és respectar el "guanyador" de les eleccions? Fals
. i, finalment, la cançó de sempre: és realment grotesca la pretensió que ERC no pot decebre als electors que volen un pacte amb Mas… això és absurd: els que vulguin que guanyi Mas que el votin, els que vulguin que guanyi Montilla que el votin, i els que no el fa cap pes ni l’un (per dretà i regionalista) ni l’altre (per espanyolista) que votin ERC.
Sort
A mi m’agradaria saber la teva opinió sobre l’anti-autonomista i anti-catalana llei de dependències anticonstitucional impulsada per Pp, Psoe i Erc.
No podem donar Cat al Psoe.
De President vull en Carod.
Vull un govern nacionalista i contitucionalista. Un Govern N i C. Si ho és ja serà d’esquerres. Ja no em fa por un govern a l’estil de tripartit basc. ERC + IC-IU + CiU. Qui no el voldria aquest si es democràtic i social ?
Podria restablir Maragall i acceptar el nacionalisme català el PSC en quatre dies convencent el seu electorat en nom de la Constitució ?
Quatre any passen depressa, per bé.
Als EEUU hi ha el sistema de primàries. A Catalunya,hi ha un sistema de partits.
En el sistema català,la ciutadania vota directament uns parlamentaris i aquests escolleixen un president de l’executiu.
Els vots de ICV,doncs,serveixen perque els parlamentaris d’aquest partit escolleixin de president al primer partit de les esquerres.
Enfront de Mas,doncs,Montilla té el suport directe dels parlamentaris de ICV.
Es important tenir-ho en compte, perquè si se suma PSC-ICV en Mas no té nassos de dir que ha de governar el "guanyador",perquè si quedés segon d’aquesta suma intentaria per totes de pactar amb ERC ja que amb el PP sembla que no sumen ni de lluny.
Benvolgut Saúl, a les "anotacions anteriors relacionades" hi trobo a faltar les que vas fer quan el pacte Mas-Zapatero, trobo que ara serien molt pertinents; "CYU traïdors", deia la pancarta el 18-F,us en recordeu? .
Per altra banda, també em decepciona molt que t’afegeixis a la pluja fina bipartidista que esdevindrà tempesta com més s’acostin les eleccions, això només afavoreix a Mas i a Montilla (i a tots dos els hi va bé) i resta perfil i visibilitat a un projecte alternatiu d’esquerra catalanista. És que ara ERC ha de fer el mateix paper que ICV amb els socialistes? palanganeros, accessoris, marca blanca de CiU? ni parlar-ne. Es tracta de reforçar una opció i no restringir-la a fer de complement de res.
Si tant t’obsessiona parlar de Mas i Montilla, podries preguntar: Qui oferirà la conselleria en cap a Carod? qui donarà cultura a ERC? qui defensarà l’Escola pública? qui denunciarà el frau de l’estatut? qui prohibirà les donacions anònimes als partits? …
A veure, no us agradaria que ERC millori els seus resultats, us imagineu la cara de tota la resta, des del pp als intel·ligents i honestos? doncs prou martingales i cada un a casa seva
Espero propers post: "Els convergents sobiranistes i progressistes hauríen de votar ERC", "ERC : nou reagrupament socialista de Catalunya", "Només hi ha una manera de ser d’esquerres i catalanista si vols ser intel·ligent i honest: ERC"
Quina classe de gent té aquest païs nostre que , en lloc de castigar els que s’han carregat l’estatut sense cap mena d’escrúpul, encara van i els premien, segons les enqüestes, amb 6 diputats més i vencedors clars de les eleccions. Al menys, als altres assassins de l’estatut, sembla que baixen a les enquestes. Tan difícil seria que baixessin tots? Si això passés, i en qualsevol païs amb una mica d’amor propi i dignitat segur que passaria, haurien de retrocedir els de CyU i als del pscpsoE i a la vegada augmentar els d’ERC. Així doncs, amb les baixades lògiques del Mastilla i del Montmas i la pujada d’Esquerra, tindriem tres partits amb resultats similars i ja no es tractaria de amb qui pacta Esquerra, sinò de: amb qui pacta el Mas o amb qui pacta el Montilla. I a manar l’esquerra catalana independent.
Entenc perfectament que som en un sistema parlamentari i com es fan les majories però sempre he pensat que si la llista més votada no governa es crea un clima de crispació que dificulta governar. També es crea entre els ciutadans una sensació que la seva voluntat no ha estat respectada.
Això no només ho creiem la gent d’AM2000 sinó que ho hem practicat en la política municipal d’Arenys de Munt des de 1995. No hi hauria d’haver maniobres contra la llista més votada però cal exigir-li generositat i sentit de govern a l’hora dels pactes. Quan hem estat els més votats hem obert el govern a tots els grups que han volgut. Les coincidències programàtiques són tals que permeten molt més de quatre anys de treball de consens en pactes.
No anar contra la llista més votada ens va portar a l’oposició en el periode 1995-1999 però després ens va portar al govern.
Jo votaré ERC tan si diuen que deixaran governar "qui guanyi" (que ja te dallonses la cosa, que al final ja veig que cada cop son mes els que cauen en aquesta gran mentida del "qui guanyi" que sa inventat el Mas), com si diuen que intentaran repetir tripartit, com si diuen que ja veurem, que a mi m’hauria agradat veure al Maragall com a candidat del PSC, i m’hauria agradat un nou tripartit amb Maragall, un tripartit amb unes noves regles es clar, bueno doncs hi ha lo que hi ha, i fa 3 anys hi havia una gran il·lusió, i ho sento però a CiU hem costarà molt perdonar-li que hagin estat els dinamiters de la gran il·lusió, de tota ella, estatut tripartit Maragall ERC al govern, tot ho han dinamitat, amb l’ajut del PSOE es clar, i ara que?, doncs per mi nou tripartit o "ja us ho fareu", però si fan d’allò amb CiU hem resignaré, lo important es que el vot independentista i d’esquerres es consolidi o augmenti, anar fent.