Havent dinat, frugalment, agafo el cotxe i cap a Barcelona falta gent. Arribo a deshora a la cita convinguda a la parada del partit davant la font de Canaletes. Signo un parell de llibres, agreixo a la Mar les atencions rebudes i me’n vaig a fer apostolat.
Esgarrapo algunes signatures per la candidatura d’Esquerra Independentista al capdavall de la rambla de Santa Mònica i pujo cap al passeig de Gràcia on comparteixo taula d’autors amb Bernat Joan. Xerrem sobre amics comuns i la situació del partit i el país.
Enlloc d’anar a veure el Barça, (he perdut l’afició pel futbol, en sec, des de fa un parell d’anys), escampo la boira pel davant del Zuric mentre faig temps. A l’hora convinguda, rebo de mans d’un cor estimat un obsequi preuat: un llibre d’Antoni Rovira i Virgili editat en plena guerra l’any 1938. Sento, de sobte, l’emoció difícilment expressable en paraules que em produeix trobar-me davant de papers, cartes, publicacions i llibres en els quals batega el tremp i el dolor de la lluita. Acabo la vesprada sopant, ara no tant frugalment, a can Pitarra.
Aquest matí, a l’hora d’esmorzar fora de la feina, he fullejat amb passió les pàgines del llibret que aplega “Quinze articles” escrits per Rovira entre el 1936 i el 1937. L’historiador i polític tarragoní descriu amb prosa elegant la seva vocació de periodista en un pròleg autobiogràfic on enfila paraules que trasllueixen un espèrit sensible i cultivat. Les pàgines que segueixen addicionen una sèrie d’articles publicats a “La Humanitat”, òrgan oficial d’ERC, en els quals Rovira deixa constància del seu cor ardit quan s’emociona presenciant una desfilada de soldats catalans (“El pas de les banderes”), reivindica “L’aptitud militar dels catalans” o se’n plany dels fets de maig del 1937 (“La capacitat de Catalunya”).
Desconec si aquest llibret, editat l’any 1938 a iniciativa de Joan Oliver, per la Institució de les Lletres Catalanes s’ha reimprès amb posterioritat, però si no ha estat així caldria fer-ho per posar a disposició dels catalans d’avui un testimoni excepcional de com els nostres predecessors més il·lustres afrontaren els temps més adversos. I de retruc, ens ajudi a sortir de la dinàmica claudicant avui imperant entre els que figura són els successors de Rovira i Virgili.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!