El 10 de març del 1923 era assassinat a Barcelona per pistolers a sou Salvador Seguí i Rubinat (nascut probablement el 23 de setembre del 1887, a Lleida, tot i que la mare era de Tornabous i durant molt de temps se l’ha considerat fill d’aqueix poble), dirigent català de la CNT. La seva figura sovint és recordada amb una pregunta: quina hagués estat l’evolució del moviment anarco-sindicalista a Catalunya si no haguessin estroncat prematurament i vilment la seva vida ?
Mai, fins ara que hi estic reflexionant críticament, he sentit afinitat amb l’ideari llibertari, ni les experiències revolucionaries que han mirat d’aplicar-lo. Quan començava a formar-me políticament vaig llegir la seva conferència a l’Ateneo de Madrid, i vaig seguir la pista de militants anarquistes com Jaume Baulies que van participar, (i no fou l’únic) al projecte insurreccional encapçalat per Francesc Macià.
A mitjans dels anys vuitanta, a París, vaig conèixer el mestre i poeta llibertari Roc Llop, tinc la col·lecció completa de la revista Terra Lliure que editava a l’exili. Però ha estat aqueixos darrers mesos quan he estudiat la trajectòria de Lluís Gausachs, secretari del president Tarradellas a l’exili (1954-1977), militant d’ERC i de profundes arrels cenetistes, que no he parat compte en l’intens trellat entre republicanisme i humanisme llibertari en el renaixement nacional català del primer terç del segle passat.
Heribert Barrera em va comentar una vegada que ell era l’únic català viu que havia conegut personalment Salvador Seguí, amic del seu pare a qui recordava de les sobretaules al menjador familiar pel fet que la seva mare s’enfadava pel costum del Noi del Sucre de deixar caure la cadira cap enrere i recolzar el cap a la paret, on deixava una marca fosca atès la greixor natural del seu cabell. Amb això volia expressar el trellat que hi havia a l’època entre sindicalistes, republicans i nacionalistes, una confluència no exempta de conflictes entre ells, com l’animadversió mútua que existia entre Estat Català i la FAI, per exemple .
ERC actualment té poc a veure amb l’Esquerra d’antany, i la CGT tampoc s’assembla massa a la CNT originària. Però, certament, pel bé del procés independentista català convindria que la regeneració política i ètica que hi ha d’anar associada (si hom vol que prosperi efectivament) recuperés els millors referents de la tradició llibertària i republicana catalana. Rellegir els escrits del Noi del Sucre és un estímul en aqueixa direcció que pot resultar més profitós que cercar permanentment models efímers arreu del món per versionar-los en català.
Post Scriptum, 8 d’abril del 2019.
El llibre de Xavier Diez Rodriguez “El pensament polític de Salvador Seguí”, (Virus Editorial, Barcelona, 2016) és una apromixació rigorosa a la trajectòria i l’ideari del gran líder sindical català del primer terç del segle XX. Una posició de secretari general de la CNT que assoleix i exerceix més “pel seu carisme personal, la seva capacitat de convicció” (pàgina 100) que no pas per un poder real, material o orgànic.
L’autor demostra un profund coneixement del personatge i la seva època, les classes socials en conflicte, les formes de vida i la mentalitat de la població i dels notables que exerceixen el poder estatal i la violència “subcontratada” (pàgina 111). Precisament “el Noi del Sucre” serà assassinat per encàrrec dels patrons que no estaven disposats a permetre el reforçament del sindicat llibertari que Seguí encapçalava. Mai es van identificar els autors del crim.
La part més interessant d’aqueix assaig biogràfic és la relativa al pensament polític de Seguí, concretament la que fa referència a la qüestió de Catalunya (pàgines 230 a 247) on Xavier Diez coincideix amb la interpretació que n’havia fet Manuel Cruells (Ariel, Barcelona, 1974). Trobo especialment clarificadora la reproducció del text original de la famosa conferència pronunciada a Madrid el 4 d’octubre del 1919 publicada a la revista “España Nueva” (pàgines 234-235).
Post Scriptum, 10 de març del 2023.
Avui, Manuel Lillo publica al setmanari El Temps aqueixa punyent reflexió: “L’actualitat desconcertant del pensament del Noi del Sucre“. “L’editorial Lo Diable Gros recull un conjunt de textos de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, l’anarcosindicalista més determinant del segle XX als Països Catalans. Els escrits, trets de discursos, articles i entrevistes fetes al colós de l’anarquisme –tal com el defineix el responsable de l’edició, Jordi Martí Font–, evidencia fins a quin punt molts dels seus pensaments mantenen encara la validesa. Tal com assegura Xavier Díez, autor del pròleg, “els textos tenen cent anys d’antiguitat i, tanmateix, en aquest agitat context que ens ha tocat viure, semblen d’una actualitat desconcertant”. Ho rescatem quan es compleix el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per certs vincles familiars, m’interessa el tema.
Antoni Llurda – Lleida
Jaume:
Aqueixa trenada entre llibertaris, republicans i federalistes ve encara de més lluny, si més no, a les zones industrials i marineres com El Cabanyal. Si més no des del “Pacte de Tortosa”, abans de la primera república española. Venim des de molt lluny i al galop.