Jaume Renyer

La manera com el govern Rajoy -i “la brunete” mediàtica- han presentat el rescat del sistema bancari espanyol ha estat tràgicament grotesca: la fallida multidimensional que aqueix fet comporta per l’ordre establert és presentada pels que són responsables del fracàs gairebé com un èxit, com un crèdit concedit en condicions avantatjoses.

Alternant impostura i frivolitat Rajoy -i la colla de fatxendes que ens tenen sotmesos- passen en menys de vint-i-quatre hores de fugir d’estudi a la tribuna del camp de futbol per veure en directe “la roja” enfrontada als azzurri. En aqueixa burda operació de distracció també hi col·labora activament el botifleram nostrat (“La roja, al rescate”, titulava en portada El Mundo Deportivo) i la classe política subalterna (Duran Lleida s’afegia a la versió oficial espanyola segons la qual s’ha evitat el rescat, mentre que Artur Mas adoptava un dels principis fonamentals del pujolisme, el del “mal menor”). 

Una altra percepció és la que tenen els observadors europeus (polítics, financers i mediàtics) respecte de les giragonses dialèctiques de Rajoy i els seus aliats per emmascarar la realitat espanyola. Fer les coses a la manera “española”, és l’expressió que arreu del món hom empra per referir-se a quelcom malgirbat i confús. Una descripció escaient per definir la mena de rescat aplicat a la banca espanyola i que tot fa preveure no serà la solució adient, tal com avança Xavier Sala i Martin al seu bloc.
 

Post Scriptum, 12 de juny del 2012.

Resulta imprescindible la lectura de l’apunt de Xavier Sala i Martin corresponent al dia d’ahir per evaluar les conseqüències del rescat de la banca espanyola.