Albert Escofet i Alsina (1898-1987) fou un destacat dirigent d’Estat Català i el FNC que va defensar a la postguerra la línia independentista front als retroautonomistes, aqueix article que va publicar a Opinions, butlletí interior del Front Nacional de Catalunya, número 24, de 17 d’octubre de 1945, detalla la controvèrsia estratègica que separava ERC (controlada pel tarradellisme) del FNC.
“Des del mes d’octubre de l’any passat que l’acció del Front Nacional de Catalunya ha estat un apostolat dirigit a cercar i a assolir la unitat de tots els catalans. Nosaltres havíem fixat la nostra posició, nascuda de l’ambient general que dominava i domina encara l’opinió de casa nostra, vis a vis de les antigues formacions polítiques repugnades i execrades per la nova opinió de Catalunya. Malgrat aquella posició, sacrificant i silenciant moltes coses, férem un viatge a Montpeller l’octubre de l’any passat, amb la finalitat d’aconseguir la unió de tots els catalans sota el signe renovador. El viatge resultà endebades. Després, hem anat seguint el nostre apostolat amb les mateixes directives i amb el propi resultat advers. Era ben clar que hi ha hagut i que hi ha en la majoria dels dirigents de l’Esquerra Republicana de Catalunya residents a França, i també en els dirigents d’alguna altra organització que li fa de satèl·lit, un propòsit deliberat, contra el sentit de les seves respectives masses, de que no hi hagi unió entre tots els catalans.
N’era una prova ben evident l’actitud que prenien els representants d’ERC a Catalunya enviats pels dirigents de França sabotejant la Resistència de l’interior del país i procurant per tots els mitjans de portar la divisió entre els diferents sectors que aglutinaven aquella resistència. Era ben clar que en lloc de fer unitat i obra positiva, no es cercava res més que fer política en el mal ús de la paraula, com si tractessin de guanyar amb la divisió dels altres, els punts que l’actuació calamitosa dels dirigents d’aquella organització els havia fet perdre en el passat. El nostre esforç aglutinador, perdut a les altures, anava fent via, però, a les capes inferiors. La idea de unitat anava guanyant camí recolzada des de Londres i Amèrica. Per ço nosaltres, malgrat no coincidir del tot amb amb la tesi del senyor Pi i Sunyer, recolzàrem la seva acció encaminada a la realització de la unitat. I la unitat anava a ésser un fet pel setembre darrer.
Cal recordar també, que per tal de facilitar i fer possible ben eficientment, la unió dels catalans que perseguia la gran massa, vingueren a posta de Catalunya, companys nostres en moments ben difícils, amb perill per tant de la seva vida, i romangueren quatre mesos entre nosaltres. El Front no escatimava res per tal d’assolir aquella unitat catalana. La formació del govern Pi hauria portat aquella unitat, però al mateix temps hauria consagrat la seva personalitat conciliadora dins de l’opinió del país i dins de la seva pròpia organització. calia doncs, fer fracassar la darrera possibilitat que restava d’unió i a la vegada fer llençar per la borda a l’home que podia encarnar-la. Heus ací, el secret de la precipitada reunió de capitostos de l’Esquerra Republicana de Perpinyà del sia 9 de setembre darrer, en el precís moment en que el senyor Pi era a Paris fent gestions per a la constitució del seu govern.
Què s’acordà a l’esmentada reunió de prohoms de l’Esquerra Republicana de Perpinyà ? Doncs s’acordà no col·laborar amb el Front Nacional de Catalunya. Des de llavors l’Esquerra no podia fer govern amb el Front. Pi hauria dit que ell no faria govern sense el Front. La solució Pi i Sunyer, doncs, quedava forçosament eliminada. aquells prohoms esquerrans enfrontant-se amb el voler de la gran massa del seu partit trencaven la darrera possibilitat d’entesa entre tots els catalans. Alguna altra cosa devia acordar-se a la reunió de capitostos esquerrans de Perpinyà, i alguna consigna destructora devia seguir-la, ja que des de llavors a totes les capitals franceses on hi ha un nucli considerable de refugiats, certs elements de l’Esquerra fan una absurda campanya contra el front i la seva posició resistent.
Si aquesta campanya anés dirigida a combatre els homes representatius del Front, segurament que la silenciaríem. El recurs polític serà sempre un expedient perdonable i una arma rovellada a les mans dels que es troben ofegant-se amb l’aigua al coll. Però el que no podem silenciar, el que el front no tolerarà mai, és que s’ataqui l’actuació resistent dels seus homes ni la nostra organització en la seva obra d’enderrocar Franco, car estem convençuts que sense la nostra tasca resistent del Front, Catalunya no reconquerirà mai la seva llibertat.
Altrament, el Front no ha pas nascut a Catalunya com un caprici d’uns homes. El front és fill de la necessitat que tenia el nostre poble d’un aplegament de voluntats disperses encarrilades a enderrocar Franco i a alliberar la nostra Pàtria. Si avui els caps del front es proposessin dissoldre’l, l’aplec patriòtic resistent continuaria per la voluntat de la majoria dels seus components, car el front és un moviment popular i nacional encarnat en l’entranya resistent del poble català. Perden el temps, doncs, els dirigents de l’Esquerra republicana esmerçant esforços per tal de destruir o anul·lar el Front. Només poden destruir-se les coses artificioses. I una organització que ha lluitat, durant cinc anys, contra la dictadura de Franco sense doblegar-se, sabrà defensar-se sense gaire esforç de les escomeses que li puguin adreçar els dirigents mal humorats d’algun, o alguns partits, que vegeten i passen l’estona fent res per tal d’assolir la unitat desitjada.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!