Observant des de Catalunya estant l’actualitat francesa m’atreveixo a assenyalar quatre qüestions rellevants de la crisi existencial que afecta la V República.
La primera, és l’agitació dels sectors socials afectats pels canvis accelerats de la dinàmica econòmica resultant-ne perjudicats sense perspectives de reconversió a curt termini: pagesos, taxistes i assalariats precaris. Tots es manifesten al carrer demanant al govern unes respostes immediates que no es troba en condicions d’oferir, en uns casos perquè correspon a la UE dissenyar la política agrària, en altres perquè les noves formes de mobilitat han deixat fora de joc el tradicional taxi i en altres perquè la regulació del mercat no pot substituir per si mateixa la manca de creativitat.
La dels pagesos francesos és la crisi més significativa perquè implica la davallada d’un sector fins ara estratègic en l’economia francesa i perquè evidencia el declivi d’una forma de vida i en certa manera també una pèrdua d’identitat col·lectiva. El fet que els agricultors siguin el sector de població amb un vint per cent d’índex de suïcidis per damunt de la mitjana estatal en la darrera dècada segons dades de l’Observatoire National du Suicide, parla per sol. Com succeeix amb altres professions desprestigiades (mestres, carters, policies) l’autocàstig és el símptoma d’un problema que supera la capacitat de resistència de les persones implicades. Le Monde del proppassat 5 d’aqueix mes parlava de “crisi existencial” de l’agricultura francesa.
La segona, és la reacció de l’esquerra política i intel·lectual contra les polítiques reformistes menades per Manuel Valls que s’ha visualitzat en el manifest titulat “Sortir de l’impasse” signat per politicastres com Daniel Cohn-Bendit i Martine Aubry i una colla d’acadèmics doctrinaris, com Michel Wierkova, sense cap proposta alternativa que no sigui recórrer als tòpics del proteccionisme estatal i el jacobinisme nacional. Alerten que “un affaiblissment durable de la France se prépare” sense voler acceptar que el declivi del sistema econòmic i polític francès arrenca de fa dècades no pas d’ara quan se’n pateixen les conseqüències. Alain Minc, polifacètic i brillant, va aventurar fa pocs dies a BMFtv que Mitterrand havia acabat amb el PCF i que Hollande acabaria amb el PSF.
La tercera, i molt lligada a l’anterior, és la negació de la realitat de l’islam denunciada per l’escriptor algerià Kamel Daoud a partir de la seva interpretació de les agressions sexuals a les dones la nit de cap d’any a Colònia. França viu instal·lada en un paternalisme sobre la població musulmana -una forma de supremacisme no reconeguda- que impedeix conèixer la seva naturalesa i bloqueja la capacitat de transforma-la. L’acusació d’islamofòbia contra tota aproximació crítica a la problemàtica derivada de la no integració de la comunitat musulmana és el símptoma d’un fracàs no reconegut que no permet copsar els perills del gihadisme autòcton.
I finalment, la quarta és la iniciativa diplomàtica per convocar una conferència internacional per forçar un acord entre Israel i Palestina anunciant a l’avançada que en el cas -probable- de no reeixir la decisió francesa serà el reconeixement unilateral a tots els efectes de l’Estat de Palestina. Resulta evident que és una posició manifestament adversa a Israel per part d’un estat que no té la capacitat per si sol d’imposar una solució que sigui respectada per tothom i que prou feina té a protegir els ciutadans jueus al seu territori de les amenaces dels gihadistes i aturar la progressió de l’islamisme entre la població que veu en aqueix totalitarisme la negació radical d’una societat insatisfeta.
Aqueixes quatre qüestions mereixen l’atenció dels catalans perquè també es plantegen en una altra proporció a la Catalunya actual que malda per ser lliure.
Post Scriptum, 27 de febrer del 2021.
A les quatre qüestions apuntades anteriorment n’hi ha una cinquena que cal afegir: les plataformes divereses que contraposen sistemàticament amb arguments ja siguin ecològics o humanitaris a tota mena de projecte de modernització de les infraestructures. Per exemple, els militants que ocupaven un indret de Gonesse (Val-d’Oise) no s’oposaven pas només a la creació d’una futura estació de ferrocarril del Grand Paris, sinó a tota forma de progrés tècnic. Pascal Perri, geògraf i economista, (autor de l’assaig «L’écologie contre la démocratie» (Éditions Plein Jour, 2016), és l’autor d’aqueixa reflexió de fa tres dies a Le Figaro: «Les ZAD accueillent tous les militants en rupture avec la société».
Post Scriptum, 25 de febrer del 2022.
Qüestions actuals a la política francesa: el fenomen Zemmour que aglutinarà el ressorgiment identitari de les classes populars autòctones i nouvingudes front a les elits europeistes representades per Macron. La segona, l’antiamericanisme diplomàtic que empra França en favor de Rússia i el món islàmic, una altra vegada en dansa en detriment d’Ucraïna, acusant als EUA de no plegar-se a les exgències de Putin, com ahir escrivia l’infame Pierre Lellouche a Le Figaro, “Conférence sur la sécurité à Munich: «Les Occidentaux auront rendu possible le rêve impérialiste de Poutine».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!