Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de novembre de 2021
0 comentaris

La França d’Éric Zemmour

Avui, Éric Zemmour ha anunciat oficialment la seva candidatura a la presidència de la República francesa. Un pas en ferm que ha trasbalsat la política situant-se al centre de totes les controvèrsies amb un discurs que des de l’esquerra desapareguda i sense candidat creïble hom desqualifica titllant-lo d’extrema dreta. Francès i jueu, per aqueix ordre, apel·la a la renaixença de la identitat nacional assumint també els episodis negres del col·laboracionisme de Vichy i el passat colonial. Per això, en compensació avui, ha adoptat una escenificació que recorda al de Gaulle de la crida a la resistència del 18 de juny del 1940.

No compta pas amb simpaties dins la comunitat jueva, on personatges sinistres pel seu antisionisme militant com Charles Enderlin el comparen amb “Edmond Bloch, les croisades d’un juif ami des antisémites“. Altres són més ponderats, com Daniel Horowitz, que des del Times of Israel en fa aqueix retrat: “Eric Zemmour et sa France. L’ouvrage « La France n’a pas dit son dernier mot » d’Eric Zemmour est une succession de scènes de vie d’un journaliste politique qui s’étale de 2006 à 2020. Pour ceux qui ne goutent pas ce genre de chronique mais qui ont néanmoins la curiosité de comprendre Zemmour, je recommande l’introduction de l’ouvrage, et aussi sa conclusion. C’est là que se trouve condensé l’essentiel de sa pensée.

J’ajoute que lire cet ouvrage en tant que Juif est la meilleure manière de n’y rien comprendre. C’est pour cela que je me suis efforcé de le faire comme si j’étais un Français qui se sentait français.

Voterais-je pour Zemmour si j’en avais la possibilité ? Sans doute que non. Mais voterais-je pour Zemmour s’il y avait un Zemmour israélien ? Sans doute que oui.

Dans l’introduction du livre on trouve résumée la doxa du « politiquement correct » en dix points :

1) La race n’existe pas, mais les racistes existent.

2) Seuls les Blancs sont racistes.

3) L’identité – qu’elle soit ethnique ou sexuelle – ne doit pas être figée.

4) L’école a pour seule mission de lutter contre les inégalités.

5) La virilité est toxique.

6) L’islam est une religion d’amour.

7) Le capitalisme et le patriarcat tyrannisent les femmes comme ils détruisent la planète.

8) Il n’y a pas de culture française, il y a des cultures en France.

9) L’immigration est une chance pour la France.

10) La France ne peut rien sans l’Europe.

Le livre se termine par un chapitre en forme de conclusion. Le dernier paragraphe est à la fois un hommage à la France et un appel aux Français: «Nous sommes engagés dans un combat pour préserver la France telle que nous la connaissons, telle que nous l’avons connue. Ce combat nous dépasse tous et de lui dépend l’avenir de nos enfants et petits-enfants. Il concerne aussi ceux qui nous ont précédés, qui ont forgé la France dont nous avons hérité, la France si belle que nous aimons et que le monde entier admire, ces ancêtres à qui nous devons reconnaissance et respect, alors que nous ne cessons de les abreuver d’insultes et de reproches, ces ancêtres à qui nous devons de préserver la France telle qu’ils nous l’ont léguée. Nous sommes là pour perpétuer l’histoire de France. Pour ceux d’hier et ceux de demain, il ne s’agit plus de réformer la France, mais de la sauver. La France n’a pas dit son dernier mot.»

De Catalunya estant hom el desqualifica amb arguments superficials, com avui mateix a Vilaweb: “L’extremista Éric Zemmour anuncia la candidatura a les eleccions franceses. El seu discurs contra l’islam, el feminisme i els drets LGBT l’han catapultat als sondatges per sobre de Le Pen.” Obviant que ha dit ben clar que: « La Catalogne est une nation européenne et il ne condamne pas le processus indépendantiste.”

Post Scriptum, 4 de desembre del 2021.

Ahir, a Le Figaro: Stéphane Troussel, président socialiste de la Seine-Saint-Denis, a lancé une pétition pour interdire le meeting d’Éric Zemmour à Villepinte le 5 décembre. Pour Laurence Taillade, cet acte d’impuissance est le symbole d’une gauche en déclin qui préfère censurer plutôt qu’argumenter: «En voulant censurer Zemmour, la gauche prouve son incapacité à comprendre les inquiétudes des Français».

Post Scriptum, 7 de desembre del 2021.

Présidentielle 2022 : Éric Zemmour baptise son parti «Reconquête». Aqueixa tria no te res a veure amb la “reconquista” espanyola sinó amb el propòsit fallit de Macron de reconquerir els territoris perduts de la República. I enllaça amb el diagnòstic que fa fer fa vint anys Georges Bensoussan. El primer acte de campanya, ahir a Villepinte, va ser un èxit de participació amb milers de persones sobretot de les classes populars (antics gillets jaunes, immigrats d’antany que volen deixar de ser-ho abraçant la ciutadania repubicana). La premsa el menysprea i ressalta només les provocacions dels falsos antiracistes i oculta la manca total d’arguments i de candidats d’esquerra capaços de fer-li ombra. Dissortadament, Vicent Partal, també erra el tret avui a Vilaweb alertant que “se’ns acosta un problema ben gros“.

Post Scriptum, 9 de desembre del 2021.

Segueixo la crisi d’identitat de l’estat-nació francès amb atenció des de fa anys ja que és alhora una oportunitat per a la catalanitat i un repte ja que els factors de desconstrucció de la nació i el nacionalisme, sigui opressor o d’alliberament, tenen elements en comú: el postnacionalisme abstracte que propugna societats sense cohesió possible. Per això he llegit, un rere l’altre, els llibres de Raphaël Gluksmann i Éric Zemmour, dos francesos nacionalistes d’ascendència jueva, un progressista i l’altre conservador, amb projectes diferents per capgirar una França en declivi però amb alguns elements transversals comuns.

El primer, és un eurodiputat republicà-socialista-ecologista que proposa una sèrie de mesures estratègiques: control de les fronteres europees, protecció de la producció autòctona, moratòria pels tractats de lliurecanvi, fer valdre la potència nuclear francesa com arma disuassoria, promoure el republicanisme i la laïcitat front al totalitarisme islamista, crear un servei cívic universal i obligatori com a eina de cohesió social intercassista i interètnica. Acaba el llibre amb una frase que no difereix gaire del lema d’Éric Zemmour, (“la France n’a pas dit son dernier mot”) tot i que Gluksmann hi dona un contingut essencialment diferent: “Étonnez la France et elle étonnera le monde” (pàgina 176).

El segon, s’autodefineix: “Je suis un juif d’Algérie grandi en banlieue parisienne que l’héritage familial et les lectures ont transformé en Français de la terre et des morts” (pàgina 49). El seu darrer llibre (editat per Rubempré, 2021) no és un assaig polític i no conté pas un programa, és un seguit d’opinions personals sobre la classe política i cultural que ha conegut al llarg de la seva trajectòria mediàtica, únicament a les conclusions apunta que: “Nous devons nous rassembler autour de ce que j’appellerai les 5 I: identité, immigration, indépendance, instruction, industrie” (pàgina 341). Certament, Zemmour una actitud barroera en els seus plantejaments, però allò que cal interpretar és que «Sur les sujets d’identité, d’immigration, Valérie Pécresse n’a rien à envier à Éric Zemmour», juge Julien Aubert a Le Figaro el proppassat 6 d’aqueix mes, referint-se a la candidata de la dreta republicana.

De tots els retrats de Zemmour que he llegit, aqueixa de Glenn Cloarec, publicada el proppassat 5, a The Times of Israel, em sembla la més completa i equitativa: « son » judaïsme, « son » identité française et toutes ses polémiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!