Jaume Renyer

Avui fa trenta anys que el PSOE -amb Felipe González al capdavant- va guanyar per majoria absoluta les eleccions generals del 1982 posant fi a l’etapa de govern de la UCD, a les amenaces de cop d’estat militar i emprenent la vertebració de l’Estat-nació espanyol contemporani. 

Aquell any, i l’anterior, els vaig passar a Madrid. Primer fent el servei militar i després preparant les oposicions de secretari d’administració local. Recordo perfectament la sensació que vaig viure aquell dia: mentre els amics espanyols estaven eufòrics, jo en restava al marge ja que el meu sentiment era de decepció. Veia que aquella onada de regeneració hispanocèntrica absorbia també els anhels de canvi de la majoria de catalans. 

Tot i estar desvinculat de la militància activa dels anys anteriors seguia en contacte amb els companys que tenia dispersos entre diverses opcions. El meu vot havia estat per Nacionalistes d’Esquerra i el resultat era decebedor. Els grups independentistes (PSAN, IPC, Terra Lliure, CSPC) tot just iniciaven una estratègia de confrontació frontal amb l’ordre estatal des de fora del sistema polític i en unes condicions molt adverses. CIU era pujolisme en estat pur i ERC iniciava la davallada després de l’èxit de les eleccions al Parlament de Catalunya del 1980.

El PSC(PSC-PSOE) apostava decididament per l’encaix definitiu en una Espanya en perspectives de modernització i donava per liquidada la reivindicació nacional catalana. Tres ministres: Lluch, Serra i Majó, representaven la quota catalana dins del nou executiu espanyol que s’orientava des del primer moment a consolidar l’Espanya radial i dissenyar la megalòpolis madrilenya. El PP no ha fet més que seguir el guió que el PSOE ha anat escrivint, més carregadet de bombo durant l’interregne d’Aznar, però sempre amb la mateixa música. Fins al punt que Rajoy fa seva la impostura de l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero.

Després de tres dècades, la “España serena y unida” que el PSOE anhelava ha acabat en una crisi socioeconòmica i institucional sense precedents llevat de la del 1898. I amb el “problema catalán”, que creien liquidat, més viu que mai des dels anys trenta. Els amics que tenia fa trenta anys i que sentien una certa admiració intel·lectual per la cultura catalana s’han esvaït i alguns han evolucionat cap a un supremacisme arrogant. El PSC i les federacions valenciana i balear del PSOE són espectres del que van ser mancats de projecte i referents autòctons.