Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

25 d'abril de 2009
112 comentaris

Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat

Els esdeveniments d’aquestes dues darreres setmanes al si d’ERC (l’escenificació de la reconciliació entre Josep Lluís Carod i Joan Puigcercós i l’article de Joan Carretero “Patriotisme i dignitat”) són fets rellevants  respecte dels quals vull expressar les següents consideracions.

 

En primer lloc, el pacte entre Carod i Puigcercós suposa insistir en la línia majoritària que ambdós representen orientada a  reeditar el tripartit per tercer cop, liquidar la dissidència interna i reformar els estatuts per restringir la participació directa dels militants. I esperar, arrecerats al govern, que arribi el 2014. A més, però, el mateix Josep Lluís Carod afirmava a l’Avui del diumenge passat que ERC no podia ser un partit de patriotes sense ideologia i encomanava la responsabilitat de dotar al partit d’un sistema de valors que supleixi aquesta mancança al president Joan Puigcercós. Aquesta apreciació, desproveïda d’autocrítica, sobre la precarietat ideològica i  política de la militància deixa en evidència l’abundant obra escrita dels qui n’han tingut des del 1996 les màximes responsabilitats orgàniques i institucionals: “2014: Que parli el poble català” (L’Arquer) de Carod, “Disculpin les molèsties” (Ara Llibres) de Vendrell, “El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania” de Ridao, “Generació.cat” de Puigcercós i “L’independentisme sensat” (Malhivern) d’Ernest Benach.

La teoria que els portaveus d’ERC difonen es limita a repetir que som un partit d’esquerres (sense especificar en què es concreta aquesta afirmació), republicà (una identitat en desús atesa la preeminença de l’autoidentificació com a partit socialdemòcrata) i accidentalment independentista (mentre no arribem a tenir estat propi). Des d’aquesta perspectiva “l’esquerra nacional” comparteix valors amb les altres formacions que a casa nostra s’autoidentifiquen d’esquerres. Quins són aquests valors comuns si no assumeixen el poble català com a subjecte polític (pel PSC la nació és Espanya) i són continuadors de les concepcions autoritàries del socialisme (cas d’ICV) ? Aquesta abstracció, incapaç de concretar-se en un projecte de transformació social,  menysté  el potencial del patriotisme com a energia transformadora capaç d’aglutinar els interessos de la població que es veu perjudicada per la dependència econòmica i política del nostre país.

L’eix Catalunya-Espanya hauria de permetre articular blocs sociopolítics contraposats: d’una banda, els que es beneficien (de manera real o imaginada) de la dependència i d’altra banda, els que en són realment perjudicats (en tinguin consciència o no). Per això, és una afirmació impròpia d’un independentista equiparar patriotisme amb la manca d’ideologia, i més en un país amb tan baixa autoestima. Precisament allò que li cal a l’independentisme català actual és transmetre el coratge i la il·lusió col·lectiva que va desplegar als anys trenta el nacionalisme republicà.

L’apel·lació al patriotisme que impregna l’article de Joan Carretero, (el qual subscric íntegrament), i a formar una candidatura d’aquest signe a les eleccions autonòmiques del 2010 està en línia amb les conclusions de la Conferència Nacional d’octubre del 2007 i fins i tot amb les boiroses resultants del Congrés de l’any passat. La desqualificació de la proposta en si mateixa, i els arguments emprats per a fer-ho, em semblen una distorsió profunda del nacionalisme (també una paraula tabú actualment) que ha caracteritzat històricament l’Esquerra. La resistència d’ERC a encapçalar una candidatura d’aquest tipus significa renunciar a liderar un moviment cívico-patriòtic per mantenir-se estrictament com un partit d’ordre dins el subsistema autonòmic català.

En segon lloc, i  enllaçant amb l’apartat anterior, les declaracions dels dirigents que han aplaudit el pacte Carod-Puigcercós coincideixen en equiparar la celebració de primàries per escollir candidat a la Generalitat amb una “catàstrofe” (Carod) o una “tonteria” (Ridao) alhora que rebutgen convocar un referèndum intern sobre el finançament. Els arguments segons els quals ERC ha de ser un partit “seriós”, “madur”, és a dir un partit d’ordre, són pur tarradellisme. La direcció actual aposta per un model de partit de quadres professionalitzats que pacten entre ells les quotes de poder emmirallant-se, també en això, en el PSC. Teodor Herzl va deixar en evidència “la figura nefasta del polític professional” en el procés de creació de l’estat jueu, una afirmació que també hauria de valer pels independentistes catalans d’avui.

La minusvaloració del patriotisme com a ànima col·lectiva d’un projecte, afegida a la involució en la vida democràtica interna, va en paral·lel amb la contraproduent estratègia seguida des del 2006 ençà. L’entestament en el desplegament estatutari com a única línia d’acció política, i la creença que la presència al govern per si mateixa, (sense preparar cap alternativa efectiva a l’esgotament de la via autonomista) farà créixer el projecte independentista, han estat reiteradament desmentits pels resultats electorals. Les actituds adoptades demostren que el “no” propugnat en el referèndum de l’Estatut del 2006, no era una posició coherentment assumida per la direcció i d’aquí es deriva la progressiva pèrdua de credibilitat entre l’electorat independentista.

Fa temps que vaig arribar a la convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació. A partir de l’estiu del 2007 vaig adoptar una línia d’oberta oposició promovent una condidatura conjunta dels sectors crítics al congrés del partit de l’any passat, amb Joan Carretero com  a president i Uriel Bertran com a secretari general. No fou possible l’acord, optant llavors per figurar com a candidat a president en la d’Esquerra Independentista per intentar sumar una majoria pel canvi a partir de dues llistes. I finalment, vaig donar suport a la unificació en una sola corrent: Reagrupament Independentista, que no ha arribat a consolidar-se i, a la vista de les reaccions divergents arran de l’article de Joan Carretero, s’esvaeix la possibilitat d’articular una majoria alternativa a curt termini.

La continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l’espera de veure’s recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció té ganes de desprendre’s de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d’hora, els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin. No faig, per tant, cap crida a precipitar la decisió de ningú, simplement exposo el meu convenciment personal de que dins a ERC no hi ha res a fer mentre es mantingui la línia marcada pel tàndem Carod-Puigcercós.

Crec que som en un canvi de cicle en l’evolució de l’independentisme contemporani i la situació actual d’ERC em recorda, relativament, a la que vaig viure l’any 1991. Llavors vaig formar part del nucli minoritari de militants  que vam considerar esgotades tant les bases ideològiques com les opcions estratègiques que conformaven el denominat moviment català d’alliberament nacional. Anys més tard, molts dels que es varen oposar a aquell tombant estratègic van acabar ingressant a una ERC transformada, en part també per la nostra aportació, en un partit independentista el 1993. Ara, divuit anys més tard, sóc dels que considero que els referents ideològics i estratègics de l’actual ERC són políticament inadequats  malgrat els seus defensors siguin  majoritaris al si del partit. Penso promoure els plantejaments recollits en el llibre “L’esquerra de la llibertat” des de fora, conscient de les dificultats que aquesta tasca comporta i del temps que es requereix per poder contrastar-los amb la realitat i ésser assumits per un col·lectiu, que arribat el cas, els defensi políticament de forma organitzada.

Post Scriptum.

Aquest apunt és fruit d’una decisió llargament meditada i consultada amb militants de la meva confiança. Previament a la publicació ho he comunicat  al president de la secció local de Tarragona. Demano disculpes a tots els que m’han fet confiança en aquests anys, especialment al Camp de Tarragona, per no haver pogut anunciar-los-hi abans personalment. Així mateix agraeixo al diari Avui haver fet ressò immediat d’aquesta decisió.

Post Scriptum, 25 d’abril del 2019.

Avui fa deu anys que vaig plegar d’ERC, una decisió que considero encertada malgrat que els dos projectes en els quals he partipat des d’allavòrens -Regrupament i després Solidaritat- no hagin prosperat. Actualment faig costat a la Crida Nacional per la República i electoralment a Junts per Catalunya. Pel que fa a Esquerra, Oriol Junqueras ha pres el relleu de Josep Lluís Carod Rovira (que va deixar el partit) i ha persistit en l’esquerranisme abstracte i sectari forjat per Joan Puigcercós i el seu clan i avui aspira a un èxit electoral per sobre de la línia rupturista representada per Carles Puigdemont al preu de desconstruir el procés independentista engegat el 2010 sense saber ben bé què es propesen fer.

  1. Jaume entenc el teu posicionament, i com a ex-militant d’ERC tens tot el meu suport per començar a perfilar el nostre camí cap a l’autodeterminació!
    Fins aviat company! Ànims i endavant

  2. La teva decisió m’omple de tristesa, com tantes coses que passen al voltant d’ERC, el partit que voto des de fa tants anys (des de l’època d’Hortalà) on les he vist de tots colors. Amb major o menor acord amb qui dirigia el partit, sempre he cregut en el projecte, escarmentat de tanta divisió interna, de tanta escissió, de tanta feina esquerdada i de tant tornar a començar.
    Sóc un fidel lector del teu bloc, articles i reflexions sempre interessants, de vegades més d’acord que d’altres, perquè ERC és un partit d’esquerres oi?, i aleshores cal fer polítiques d’esquerres en el sentit que marquin els òrgans de direcció i les assemblees. I si és així la col·laboració amb la dreta s’hauria d’intentar sobretot en els assumptes de país, però està CIU per aquesta tasca? No ho sé.
    Un partit d’ideologia també republicana amb les teves aportacions singulars. I un partit independentista, jo no crec que accidentalment, la veritat, però és veritat que la direcció del partit està enfangada en un govern que no té un lideratge ni un objectiu clar i està tant desorientada com el catalanisme en general. Què sé jo, la veritat és que m’acabes de donar la nit, com ahir fer fora el PSM de la oalició europea i com deia al principi tantes coses mentre l’enemic no perd pistonada i ens va aixafant cada cop una miqueta més.
    I si em permets, ara què Jaume, ara què?

  3. O sigui et passes a en Carretero? doncs potser ho endevines, sembla que es va aclarint el panorama, aviat sabrem qui està per alliberar el país (països) i qui vol xupar càrrecs. Feu-ho ben fet i us votaré!

  4. A mi em sembla molt bé. Com més aviat ERC deixi de comptar amb el fre que suposa el fonamentalisme i integrisme, més aviat recuperarà la seva capacitat de sudcció. La davallada d’ERC no és perquè hagi apostat per un sobiranisme tranquil, sinó perquè la rotunditat de conviure dintre del partit amb argumentaris que tan sols tenen els sentiments coma ideologia, l’impideix que s’hi aproximen aquells que sense tenir la idea de sobirania al cap, poden participar amb facilitat d’un projecte d’independència perquè aixòmels farà viure millor.
    Persones com Renyer o Carretero només fan que trabar i impedir que ERC, amb el temps i encara que no de manera inmediata, pugui penetrar a l’àrea Metropolitana, recollir el mestissatge cultural i reformular els criteris de sobirania i indepndència en una nova Europa. ERC no pot ser un partit transversal independentista. És un partit independentista d’esquerres, i només quan hi hagi una majoria d’esquerres independentista serà possible la independencia. Aleshores caldrà buscar la complicitat de la dreta sobiranista, si ja ha sigut capaç de construir el seu projecte.
    Segur que ens tornarem a trobar. I si ajudeu a sortir a la dreta de l’armari … perfecte!

  5. Crec que t’equivoques Jaume. Vau tenir la vostra oportunitat en un congrés molt participat i disputat. Ara cal assumir els resultats i entendre que Esquerra també és un partit polític on s’imposen idees i majories. No crec que només sigui desensís ideològic aquesta reacció teva, si em permets. S’ha d’estar a les verdes i a les madures ja que sinó amb la divisió constant només farem passos enrere. Amb decisions com la teva només es fan més forts aquells sectors que s’anomenen nacionalistes però que no creuen en la independència, és a dir CIU. No sé… no anem bé. Jo sempre he votat Esquerra, en sóc regidor i conseller comarcal i seguiré treballant per la independència del meu país dins d’Esquerra. No m’imagino mai votant els de CIU o un partit pretesament independentista com la CUP on només saben manifestar una suposada ideologia independentista però sense cap mena de projecte real al darrere.
    Jo et demano que no ho facis, que no deixis Esquerra, ja que només junts podem sumar esforços i canvis en el futur més immediat.
    gràcies.

  6. Es una llàstima, però a Calàbria deuen estar donat salts d’alegria i desitjant que no siguis l’únic. No tinc cap dret a dir-te que et quedis, jo que no he militant mai a cap partit, però penso que els independents d’alguna manera, hauríem de fer força per construïr ponts entre totes les forces nacionalistes, tant sols es una idea.

  7. Jaume, avui  aquests d’Esquerra han perdut a un gran militant, espero que altres et segueixin, no es pot seguir en un partit que a perdut el nord.

    Allà on estiguis, estic segura que continuaràs fent el millor pel nostre país.

     

    Ànims, i Endavant!!!

  8. (ex)Company renyer, sempre t’he seguit i he llegit els teus articles, publicacions, … i penso que ara t’has equivocat. Però bé … ets lliure. Espero que no acabis militant a convergència.

  9. Jaume: T’entenc perfectament. No crec que sigui impaciència…… es que la realitat es la que es. Sembla que el principal objectiu es “veure-les venir” i ja ens hi “adaptarem”. Per això, no cal militar “dins” un partit. Ojalà m’equivoqui, pero això vol dir que els objectius són uns altres i no els que es pregonen embocallats d’ideologia, o més ben dit d’una etiqueta que ningú explicita, no sigui que l’emperador quedi despullat. Recordo un militant del PSC que quan li vaig preguntar si era socialista, amb va dir: es clar, tinc el carnet del PSC!. A tú, això no et passa, mentre que als altres, els hi comença a passar. Es com allò de la pregunta: tú ets català? i l’altra contesta: “pues claro, vivo en Cataluña”.

    Apa, records i Retorn al Poble.

  10. Estic d’acord, si no et trobes a gust marxa. Fet i fotut, t’han donat moltes més possibilitats de fer coses a l’entorn d’ERC de les que mai havies fet.

    Suposo que te les devies merèixer, altres no les hem merescut i per això continuem sent militants de peu.

    Espero que per respecte als càrrecs i xiringuitos on t’han col·locat, com a mínim marxaràs sense fer soroll. Certament, n’estic fins als dallonses de personatges que van damunt els carros, i  mentres van a sobre el ruc callen. I ves per on, quan els hi toca baixar llavors passen a ser crítics.

    Espero, que et vagi bé.

  11. Jo també t’entenc perfectament. Només un partit idiotitzat i mesell deixaria marxar un militant com tu. Gràcies per ser a Perpinyà i per intentar fer coses de pes per a aquest país. T

  12. Jaume, des d’aquí el meu reconeixement, i el meu agraïment al teu sempre valent compromís patriòtic.

    En moments com aquest, el teu testimoni, expressat en aquest brillant article, és molt valuós.

    Endavant i gràcies!

  13. Jaume, tot el meu suport per la teva persona i per la teva decisió. Maluradament, Esquerra deixa perdre -obrint la porta de sortida- a personalitats de la teva trajectòria i qualitat, la qual cosa resulta paradoxal en un partit que diu que vol sumar.
    Com a català de carrer, m’alegro per l’acord i coincidència teus amb el recent article d’en Joan Carretero i em faria molta il·lusió que personalitats com la teva i altres puguessiu confluir i vertebrar un nou projecte (partit o candidatura) que aplegués les diverses sensibilitats independentistes. Penso que seria exitós, i que molts catalans s’hi afegirien, creixent progressivament fins a ser majoria democràtica en el país.
    Reitero, molta gent comprenem la teva decisió i actitud, les considerem del tot raonables i jo particularment també t’envio ànims, força i energia positiva en la teva vida personal, que desitjo que sigui al màxim de pròspera. Encara que no ens coneguem personalment, Jaume: salut, endavant, que tinguem sort, i el futur d’un país lliure és nostre.

  14. Puigcercós i Carod han destrossat ERC. Són sociates camuflats, la marca blanca del Montilla perquè els independentistes piquem l’ham. Quin fàstic!!

    Gràcies Jaume, per la teva honestedat. El pitjor és que ERC ja no es pot canviar perquè n’hi ha masses que s’han acostumat al cotxe oficial i xuclen de la mamella, i no la deixarien ni que al govern el passessin a manar feixistes ultraespanyols. 

  15. Has fet que calia fer. Ja no són hores d’especular sinó de donar la cara per retornar l’esperit combatiu, honrat i engrecador a l’independentisme. Ara cal que tothom vegi clar que ERC i CiU ja no es poden redreçar des de dins. Tots per una Tercera Via independentista!

  16. Penso que és deplorable que abandonis ERC. Penseu aconseguir la independència sense ERC? Es molt trist que quan no es té majoria s’abandoni el vaixell.
    Jo sóc un militant gens actiu, no participo en debats, escolto les raons que m’ofereixen i decideixo amb el meu propi criteri del que em sembla millor pels nostres objectius.
    Acabarem com C’s i UpyD? Barallant-nos per un migrat espai enlloc de fer pinya per ampliar-lo?
    Si Carretero guanyés a ERC, jo aniria amb Carretero. Si tu guanyessis a ERC jo aniria amb tu.
    Però si em poseu una pistola al pit, comenceu a dir que Carod o Puigcercós són uns venuts,submarins sociates,o altres bestieses que només poden dir els totalitaris quan es pensa diferent, amb mi (un modest independentista preocupat pel meu lloc de treball) no hi compteu.
    Cert que potser convé una cosa nova. Però les formes importen tant com el contingut.
    Detesto que des de la direcció hagin convidat a “marxar” als que no són de la corda. I detesto que els afectats els hi facin cas.
    Un nou triomf de l’espanyolisme: dividint-nos han guanyat

  17. Caramb! Avui és un gran dia per l’independentisme. A veure on aniràs a tocar els collons ara. Com pot ser que hi hagi gent que a tot arreu allà on es posen destrueixen? I mira que n’has fet de mal a ERC
    Felicitats!

    Bye!

  18. No sé ben bé què espereu fer escindint el partit. Jo sóc reagrupat però crec que els canvis s’han de defensar des de dins, no dividint. Ja us ho fareu, i si teniu sort i les coses us van bé, per Catalunya serà una gran notícia.

  19. Llàstima, i en sap greu, sòc dels que pensa Jaume, que millor pica ferro cada dia des de dins fins que li donem la forma mès adient a l’instrument, malgrat tot, seguirè llegint els teus escrits.

                                                                                                     Casimir

  20. Jo ja fa uns mesos que vaig marxar d’ERC. Jo milito al País i no al Partit. Quan l’eina no serveix s’ha de canviar. HI ha un clamor al carrer demanant un nou projecte polític basat en el patriotisme i la dignitat. Serà un èxit aclaparant. Jaume , has fet el pas que calia……Endavant

  21. Jaume, felicitats per la teva decisió, que sens dubte és l’encertada. La unitat independentista s’ha de construir fora d’Esquerra. A dins és impossible. D’aquí a poc, dins ERC només quedarà lloc per a aquells que aspiren a col·locar-se a l’administració de la mà de Carod i Puigcercós. Ara és el moment de construir l’alternativa independentista amb gent com tu o com en Carretero, juntament amb tots aquells col·lectius, entitats… de l’espai sobiranista i els més de 300.000 exvotants d’ERC que tenen dret a tenir un nou referent parlamentari. Endavant. Estem amb tu!

  22. Quan algú actua seguint la seva consciència no s’equivoca mai. Som molts els independentistes que havíem votat ERC que hem arribat a la conclusió que aquest partit ha deixat de ser una eina útil en el camí cap a la independència. La seva estratègia actual, que ha bandejat l’independentisme i prioritza un pragmatisme eixorc de la mà de l’esquerra sucursalista amb vocació espanyola ha frustrat les esperances de molta gent, que l’any 2003 crèiem que ERC podia ser la punta de llança de l’independentisme català.

    Tan de bo acabi fructificant aquesta nova candidatura independentista transversal que proposava fa uns dies Joan Carretero al diari AVUI. Seria una gran notícia per al nostre país. Seria una llàstima que centenars de milers de vots independentistes engreixessin l’abstenció en les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

  23. Aquesta setmana jo també vaig tornar el carnet de can Calàbria. Després de 18 anys de militància ininterrompuda, primer a les JERC i ara a Esquerra… Ja no podia aguantar més la cara dreta quan amics i parents em comentaven coses com les del megasou del president de la diputació de Girona, el nepotisme del de la diputació de Lleida, els informes sobre el rat penat o la contractació d’una empresa de seguretat valenciana, encapçalada per un ultra, per part del departament de cultura. Aquestes i altres coses han fet que hagi dit prou.

    Molta sort en tot allò que facis Jaume.

  24. Tens tota la raó i a més crec que ets honest, qualitat que ja no veig en els polítics catalans actual.

    Siguem objectius, els dos tripartits han estat un fracàs absolut.
    Es evident que la nova direcció vol fer fora a tots aquells que no tenen com a prioritat l’eix ideològic .Tant els fa perdre la meitat dels diputats mentre ells segueixin cobrant el sou que els paga España.

    Llastimós, ja tenim una nova ICV en el malaltís panorama polític català.

    Però soc optimista perque crec que els aconteixements s’acceleren i tot acaba posant-se al seu lloc.

    Endavant i a treballar per la lliberrtat de Catalunya !

  25. Jaume, et desitjo el millor a tots els nivells i entenc la teva decisió i en molts aspectes comparteixo els teus raonaments, tot i que hi ha també d’altres aspectes dels que discrepo. Jo continuaré militant dins ERC perquè considero que és des de dins el Partit on es poden canviar les coses, ja sé que sóc tossuda i il.lusa però estic pujada al carro i al baixar-me’n donaria la raó a tots els que es permeten criticar ERC sense motius moltes vegades. Perquè malgrat el tandem Puigcercós-Carretero, els tripartits i el malament que ho hem fet, continuem essent un partit maltractat i tu millor que jo ho has pogut constatar en els teus anys de militància. Tu coneixes molt més la realitat del partit i segur que la teva decisió és la més intel.ligent però ara mateix no sé veure més vida per l’esquerra independentista fora d’ERC. Recordes la primera vegada que et vaig trucar dient-te que trencava el carnet i em donava de baixa? Ha de fer uns cinc anys, en el primer tripartit,  i m’ho vas impedir. La segona vegada que et vaig trucar pel mateix motiu, fa menys temps, també em vas convèncer perquè continués militant a ERC. Ja no hi haurà una tercera vegada que et pugui trucar, quan ho faci serà per dir-te que realment m’has convençut de nou.
    Amb tot el meu cor
    Teresa

  26. La decisiód’abandonar ERC per part del sr Jaume Renyer la vaig prendre farà més de dos anys. En el seu moment -després de 16 anys de militància amb moltes hores de dedicació al partit- em va costar força donar el pas -moltes hores de meditació-, però finalment el seny i la raó van pasar més que el cor i els sentiments.
    Després de veure tot el que està passant -en l’actualitat- dintre d’esquerra, em sento molt satisfet del pas que vaig donar, i alguns, en la secció local de la qual en formava part, van prendre el mateix camí. La cúpula ens ha donat la raó: els que es movem per patritosme i sentiment independentista no tenim cabuda en aquesta pragmàtica esquerra “governant”, no se sap ben bé què…

  27. Més enllà de qualsevol consideració, tot el que significa restar és trist, i més, en el món independentista que precisament la seva història és plena de retrocessos deguts a continues divisions internes.

    Tant de bo algun dia tots els independentistes podem coincidir i treballar plegats, des de les CUP fins al que ens mantenim a Esquerra com el projecte, malgrat tot, més potent que ha generat mai Catalunya. 

    Per sobre de tot, estic segur que qui més riu avui són els espanyolistes i la seva premsa que tant ha/està maltractant a Esquerra, els seus resultats són evidents.

    Per sobre de tot, gràcies per la feina feta i a reveuere en el que estic segur que existirà, front comú independentista.

  28. M’agradaria saber, Jaume, quina és la teva opinió sobre l’actuació d’ERC al País Valencià i a les Illes Balears. Segons el meu punt de vista, i referit a les Illes Balears, pens:
    a) ERC- Illes està alimentat per una sèrie de nacionalistes ressentits, ex-PSM, cosa que significa que entre les seves opcions polítiques més immediates hi ha la destrucció del PSM, partit que ha simbolitzat el nacionalisme progressita a les ILles Balears.
    b) ERC només se’n recorda de la perifèria en les operacions de maquillatge, quan ha de concórrer a les Europees, per exemple. A les passades, va posar un eivissenc com a cap de llista. Per què no s’ha atrevit a fer una operació semblant ara? Resposta senzilla: els vots són els vots, el pragmatisme és el pragmatisme i el candidat de CIU suposava una amenaça, per tant, davant això, fora frivolitats.
    c)ERC en aquests moments fa un mal servei al País, i quan dic al País em referesc al País Històric, vegeu article diari de Balears de 24, IV, 09, de Rafel Crespí, amb aquest mateix títol.  Li fa un mal servei perquè mentre que al redol on executa la política, el Principat, hi té greus dissidències internes, com potser va passar al PSM durant la dècada 1995-2005, ERC va creant dissidències internes en altres partits que no han fet altra cosa que mantenir la flama nacionalista tant al País Valencià com al Principat.
    d) Amb aquesta desunió al Principat, si la marca ERC anteriorment va poder ser una marca que arrossegava vots; ara ja no ho és. Tampoc, davant el devessall ideològic que vessa, tampoc pot ser un referent on emmirallar-s’hi. Mentrestant, va destruint l’espai nacionalista de les ILles i al P.V. Fins a tal punt, que aquests dissidents del PSM, nucli d’ERC a les ILles, ja estan començant a fer proclames que els autèntics “els purs” són ells: ERC illes, i els “corruptes”, “pragmàtics” “desideolotgitzats” són ERC Catalunya i PSM.
    e) Convendria que entre tots ens ho féssim mirar una mica. Potser quan ho tendrem tot perdut llavors crearem el PLN (Partit de les lamentacions Nacionals)

  29. Jaume Renyer,
    Tu, no ets d’ERC; i és el primer que havies d’haver escrit al teu article. La gent que estima ERC no li vol fer mal, abans se’n va a casa sense soroll. Tu has vist que a ERC no tens futur, i amb el “profeta de la Cerdanya” has vist que tens oportunitat de seguir actiu a la política. Però alerta, invents com aquest, que fan mal a l’independentisme i al futur del nostre país, acaben essent un fracàs total, que desacredita el nostre projecte. Vaig veure els vots que vas tenir el passat Congrés Nacional, i això t’hauria de fer reflexionar. Tens tot el dret a donar suport al califa ceretà. Ell jutja tohom, divideix el món en bons i dolents (maniqueïsme) i es proposa com a fòrmula per a la veritat absoluta. Demencial!
    I tu el segueixes. Et queda poca vida política.

  30. El meu despertar polític, com el de gran part de la meva generació, es va articular a mitjants dels 80 en l’independentisme (republicà i social necessàriament) gràcies a tots aquells (tú inclós), que el vau treure de l’arraconament i el no-ser després de molts i molts anys de picar pedra.  Gent que vam esperar en candaletes la construcció d’una alternativa nacional, que superant el pujolisme, ens fés anar endavant. No he militat mai a cap partit polític però des de l’associacionisme més divers sempre he treballat per Catalunya i la seva independència, i la meva opció electoral ha anat en consonància amb aquesta progresió independentista en el si d’Esquerra, que fins fa quatre anys va fins i tot somiar un futur de majories. Em repeteixo. Jo no que no estic al cas de la vida de partit (tant d’Esquerra com d’altres opcions més minoritàries independentistes) em podrieu dir, què collons esteu fent entre totsplegats? A què respon? A on durà? Deixarà en res el treball d’una generació? Haurem d’esperar uns altres 25 anys?

  31. Jaume:
    L’independentisme és com  l’ateisme, com l’anarquisme, com els propis catalans:
    Tants caps tants barrets!.
    Coneixes perfectament, molt millor que jo!, la trista història de l’independentisme, d’aquell moviment social  fracmentat i atomitzat, d’ideologia d’esquerres, que, als anys 80, era la riota dels grans intel.lectuals reformistes i espanyols de dintre i de fora…. Que potser no tén recordes?.
    Collons! com els agrada als espanyols veure’ns com les mosques, volant anarquicament d’aquí cap allà, donant tombs  sense rumb,  xocant entre nosaltres: cada un més pur, cada un més català , cada un més independentista que els altres!
    Com els agrada als prohoms de la patria espanyola i del peix al cove aquell independentisme de l’1% !.
    Dins de la meva solitud, i amb tu també com a referent, vaig veure una llum de posició comú als 90, una llum de representativitat de l’independentisme, amb l’acció d’en Colom, d’en Carod, de la Crida a la Solidaritat, etc…
    Potser perquè som gent normal, (els independentistes), ens fem preguntes i replantegem coses, de fet , crec que som els únics que ho fem!.
    Amb la sortida d’en Colom, la qual em va doldre!,  no hi va haver error,…
    En aquell moment vaig creure que l’independentisme i nosaltres com a persones haviem madurat, haviem superat l’adolescència!…, però, atenció al moment actual, en el qual, en nom, altre cop, de, no se quin purisme, correm el risc de fotre’ns  una bofetada  i retrocedir 20 ays!.
    Atenció a no equivocar-se!.
    Si creus que el moviment suporta un altre partit, endavant i bona sort!
  32. No sé si la teva decisió és la correcta, però tens tot el meu respecte i suport. Els partits catalans actuals són, com diu en Cardús, dins de la ratera. I alguna cosa cal fer, encara que no sàpiguem massa bé per on anar. Sort… que al cap i a la fi, el dia de l’independència és, amb l’esforç de tots, cada cop més a prop.

  33. Hola Jaume, m’he assabentat de la notícia precisament pel Telenotícies i sincerament tot hi les nostres discrepàncies que he expressat a vegades sobre temes puntuals, crec que intelectualment tens tot el meu respecte i et considero un autèntic lluitador per la independència, subscric totalment el teu escrit i des del meu bloc ja he apuntat la il·lusió que podria fer una nova formació que canalitzes a tota la gent que volem un estat propi per damunt de qualsevol partit i de l’eix dreta o esquerra, ERC s’ha convertit en una autentica secta i  els que no estem dacord simplement som apartats. Des de la manifestació a Brussel·les o la ILP en la qual colaboro i que aviat presentarem m’he adonat de la diferencia de la societat civil amb ganes i sinceritat i la hipocresia dels partits polítics. Un valor com tu no es pot perdre i segur que ens tornem a creuar aviat.  Una abraçada  sincera i molta sort.

    PD: No facis cas dels comentaris dels sectors oficials del partit que ja sabem que com tota bona secta no vol discrepàncies.

    Salutacions.

    Albert Cortés.

  34. Amic i company Jaume Renyer:
        
      El teu gest ha estat molt valent, jo hem vaig donar de baixa fa uns mesos, com tu ja saps. Penso que en aquets moments ERC es un obstacle en el camí cap a l’independencia. Voldria creure que molts altres militants es treguin la vena dels ulls i segueixin el nostre exemple.

    VISCA LA TERRA MORI EL MAL GOVERN.

  35. Hola Jaume, ERC per molta gent s’ha convertit en un partit de poder, només els interessa el càrrec, sense ideologia: ni independentisme, ni renovació democràtica, ni defensa de les idees republicanes,.. només agafar-se al càrrec.
    Et posaré dos exemples:
    – A Manresa a les darreres eleccions municipals va guanya per vots CiU; el PSC-PSOE i ICV van perdre vots, però els descens més important va ser d’ERC; el PP es va mantenir i van entrar a l’Ajuntament la CUP i PxC; reacció d’ERC? reeditar la forma desgastada del tripartit; conseqüències: malestar de molts vototants, un govern municipal sense cap iniciativa, un desastre
    – Les diputacions: com pot un partit independentista defensar ara les diputacions i governar-les, gràcies als socialistes, esclar
    En fi, s’ha perdut el nord, només es vol el càrrec i s’és incapaç d’acceptar l’error estratègic del segon tripartit, repetit a molts altres àmbits
    La conseqüència: ERC es foterà una altra gran patacada electoral, però l’egocentrisme i la miopia de dirigents i d’uns militants que ocupen càrrecs, no els deixa veure la realitat
    Una abraçda d’un ex-militant d’ERC
    Josep Maria Vila i Vila
    Manresa

  36. No més amb els ex-votants d’ERC ja som prou gent per a constituïr un grup parla- mentari al Parlament de Catalunya. La majoria dels que hem deixat de votar ERC ESTEM ARRENGLERATS A L’ABSTENCIÓ. Avant va.

  37. i lluitar. Dins ERC o dins de qualsevol altre lloc. Això és el que cal. Debat, sí, de portes endins. Treball de portes enfora. I si algú es pensa que en una hipotètica nova organització no hi haurà les contradiccions organitzatives que hi ha dins Esquerra, va lluït. Més paciència, més rigor en el treball i menys por a alçar la veu dins el partit. I més discrecció de portes enfora. Si algú pensa que amb converses de cafè assolirem els nostres objectius, també va lluït: en política cal desdejunar algun galàpat de tant en tant…

  38. Benvolgut col·lega,
    Ja ens coneixem, i saps que tenim pensaments divergents. Tanmateix, el respecte és el que compta en qualsevol relació, i el respecte a les opcions personals de cadascú, és el que fonamenta la necessària sinèrgia d’una societat necessitada de cohesió. Com a historiadors, saps que no hem de jutjar, sinó analitzar.
    Et desitjo molta sort en aquesta nova etapa que obres.
    Cordialment,

    Xavier Diez

  39. Potser ha arribat l’hora de fer obrir els ulls a molts companys d’ERC (i no només dels sectors crítics RCat i EI) i escollir com el patriota Renyer el camí de la valentia i la dignitat i no pas el de la comoditat de la poltrona o la manca de principis i valors.

    Cal fer adonar a molta gent que un nacionalista o independentista de veres és aquell qui deu fidelitat eterna a la seva nació i no pas qui se la deu a un partit, per molt històric que aquest sigui. Un partit és només una eina, i quan aquesta eina es rovella i no ens deixen renovar-la de cap manera, vol dir que ha arribat l’hora de prendre’n una de nova que pugui tornar a servir a la nació i la causa de la seva llibertat.

    Molts altres militants anirem al costat d’en Joan Carretero, en Jaume Renyer i d’altres pel camí del patriotisme i la dignitat. Visca futur Reagrupament Nacional Català!.

  40. No sóc militant d’E. Sí sóc ex-votant. La votava quan era ERC. He seguit tot el xou dels darrers anys. El felicito per la seva coherència.

  41. ERC en mans traïdores esperant les engrunes vingudes de Madrid.

    Mai més una ERC agenollada davant Madrid per vergonya de Catalunya.

    Qui no trenca amb Madrid és un venut i traïdor a Catalunya i un totalitari feixista. 

  42. Enhorabona!ja era hora! crec que es una decisió molt encertada.Suposo que t’haurà costat prendre aquesta decisió després de tants anys dins del partit, lluitant a la teva manera, amb aquesta militància que consolida les idees d’una esquerra que espera (o esperava) que Catalunya algun dia arribi a ser lliure. Suposo que amb el pas del temps i dels teus intents de transformar el partit des de dintre has vist el que veiem des de fora els no militants: els polítics d’esquerra negociant amb socialistes, omplint-se la boca de paraules buides de contingut però que queden bé i a omplir-se la butxaca sense parar. Ja era hora que aquest corrent crític d’esquerra es fes veure i es revelés. Una decisió que mostra que realment algú és fidel en el que creu, en unes idees i valors que empenyen cap a una Catalunya lliure. Crec que ERC acaba de perdre un dels millors polítics que haurà tingut mai; amb una bona i sòlida formació ideològica clara que ha anat consolidant-se amb el pas del temps i que ha donat fruit a un seguit de llibres plens d’arguments que altres s’han fet seus. Crec que ja és hora que els catalans i catalanes intentem fer un canvi per la Catalunya lliure que molts i moltes desitgem. Ara comença un gran camí que has obert, per tu i pels catalans que encara confiaven cegament amb el partit independentista que va ser algun dia esquerra. Ja era hora que deixessis aquest partit pel qual tant has donat i tan poc t’han reconegut. Espero que aquesta sigui una oportunitat i una crida als ciutadans i ciutadanes que estem desorientats perquè sóm d’esquerra i independentistes però cap partit ens dóna el que volem de manera clara i neta, sense negociar amb aquells qui no ens reconèixen com a estat.
    Una catalaneta molt propera que et farà costat de ben a prop, com sempre.
    Ara a caminar endavant, amb el cap ben alt i mirant a la Catalunya que volem.
    Visca la terra i visca Catalunya.
    Marta

  43. Benvolgut Jaume,
    Vagi per davant que et respecto i admiro, cosa que sé que saps, pel que has lluitat i pel que has fet per l’alliberament nacional. Així mateix, espero que tinguis èxit en el rumb que has triat a partir d’ara.
    Però personalment, crec que ERC segueix sent una eina més que vàlida, al menys de moment, i crec que podrem fer més des de dins que no pas des de fora. Jo trio seguir-hi i fer el que puc aportar a la nostra lluita. Sé, però, que hi ha molta gent que creu que ho ha de fer des d’altres àmbits. Aquestes també son tries perfectament vàlides.
    El que hem d’evitar a totes totes, és de titlar-nos els uns i els altres de traidors a la causa, a la pàtria. Hem de treballar tots i totes des de la tria que creiem més útil.
    Em sap greu que creguis que has de seguir des de fora d’ERC, però si és el que creus que has de fer, endavant! Espero que ens trobarem, treballant junts, tot i no barrejats, per a la fita que volem tots i totes.
    Salut i República.

  44. Renyer-Uriel. Aquesta es la candidatura que vaig votar a la secció local de badalona. Crec que l’Uriel, esta fent molt bona fèina. Amb el corrent critic EI. Pero tú, ets un traidor als que et vam votar, per tant, et demano que em tornis el meu vot. Quan les cosses no van bé, s’ha de treballar i no fotre el camp com fas tú. Apa, que et vagi bé allá on vagis i no tornis.

  45. Sóc militant de JERC i de moment mai he trobat la satisfacció plena per militar a ERC.
    Coincideixo que seguir a ERC vol dir seguir amb la història Carod-Puigcercós. L’Uriel durarà quatre dies a tornar a la falda d’en Puigcercós.
    Independència no és igual a la nova Esquerra i menys mentre seguim llepant el cul del PSC. Espero que un Partit Independentista que s’oblidi d’ideologies espanyoles, i d’esquerres i dretes que cada dia es confonen més, doni una visió i una empenta a ERC a veure un camí diferent i que hem de conduir nosaltres cap a la Independència.
    M’agradaria tornar a conèixer al Carod i al Puigcercós de cinc anys enrere.
    Tot el meu suport al Renyer, al Carretero i a tots els independentistes que volen comandar aquet camí que mai ens podrà oferir un partit com el PSC.

  46. No soy catalán, sino navarro. Tampoco quiero inmiscuirme en los problemas de un país que no es el mío, aunque lo aprecio profundamente y lo considero como mi segunda patria. No obstante, viendo la triste deriva de ERC centrada en un pobre oportunismo y en el abandono práctico del objetivo fundamental de todo país sometido o subordinado: el logro de un Estado independiente como objetivo estratégico principal e inmediato.

    Vascos y catalanes tenemos muchas diferencias en nuestra situación aunque nuestros contrarios son los mismos y se estructuran tras los mismos dos estados, antidemocráticos ambos, el español y el francés. No podemos vivir de espaldas unos y otros. Conseguiremos las repúblicas catalana y navarra más pronto que tarde.

    Un abrazo, Jaume.

  47. Reagrupament vol dir aplegament?

    Diu Carretero “Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació.”

     

    Això vol dir que s’ha de fer un nou partit? S’ha precipitat Puigcercós i ERC fent fora Carretero? És un partit nou el que cal? Sembla que tothom ho conclou. Tanmateix, és així?

     

    1.- La reflexió de Carretero parteix de la següent conclusió sobre les relacions amb l’estat espanyol: “Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric -ni simètric, ni de cap mena-. Amb Espanya no hi ha res a fer.”

     

    2.- Aquesta conclusió és compartida per tot l’espectre independentista actual: Des de “El matí” fins la CUP. També, doncs, per l’ independentisme de “la Casa Gran” i per ERC.

     

    3.- Hem de matisar, ràpidament, que el famós “peix al cove” d’aquetes forces, CiU i ERC, s’assembla molt a la “fermesa” del President Montilla i el seu govern: És un “catalanisme” de “moderats” que s’acosta més a la “renúncia” que al “seny dels dignes”.

     

    4.- Tanmateix: hem de foragitar el catalanisme? Només és tou i mesquí? Això és: on “situem” el Catalanisme en el Programa? Dins una línia de puresa, de “nosaltres sols”, que sigui tant brillant i encegadora que els captivi per la “força” moral? O bé, en una línia de Reagrupament, de construcció nacional, dins una plataforma de combat unitari i àmpliament consensuat?

     

    5.- On apunta Carretero al dir: “El catalanisme…. tendeix a organitzar-se…en plataformes i entitats (manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març) ……cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits”? Apunta Carretero a la creació d’un nou partit? O bé suggereix que cal trobar un nexe, una unió entre els partits, la nació en combat i els objectius nacionals?

     

    6.- Avui, 1/05/09, els diaris recullen la (sorprenent?) confessió de Junqueras, candidat de ERC a les europees: “Hauria estat un plaer ser el número dos d’una llista amb CiU”. Podria ser aquesta, la via transversal? Una plataforma de prohoms, “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació, consensuat per tots els partits de l’ independentisme”?

     

    7.- Presentar davant la nació un partit més, ja s’ha dit, separa i desuneix. Treballa doncs en la línia del catalanisme més captiu i servent: No volem “jugar” a les eleccions al Parlament? I aquestes no són unes regles espanyoles, en un àmbit encara espanyol? Així doncs, la carta de la independència, jugada amb aquests pressupòsits, no pot ni ha de ser una aposta a l’atzar. Una nova aposta a la decepció i al desànim.

    8.- Quan volem unir? Desprès de les eleccions? Penso que la independència no s’exerceix segons els resultats, sinó, tal com indiquen les plataformes i les organitzacions ciutadanes d’independentistes, a través del dia a dia, unint i agrupant. La “candidatura d’ampli espectre” ha de presentar-se a la nació “Reagrupant” el conjunt de partits i forces polítiques, socials (homes, dones, joves, vells, etc) econòmiques (treballadors, empresaris de la petita i gran empresa) culturals (educadors, enginyers, artistes, etc) institucionals (ajuntaments, jutjats, etc.) que es vulguin aplegar per fer i sostenir “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació, consensuat per tots els partits de l’ independentisme”

     

    Penso que hem de sostenir aquest objectiu. Units al voltant de Carretero, hem d’escollir els prohoms més nobles i valents. I treballar per reunir el màxim d’adhesions d’aquí a la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, per tal de poder presentar una candidatura unitària i guanyadora.

     

    Banyoles 1 de maig 2009

    Isidre Palmada i Badia

  48. Reagrupament vol dir aplegament? (II)

     

    1.- Els reptes d’avui són els de sempre: Com amorosir Espanya? Això és: Com obtenir el finançament just? Com els aeroports? Les rodalies? Com un Estatut no rebaixat pel Tribunal Constitucional? Com manifestar una repulsa si això ocorre? Etc.

     

    2.- El catalanisme ha amorosit Espanya per la via del “peix al cove”, ben coneguda per tots. Avui pren força el “Prou a Espanya!” esdevingut un Sí, d’afirmació, amb el Referèndum d’Independència. Tanmateix no són dues vies, sinó una sola. Abans i ara són el mateix combat. Les formes i les estratègies canvien, però no podem contraposar-nos, ni enfrontar-nos.

     

    3.- L’independentisme cometria un greu error si s’afirmés per oposició al catalanisme. La lluita no consisteix en assenyalar la debilitat i la mesquinesa d’uns catalans que pretenen aconseguir, gota a gota, la sobirania en un combat infinit i erràtic. La força, la coherència i la fermesa són contra l’estat. L’independentisme ho ha de tenir clar.

     

    4.- Justament per això, la nova lluita principal contra l’estat ha d’excel·lir sobre l’antic “peix al cove”. No podem “provar i veure” i recuperar aquest vestigi del catalanisme si les “coses” van mal dades. La via del Referèndum ha de mostrar al “catalanisme moderat” la viabilitat i l’eficàcia estratègica d’aquest nou camí. 

     

    5.- D’aquí que, si la nova via consisteix només en un penó lluent, si sosté vestir un faldó amb una proclama ben formulada i prou, aleshores endrecem la proposta i deixem fer. Si del que es tracta és de confeccionar una alternativa sòlida, atractiva i ben cohesionada, aleshores “pit i collons” amb aquesta alternativa. 

    6.- Una via sòlida demana un objectiu clar. Carretero l’ha definit en l’article de l’Avui  18/04/09: “El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys”.

    7.- Una via sòlida demana també un camí pulcre. En el mateix article Carretero també l’ha definit: “a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació”.

    8.- Això és, Un far: El del Patriotisme i la Dignitat. I un Camí : El del Referèndum d’Independència. Els dos elements són atractius i engrescadors. També pel Catalanisme? Aquesta és l’exigència que li cal a la via Independentista. El demostrar la possibilitat de l’alternativa. El mostrar la seva coherència, la seva eficàcia i la seva viabilitat.

    9.- D’aquí la conveniència de l’eina. L’ instrument  a confeccionar fins el 2010, o fins les eleccions al Parlament, consisteix en aplegar la majoria. La majoria avui la congrega el Catalanisme: CiU, PSC, ERC, principalment. És per això que, millor que construir un nou partit, el que hem de fer és vestir una Candidatura a presentar en aquestes eleccions.

    10.- Aquesta Candidatura Independentista ha de fer seu un programa de mínims, al voltant de la convocatòria d’aquest Referèndum i sostingut per aquell objectiu principal, de Patriotisme i Dignitat, de Carretero.

    11.- Els seus components han de ser independentistes que “representin” també tots els colors del Catalanisme. Això és han de ser prohoms que aglutinin totes les sensibilitats de la majoria (CiU, PSC, ERC, principalment) al voltant de Carretero i la seva gent i que es comprometin amb valentia i bon fer a no recular en la defensa de Catalunya. Unes “Personalitats” de l’àmbit de CiU, PSC, ERC, però que assumeixin el compromís patriòtic que exigeix aquest referèndum.

    12.- Al voltant  d’aquesta candidatura independentista s’ha d’articular un discurs polític entre catalanisme i independentisme. S’ha de formular un debat sobre la conveniència de la independència pels diversos estaments i institucions socials. S’ha d’unir a la independència les màximes sensibilitats, raons i expectatives. I tot plegat, construint un ambient d’optimisme, d’autoconfiança i de confraternització  entre tots els catalans. De manera que la societat no pugui trencar-se en lluites caïnites i fratricides. On la independència sigui el paraigües de la majoria i l’estat no pugui sortir com el “garant” de cap “dret” ni “llibertat”.  Aquesta candidatura ha de capil·laritzar-se en múltiples promotors a tots els àmbits i regions, units tots ells en una xarxa, àmplia i espessa de col·laboradors.

    Banyoles 3 de maig 2009

    Isidre Palmada

     

  49. Reagrupament vol dir aplegament? III

     

    Avui 6/05/09, el ministre espanyol de foment, Pepe Blanco, s’ha reunit amb el president Montilla per tractar el tema dels traspassos de rodalies. Un nou “peix pel cove”.

     

    Poc a poc el catalanisme obté de l’estat transferències que, ben segur, augmenten l’autogovern i amb un mètode polític basat en l’eficiència i la calma social: Es traspassa poder d’una manera eficaç i pràctica, sense l’ús de la mobilització ni cap desgast reivindicatiu, sense estridències socials i finalment, sense provocar “desafecció” dels espanyols contra Catalunya. Aquests rèdits inclouen també, per un cantó, un “ambient” general de “bona diplomàcia” amb l’estat i la societat espanyola, i per l’altre cantó, l’aguant suficient per esperar que les necessitats parlamentàries dels partits estatals els motivin a concretar en fets, aquesta “bona sintonia” general.

     

    El catalanisme de Pujol solia aprofitar la força dels parlamentaris de CiU al parlament espanyol. Avui era una votació, demà una investidura i el peix es recollia de l’única manera que l’estat ha permès. Amb calma i resignació. El catalanisme del tripartit, molt més subjecte al projecte espanyol, ha d’esperar encara més. Fa una política de “no serem moguts” purament kumbaià, amb molta gesticulació i “bum-bum” periodístic (aprofitant-se del monopoli dels mitjans). Però sense trencar cap bon ambient diplomàtic amb l’estat, com els pujolistes.

     

    Fins avui l’estat “ha respectat” els peixos del cove dels catalans. Tanmateix no sembla que es vulgui mantenir en aquesta línia. La diferència entre la dreta i l’esquerra espanyoles rau en les formes, no en el jacobinisme. Els primers subratllen de l’espanyolitat allò nacional (llengua, sentiments, valors, banderes…) els segons accentuen la reconstrucció de l’estat (drets, lleis, reglaments…) amb una gestió diligent, uniformadora i “universal” (SS, Hisenda, infrastructures, cultura…). Els dos avui, amb un discurs de replantejament de la Constitució des de prismes unificadors, “loapistes” i “harmonitzadors”.

     

    Entre l’imaginari català de la bilateralitat i la gasiveria estatal apareix una funció resultant que serveix per anar tirant i justificar-ho tot: Lentituds, prudència,  “trumfos” ben “explicitats”, ocupació del poder, etc. Això és: el catalanisme sense parafernàlia. 

     

    Carretero inaugura una nova via. Primer el PI d’Àngel Colom, desprès el primer tripartit, les excel·lents i contundents anàlisis de López Tena, les aportacions de Hèctor Bofill, Jaume Renyer i el sector Esquerra Independentista, etc. preludiaven aquesta via. Mai cap contribució és exclusiva, sempre hi ha un llit de reflexió fet entre molts anònims necessaris. Carretero però vol vehicular aquesta afinitat teòrica en una nova aposta política.

     

    La novetat de Carretero no rau en la idea, en la bandera. Aquesta pertany als anònims necessaris. Sinó en voler-la materialitzar políticament. Bé doncs, en què consisteix aquesta política? Com obrir un nou espai nacional i en les relacions amb Espanya? Per a respondre-hi hem d’analitzar el document “Patriotisme i Dignitat” origen del trencament amb ERC.

     

    Carretero respecte Espanya fa una afirmació compartida fins i tot per una gran part del Catalanisme: “Amb Espanya no hi ha res a fer”. Tanmateix en boca de Carretero, i seguint les seves reflexions, aquesta conclusió abasta un àmbit més enllà dels principis i les filosofies. La constatació que els espanyols no acceptaran mai l’Espanya plural del Catalanisme catapulta l’eix de rotació de l’activitat política catalana. No cal construir l’estat espanyol. Per tant la diplomàcia ha de centrar-se en la fermesa i l’exigència. Això és, l’eix central sobre la política espanyola ha de girar al voltant de l’unionisme i l’independentisme. Fins i tot l’eix dreta-esquerra s’ha de desdibuixar.

     

    Tanmateix, aquesta conseqüència no és fàcilment assumible. La claredat de Carretero desvela el fantasma: L’eix Unionisme-Independentisme no trenca la societat catalana? La diferència entre l’antiga ERC i la nova (?) (la posició de Carretero), parteix d’aquesta por. El repte és un pas desequilibrador. Un pas que Carod-Puigcercós volen fer amb molta (massa?) prudència. Això és,  prefereixen demostrar la capacitat de l’independentisme i l’excel·lència de la gestió. Reculen primer al catalanisme, per desprès fer el salt al referèndum. Carretero aposta per permutar aquest ordre.

     

    Carretero suggereix de començar primer pel referèndum. Això és, deixar de cantó les vies Ibarretxe: la proposta d’Estat Associat o Confederat i la via d’un Referèndum “Constitucional” (les dues ja descartades per l’Estat Espanyol) i iniciar una tercera via. La inaugurada pels estats bàltics i de l’antiga Iugoslàvia. Amb dues finalitats: no allargar, en etapes intermèdies, el procés d’independència, i en posar de cop tota la cuita en un sol àpat. Per què continuar fent bullir l’olla, en un “xup-xup”de greuges, sobre sentències de tribunals, sobre finançament , sobre campanyes contra el català, etc. ?

     

    Primer “una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència”, després ja en parlarem. El repte és enlluernador i fa cruixir alhora. Són tant audaços, els catalans? I el seny atàvic dels ancestres? Carretero proposa!

     

    No hi ha pla B. Potser no cal. Del que es tracte és d’iniciar un nou procés, una nova etapa, “un nou paradigma en les relacions amb l’Estat” diu també Carretero. Aleshores el referèndum és un pas guanyat. Un èxit que tanca una filosofia i obre una nova manera d’entendre el món. D’ara endavant “no és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors”, “Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals”. Això és, rigor, honestedat, fermesa i l’exigència. Tot el contrari del pujolisme i “el peix al cove”.

     

    Tanmateix la por al trencament social subsisteix. Són unionistes Carod i Puigcercós? Si l’àvia no és independentista, aleshores és unionista? I “el cinturó roig” de Barcelona, també és unionista? Hem “superat” l’antic lerrouxisme? I no només això. L’estat es quedarà d’espectador? Quina lliçó  treure d’Euskadi? Pot l’estat fer una nova llei de partits? Fins on pot l’estat?

     

    Si analitzem en profunditat el concepte de “candidatura d’ampli espectre”, l’aposta Carretero incideix en aquestes preguntes. Això és, aquesta candidatura ha de ser:

     

    1.- Una candidatura de Reagrupament: Això és, una candidatura formada per prohoms destacats de tot l’àmbit social català. Una candidatura oberta, de profund sentit nacional.

     

    2.- Una candidatura Fonamentadora. Això és, una candidatura que declari al món i també als espanyols, el desig d’independència i la voluntat de ser una nació entre les altres. D’aquí el canvi d’orientació política. El perquè del rigor, la honestedat, la fermesa i l’exigència que es vol respecte Espanya.

     

    3.-Una candidatura de Consens. Que integri ideologies i actituds: llengua, immigració, religions, barris, etc.

     

    4.- Una candidatura d’Aplegament. Que agrupi fins i tot el catalanisme més condescendent i tots els sectors socials, econòmics, culturals, esportius, etc.

     

    5.- Una candidatura Sòlida i Transversal. Que pugui reunir totes les aportacions dels sectors que s’uneixin a la independència i amb arguments forts per diferenciar-se d’altres candidatures properes i hostils.

     

    La gestió d’aquesta candidatura ha de ser semblant al funcionament dels  moviments independentistes que arreu han anat sorgint. Això demana un bon programa bàsic, assolible, defensable i de bon plantejar i assumir per a tots els estaments, clubs, centres, esbarts, etc. que espontàniament han d’unir-se en una xarxa de confraternització local, sectorial, comarcal etc.

     

    Aquesta “candidatura d’ampli espectre” exigeix un esforç profund a la nació. Tanmateix no hem d’inaugurar una nova etapa? els ciutadans no han de recuperar la confiança amb la política? Hi ha una altra alternativa?

     

    Tenim dos anys de preparació i assoliment. Cal començar immediatament. Encetar una línia de debat, de dubtes, de consultes, d’aclariments, no ajudarà gens a l’èxit de la proposta. Tots ens hem de comprometre i hem d’assumir i compartir el destí de la nació. No es doncs moment de reflexions i precisions essencialistes. Es moment de fer, de decidir i d’actuar. És, com bé diu Carretero, moment de “posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser” i de “no tolerar cap humiliació a la nostra nació”.

     

    Isidre Palmada

    Banyoles 8 de maig 2009

  50. Reagrupament vol dir aplegament? IV

     

    Avui som a l’alba de les eleccions. Aquestes seran una fita per l’independentisme si es decideix a presentar una candidatura amb el mandat de convocar el referèndum d’independència. Comença, doncs, un temps de combat, de feina intensa i molta generositat.

     

    Un temps també de confrontació i repte personals i nacionals. M’explico: No l’imagino un temps fàcil per les persones que volen sostenir aquesta fita, ni tampoc per la candidatura ella mateixa.

     

    Perquè i en primer lloc, apareixeran molts cants de sirena que suggeriran de recular i contenir la via a la independència, atès la possibilitat d’una Espanya federal, on la Generalitat esdevingui administració única de l’estat a Catalunya (amb gestió directe sobre els equipaments, personal i recursos de l’estat a Catalunya). La possibilitat encara, de vestir una sola fiscalitat que gestioni tots els recursos i els impostos propis i cedits, amb capacitat d’exercir el poder en tributs i endeutament públic. La possibilitat també de reformar el senat perquè esdevingui una càmera de representació territorial i que la relació amb l’estat sigui ara totalment bilateral. Potser fins i tot la Confederació com el millor pas, un jaló més plausible que el de la independència. Haurem de fer fort i convenir no desfer el rumb i seguir, malgrat la melodia pugui captivar-nos.

     

    En segon lloc, la síndrome d’Estocolm ens recordarà les nostres “culpes” i exonerarà als espanyols de les seves responsabilitats. Si no haguéssim tingut una política tant “identitària” no estaríem tant malament en infrastructures, en polítiques econòmiques, en l’estat del benestar, en drets i llibertats individuals (llengua, escola, etc.), en seguretat i policia, etc. Altres en altres contrades espanyoles, viuen avui molt millor, fruit de les bones polítiques i la bona gestió dels recursos. Nosaltres, la Generalitat del tripartit i de CiU, hem malgastat els recursos en “folklorismes” banals. Més que prou a Espanya, hauríem de dir prou als mal gestors.

     

    Tercerament el cel ens caurà al damunt dels caps amb la independència. Un nou estat, això és, Què serà de l’estat del benestar espanyol? Tindrem seguretat social? Cobrarem les pensions? L’escola portarà a l’excel·lència? Adéu també a les grans empreses? Què serà dels subministres? Ens quedarem sense els grans serveis? La banca? La borsa? Les assegurances? Les relacions internacionals? I el mercat? On cercarem els materials per les nostres fàbriques? Els nostres clients espanyols, ens abandonaran? I el treball? Els sindicats, els treballadors, els immigrants, les dones, els discapacitats,…. com assegurar-los els drets? I els drets dels funcionaris, dels estaments oficials, dels jutges, dels centres de distribució, de la investigació, etc.? Una bateria de dubtes sobre l’independentisme pot assenyalar la tempesta i la calamitat, en relació a la calma i la seguretat de l’estat espanyol.

     

    Finalment l’espasa del títol vuitè de la constitució espanyola penjarà sobre els caps dels qui sostinguin la candidatura. Fins on l’exèrcit considerarà que no ha d’actuar? Com interpretaran l’autorització que els dóna la constitució? El règim espanyol és una democràcia a l’europea o bé a la turca? I si respon a la turca, Què faran els estats? Ens comprendran? O bé comprendran l’estat espanyol? Optaran per la neutralitat? Deixarà l’estat espanyol que es convoqui el referèndum en una actitud de “laissez faire” democràtic? Si fins avui no ho ha consentit, ara consumirà una política de “esperar i veure”? Tothom estarà tranquil “deixant passar la vida, com si no els anés a ells, la cosa”? O bé els espanyols es revoltaran? Què faran els partits i les institucions davant la brama jacobina?

      

    No serà un període fàcil per qui sostingui la candidatura. Exigirà una excel·lència singular. Les complicacions poden aparèixer per a tots i cadascú en particular. També per la candidatura mateixa. El camí no serà doncs una via plàcida i victoriosa. Tanmateix hem de saber per preveure i valorar. La temeritat no porta a l’èxit. La prudència ens fa valents. I l’èxit herois.

     

    Isidre Palmada

    Banyoles 10/05/09

  51. Reagrupament vol dir aplegament? (V)

    La primera quinzena de maig 09 ha estat una quinzena plena d’exemples: El tema del traspàs de rodalies, el concepte d’autonomia en el tractament de les ajudes a la venda dels cotxes, la xiulada al rei a la final barça i atlètic de Bilbao, els nens emmanillats de la propaganda del PP contra la immersió lingüística, etc. No ha estat una quinzena diferent d’altres quinzenes, sinó la reiteració del degoteig de “desencontres” entre l’estat i la nació catalana.

     

    La crisi econòmica és un més d’aquests “desencontres”, o bé és un problema general, un problema estatal? Siguem clars, Què hi pot fer l’independentisme? La independència soluciona o bé complica la crisis econòmica? La independència respon a les necessitats dels treballadors, dels autònoms, dels petits, dels mitjans i dels grans empresaris? O bé primer, millor solucionar la crisis, i després, ja podem parlar d’independència? És la independència un recurs polític, propagandístic, o bé una solució eficient i efectiva?

     

    Si aquestes preguntes són retòriques, aleshores tots els temes de la quinzena són temes del catalanisme. Això és, aspectes a puntejar d’un combat dins l’estat espanyol. Afecten al repartiment del poder estatal entre dues visions contraposades: l’Espanya jacobina i l’Espanya plural. Però si no ho són, aleshores el debat independentista esdevé central, urgent i clarificador.

     

    Es diu que un dels problemes a la independència és l’exèrcit. De fet, és un gran problema. No hem de menystenir-lo com fan alguns (amb la bona intenció de donar-nos ànims). Però el de l’economia és central. Pot fer que la via a la independència sigui una apoteosi o bé un calvari de raons.

     

    La crisi en part ens ve de fora, però també neix d’un model econòmic fràgil, que descansa en bases poc fermes i conjunturals (el desbordament de la construcció i l’ancestral confiança en el turisme). Està molt bé que intentem frenar la pèrdua de llocs de treball a la construcció, però hem de pensar on en podrem crear de nous. Catalunya no és ja “la fàbrica d’Espanya”. La força de l’economia catalana no és la mateixa que en el franquisme i el post franquisme. Poc a poc, hem anat tancant fàbriques i sectors i ens hem aprimat. Tot l’estat espanyol pateix aquesta crisis extrema per culpa del seu model econòmic. Fins i tot el mateix Zapatero parla de canvi de model productiu. I Catalunya no se’n escapa ni n’està indemne. Forma part de la ferida. La pregunta pertinent és: Catalunya “ha de progressar” dins una planificació espanyola, o bé pot organitzar-se el seu propi pla?

     

    D’entrada una evidència: Arreu, en les taules de polítics, economistes, empresaris, treballadors…., tots els debats i reflexions s’emmarquen i les solucions es cerquen dins l’àmbit de l’estat espanyol. Per tant sembla que la resposta ja està donada. La societat catalana només contempla la solució dels problemes des de la continuació dins l’estat espanyol. 

     

    I tanmateix molts dels greuges i col·lisions entre l’estat i els catalans es sustenten en el decantament espanyol que distorsiona els problemes i declina les solucions reals: Infraestructures, comerç, indústria, agricultura etc. han estat sovint causa de laments i reivindicacions mal compreses i mal compartides per l’estat.  Perquè i tot i parlant dels mateixos temes, reverbera l’orientació i l’enfocament de l’estat i dels catalans. 

     

    L’economia és la ramaderia, la pesca i l’agricultura. És organitzar aquests sectors i fer-los eficients. Apropar la ciència i la universitat al camp i al mar per a millorar la producció. Millorar la comercialització amb un bon pla logístic comarcal, una bona xarxa de distribució i un bon programa de màrqueting. I tot plegat, en un àmbit de decisió i gestió eficient i efectiu, i que no necessiti d’una maduració parsimoniosa i palatina, plegada d’alts interessos subvencionats. La ramaderia, la pesca i l’agricultura són homes i dones, famílies enteres dedicades a aquests menesters. Així doncs: Els interessats què n’opinen? L’eficiència a curt i mig termini passa per la independència? O bé la independència és un tema de diumenges i l’eficàcia són figues d’un altre paner?

     

    L’economia és també la indústria, l’energia, els abastaments, els polígons, les formes de treball, les comunicacions, el sanejament, la comercialització, la distribució, etc. La indústria són els emprenedors i els empresaris, el capital i els treballadors. Així doncs: Els interessats què n’opinen? L’eficiència a curt i mig termini passa per la independència? O bé la independència és un tema de diumenges i l’eficàcia són figues d’un altre paner?

     

    L’economia és finalment el comerç i tot el sector terciari. La banca, les assegurances, els despatxos i gestories, l’ensenyament, la sanitat, la justícia, l’ordre públic, etc. Així doncs: Els interessats què n’opinen? L’eficiència a curt i mig termini passa per la independència? O bé la independència és un tema de diumenges i l’eficàcia són figues d’un altre paner?

     

    Tant si es fa en un “àmbit espanyol”, o des de “la independència”, la sortida a la crisis no depèn dels economistes. Exigeix una acció política valenta i decidida. No valen accions populistes estil Zapatero, sinó grans “consensos”. La sortida exigeix grans pactes entre totes les forces socials. Pactes que poden ser “obligats” i “impopulars”, però tanmateix necessaris, diuen també les ments més brillants i despertes.

     

    Justament aquesta exigència pot ser la nostra oportunitat. La possibilitat de la  independència depèn de la capacitat de convocar uns “Estats Generals”: És possible un acord general sobre la viabilitat de la independència per a solucionar la greu crisi econòmica actual? No es tracta de grans debats entre el públic, sinó d’una decisió tècnica entre polítics. Això és, es tracta d’una convocatòria, a decidir amb un sí o bé un no, adreçada a tots els sectors econòmics influents de la societat catalana, per tal de donar suport a la independència.

     

    Per la qual cosa, l’acció de Carretero no pot circumscriure’s a un partit. Equivocaria l’estratègia. Únicament uns prohoms, significats en el camp de l’economia, equànimes, conciliadors, però decidits a unir-se a les files de Carretero, poden, amb un mandat de concertació, aplegar i convocar aquests “Estats Generals”. L’autoritat d’aquestes persones ha de conciliar l’excel·lència. De manera que han de ser homes i dones, el prestigi dels quals congregui la viabilitat del projecte. 

     

    Escollir i aplegar els millors i els més capacitats no és baladí. Carretero ha de mostrar ser el líder que els catalans somniem, en l’encert de les seves determinacions, en les orientacions i mandats que els confereixi, i amb la capacitat de gestionar aquest repte entre “les forces vives” de l’economia catalana. 

     

    Banyoles 22 de maig 2009

    Isidre Palmada

  52. Reagrupament vol dir aplegament? (VI)

    “- Vos viviu sol o bé teniu molts amics? Entre els amics, sou vos un líder? Aleshores, què en penseu de la Independència de Catalunya? Hi esteu d’acord? Així, Carretero vol encomanar-li unes tasques”. Convocar els “Estats Generals” és això. Trobar les persones més influents en els sectors econòmics i socials del país i formular-los la pregunta.

     

    Aquestes persones tenen informació de gran valor. Viuen en el sector i són líders d’opinió. Carretero i ells poden formar un bon equip. Aquests aportaran idees, estratègies i tàctiques concretes en el seu àmbit, vehicularan la informació, congregaran el gremi, poliran crítiques i conformaran adhesions. Carretero personalitzarà i liderarà. Transformarà l’esperança en congruència. Donarà dimensió, segell i oportunitat al consentiment de les voluntats travades per aquests líders.

     

    Els Estats Generals són aquesta simbiosi, aquesta confluència temporal de voluntats. Un temps i un espai llampants per aclamar un acte fundacional. No calen programes mínims, ni tàctiques diplomàtiques, ni peixos al cove. Només l’adhesió, la suma i  la confluència. Els Estats Generals són un acte de bona voluntat, però es nodreixen d’una xarxa de raons que trinen soltes, entre opinions i convenciments.

     

    Aquests líders modulen, amb la seva autoritat, les refilades del sector i les apleguen en un himne que afina amb la voluntat general, expressada en la candidatura “d’ampli espectre” de Carretero. Per un moment, totes les voluntats s’uneixen en una sola. Els motius, els interessos, els deures i les circumstàncies s’apleguen en una sola determinació.  Ningú fa res tot sol i cal l’aplec de tothom. Ningú imposa cap programa, cap estratègia i tanmateix tothom comparteix l’acció a fer. És un joc de papers pautats i improvisats alhora.

     

    Els Estats Generals són l’alternativa a la trista escena dels partits polítics. Tenen sentit en un període excepcional. Un moment on justament tothom acorda que els partits no il·lusionen, desmobilitzen i perden autoritat moral.  Una situació on no cal decidir entre una alternativa o bé l’altra, sinó en convenir canviar de baralla. Un temps on el prou arriba al xiscle i no hi ha consol en els pedaços i els sorgits. Les vies de la condescendència perden totes les raons, perquè no hi ha res a avenir. Els espanyols tenen un pla inacceptable. I el seny deprimeix la indulgencia.

     

    Els Estats Generals són l’expressió d’un gran consens, una plasmació d’afinitat   de les diferents diversitats. Pot la independència congeniar-les? Aquest és el repte a assumir. La independència ha de ser una via central, de gran tràfec. Tothom ha de poder circular-hi i sentir-la còmode. Fer-la un vial bonic i plàcid  per a independentistes allunya de la realitat i de les necessitats del país. 

     

    Aquest principi polític exigeix la confluència amb el catalanisme.  Ens cal que la seva anàlisi i la nostra no desafini. Hem d’insistir en la conveniència d’una alternativa global. Mostrar l’altra riba i assenyalar la seva desídia per consentir. Resseguir la deficiència que ens trobem, provocada pel “bon rotllo” i la ma estesa dels governs autonòmics. Mostrar el compte de resultats dels nostres balanços i subratllar la dificultat d’assumir la llosa que ens espolia. El camí fresat fins avui l’hem de continuar, insistir i eixamplar. 

     

    El consens com a principi polític d’actuació exigeix la confluència amb els sindicats, la gran banca, les empreses i tots els sectors econòmics. Ens cal que la seva anàlisi tampoc desafini amb la nostra. Hem d’aplegar la universitat, la cultura, la justícia, la joventut, la immigració, la llengua, i totes les diversitats socials. La via de la independència ha d’aixoplugar i conciliar. 

     

    És per això que cal parlar amb aquests sectors. No per a convèncer. Sinó per a modular, per a matisar,  per a condescendir i concedir. Es tracta de determinar el com, el què, el quan, de quina manera s’assolirà la independència. Decidir el marc de provisionalitat. Limitar i avaluar els costos i repercussions. Contemplar l’abast nacional i internacional. Ras i curt autoritzar i atorgar la vènia a la candidatura, donar-li suport, i avalar-la entre propis i tercers.

    Banyoles 23 de maig 2009

    Isidre Palmada

  53. Reagrupament vol dir aplegament? (VII)

    La candidatura “d’ampli espectre” proposada per Carretero no pot acabar essent una candidatura d’un partit. Sinó un aplegament de voluntats al voltant d’una decisió: Instaurar l’estat català. Els votants a aquesta candidatura determinen la separació de l’estat espanyol i es comprometen a sostenir un nou estat. El qual haurà d’elaborar un pacte fundacional, convocar els nous partits i votar un programa de govern. Si guanya Carretero, ell haurà d’executar aquest mandat.

     

    Així les coses, la campanya de suport a Carretero, s’haurà d’assemblar més a les campanyes per l’elecció d’un president (dels Estats Units o de França) que als actes per a sostenir una candidatura de partit en el sentit tradicional, tal com estem habituats. 

     

    Es evident que darrera dels candidats a president (dels Estats Units o de França) hi ha partits. Però no és una campanya de partit. La campanya parteix de les adhesions de líders i de prohoms que sostenen el candidat i dels posicionaments dels diversos estaments, organitzacions, entitats, sectors etc. que avaluen la idoneïtat de les idees i del candidat que es compromet a sostenir-les. Els partits acompanyen la candidatura. Però la campanya es prepara amb una organització especifica, conformada de voluntaris i simpatitzants, al voltant d’uns ideals i uns mandataris.

     

    No tenim experiència d’aquest tipus de campanyes. Per la qual cosa haurem de treballar amb molta intuïció. Tanmateix l’experiència i el coneixement de les eleccions a president d’aquests estats ens serà un bon aliat. El fenomen Barack Obama, diuen, ha estat paradigmàtic. Pot ajudar-nos ara que els catalans ens proposem convertir unes eleccions espanyoles en un acte de sobirania i de lliure autodeterminació.

     

    Els Estats Units necessitaven un gir, un canvi de rumb que Barack Obama ha representat molt bé. Igualment Catalunya. No es tracta de presentar un polític sinó que es vol explicar una manera d’entendre la vida, uns ideals, uns sentiments, un projecte que ha de comptar amb el recolzament d’una gran massa social i que Carretero ha de liderar. Sembla ser que uns dels èxits de la campanya Barack Obama va ser promoure la implicació de l’electorat perquè sempre és millor que qui et ven alguna cosa sigui el teu pare, el veí o un amic, en lloc d’un desconegut. Barack Obama va saber donar el protagonisme a les bases, als ciutadans, a la gent, perquè siguin les persones les que decideixin cap a on han d’anar els EUA.

     

    Per això cal que els missatges els entengui tothom. Que siguin viables i possibles. Que qualsevol els pugi valorar i els pugui fer seus. De manera que, malgrat un programa polític possiblement no es llegeix, un bon eslògan, oportú i ben explicat, dona a la gent la capacitat de sostenir-lo davant amics i coneguts. Si la candidatura de Carretero ha de ser un aplegament de ciutadans, cal que les idees estiguin tan ben estructurades com els discursos d’Obama: En cada frase, diuen, hi havia un missatge. I en cada missatge hi havia una mà estesa a qui la necessitava. Els discursos d’Obama varen generar sobretot optimisme, confiança i fonamentalment la creença col·lectiva que les coses, en política, es poden fer d’una altra manera a la que ens tenen acostumats.

     

    Aquesta atmosfera col·lectiva es imprescindible si volem tenir una possibilitat de vèncer. Tothom volia assemblar-se a Obama, però ell venia confiança en un mateix i confiança en el poble que volia representar. Els eslògans “creu en tu mateix, si vols que els altres et creguin” o bé “no siguis un còpia, sigues genuí” varen transformar el públic en simpatitzant de la causa del canvi. Una massa de ciutadans es va convertir en predicador de les idees de Barack Obama. Cadascú les explicava i les defensava entre veïns i amics. Hem de aconseguir que cada català senti la independència com la causa a avalar “davant el seu públic” d’amistats. Les idees a sostenir, per elles mateixes han d’adherir tant al qui les diu, com a qui les escolta. Han d’aplegar i fer complicitats.

     

    Dues idees més: internet i fundraising. Més enllà de les amistats, cada català pot utilitzar internet per entrar en els cercles de debat i polemitzar, difondre i defensar les seves idees d’independència. Participar d’aquests fòrums ajuda a fer campanya, a sostenir principis i a afermar voluntats. El món de les idees són debats i aquestes converses es mantenen encara que les volem ignorar. Aleshores, la millor alternativa és participar-hi i en quantes més millor. Les xarxes socials modulen i escampen els valors en tots els llenguatges i registres. La clau és aprofitar-les per a ser més eficient en l’exposició i més eficaç en l’abast (Els qui hi entenen sostenen que si perds o guanyes un client, també pots perdre o guanyar als amics del client i als amics d’aquests).

     

    Sembla que un altre dels èxits de la campanya Barack Obama va consistir en el fundraising, la recaptació de fons. Costa de pensar que aquí també pugui funcionar. Tanmateix si les idees es defensen amb honradesa, Per què no posar una almoina, una petita participació, per a sostenir-les? Ningú paga si no s’ho sent seu. Sostenir amb diners, es fer un fidel i entusiasta col·laborador.

     

    Aquesta campanya no comença dues setmanes abans de les eleccions, sinó molt abans. Cal primer una avaluació del que es vol aconseguir i de les dificultats per arribar-hi. Cal també una bona dosis de planificació fins als detalls més imprevisibles. Cal un calendari i un planell, una bona agenda, uns bons telèfons, etc, etc. La independència és un trajecte, cal anar reunint i anar aplegant. “L’esperar i veure” no té res d’independentista, per això ja hi ha els partits.

     

    Banyoles 24 de maig 2009

    Isidre Palmada

  54. Reagrupament vol dir aplegament? (VI bis)

    “- Vós viviu sol o bé teniu molts amics? Entre els amics, sou vós un líder? Aleshores, què en penseu de la Independència de Catalunya? Hi esteu d’acord? Així, Carretero vol encomanar-li unes tasques”. Convocar els “Estats Generals” és això. Trobar les persones més influents en els sectors econòmics i socials del país i formular-los la pregunta.

     

    Aquestes persones tenen informació de gran valor. Viuen en el sector i són líders d’opinió. Poden aportar idees, estratègies i tàctiques concretes en el seu àmbit, poden vehicular la informació, congregar al gremi, poden polir crítiques i conformar adhesions. Carretero i aquests prohoms han de formar un bon equip. Carretero donarà dimensió, segell i oportunitat al consentiment de les voluntats travades per aquests líders.

     

    El “Singular Digital” del 27/05/09 publica una entrevista al president del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner i al secretari general de la Unió Empresarial Intersectorial-Cercle d’Empresaris, Vicenç Rochina sobre el tema: Un estat propi beneficiaria l’empresariat català? Quins serien els avantatges i inconvenients? Aquest supòsit podria comportar un boicot de la resta de l’Estat o d’altres països de la Unió Europea?

     

    Malgrat el Sr. V. Rochina digui que “no crec que s’hi pugui arribar mai” a la independència, comparteix amb el Sr. R. Carner, la idea de que Catalunya té una estructura sòlida per a sustentar un estat. És aquest últim qui afegeix que “l’encaix amb Espanya només beneficia a una trentena de grans empreses. El 95% del teixit industrial català en surt perjudicat”. Per un altre cantó afirma també que avui “l’Estat espanyol ens fa la competència amb els nostres recursos. Amb l’estat propi, recuperaríem la iniciativa en innovació i competència”. És més: “Avui Catalunya ven a Espanya un 35% de la seva producció, i compra un 25%” i “el “boicot” és una mesura pròpia de països subdesenvolupats i autàrquics”.  

     

    Calen molts, quans més millor, Rochina i Carner. Tots ells tenen el seu espai, les seves competències i capacitats que exerceixen de manera excel·lent. Cal nomes la confluència de voluntats. Un Carretero que lideri, doni segell i oportunitat. Ells aportaran les raons, els arguments i la seva influència. El consentiment d’aquestes plurals i múltiples voluntats les unirà Carretero.

     

    Convocar els “Estats Generals” és això: 1) Un acte de bona voluntat, 2) L’alternativa a l’actual marasme polític i 3) Consens. Això és:

     

    1.- Els Estats Generals són aquesta simbiosi, aquesta confluència temporal de voluntats. Un temps i un espai llampants per aclamar un acte fundacional. No calen programes mínims, ni tàctiques diplomàtiques, ni peixos al cove. Només l’adhesió, la suma i la confluència. Els Estats Generals són un acte de bona voluntat, però es nodreixen d’una xarxa de raons que trinen soltes, entre opinions i convenciments.

     

    Els motius, els interessos, els deures i les circumstàncies s’han d’aplegar en una sola determinació: Ningú fa res tot sol i cal l’aplec de tothom. Ningú imposa cap programa, cap estratègia i tanmateix tothom comparteix l’acció a fer. És un joc de papers pautats i improvisats alhora.

     

    Els diversos líders, en economia, en llengua, en medicina… han de modular, amb la seva autoritat, les refilades del sector i les han d’aplegar en un himne que afini amb la voluntat general, expressada en la candidatura “d’ampli espectre” de Carretero.

     

     

    2.- Els Estats Generals són l’alternativa a la trista escena dels partits polítics. Tenen sentit en un període excepcional. Un moment on justament tothom acorda que els partits no il·lusionen, desmobilitzen i perden autoritat moral. 

     

    Una situació excepcional, on no cal decidir entre una alternativa o bé l’altra, sinó en convenir canviar de baralla. Un temps insòlit, on no hi ha consol en els pedaços i els sorgits. Les vies de la condescendència perden totes les raons, perquè no hi ha res a avenir. Els espanyols tenen un pla inacceptable. I el seny deprimeix la indulgencia.

     

    3.- Els Estats Generals són l’expressió d’un gran consens, una plasmació d’afinitat de les diferents diversitats. Pot la independència congeniar-les? Aquest és el repte a assumir. La independència ha de ser una via central, de gran tràfec. Tothom ha de poder circular-hi i sentir-la còmode.Fer-la un vial bonic i plàcid  per a independentistes allunya de la realitat i de les necessitats del país. 

     

    Aquest principi polític exigeix la confluència amb tothom, també amb el catalanisme.  Hem d’insistir en la conveniència d’una alternativa global i avui. Hem de mostrar l’altra riba, l’espanyola, i assenyalar la seva desídia per a consentir. Cal resseguir la deficiència en la què ens trobem, provocada pel “bon rotllo” i la mà estesa dels governs autonòmics. Cal mostrar el compte de resultats dels nostres balanços i subratllar la dificultat d’assumir la llosa que ens espolia. El camí fresat fins avui, per tants i tants, l’hem de continuar, insistir i eixamplar. 

     

    El consens com a principi polític d’actuació exigeix la confluència amb els sindicats, la gran banca, les empreses i tots els sectors econòmics. Ens cal que la seva anàlisi tampoc desafini amb la nostra. Hem d’aplegar la universitat, la cultura, la justícia, la joventut, la immigració, la llengua, i totes les diversitats socials. La via de la independència ha d’aixoplugar i conciliar. 

     

    És per això que cal parlar amb aquests sectors. No per a convèncer. Sinó per a modular, per a matisar, per a condescendir i concedir. Es tracta de determinar que ARA és “el com, el què, el quan, de quina manera” per assolir la independència. Ara és el moment de decidir, d’avaluar els costos i repercussions, de contemplar l’abast nacional i internacional. Ras i curt, ara és el moment d’autoritzar i atorgar la vènia a la candidatura, donar-li suport, i avalar-la entre propis i tercers.

     

    Els Estats Generals són un document bàsic de compromís amb la independència ara mateix. Un document fundacional elaborat per homes i dones significats en els diversos sectors. I l’adhesió de múltiples documents, de veus, de perspectives plurals. Els Estats Generals són l’adhesió, l’afirmació i l’aplegament dels sectors, dels organismes, dels àmbits i de les diverses zones del país, en suport a la independència i a la candidatura per a proclamar-la.

    Banyoles 27 de maig 2009

    Isidre Palmada

  55. Reagrupament vol dir aplegament? (VIII)

    La candidatura de Carretero es vol presentar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, amb la ferma decisió de convocar unilateralment la independència i un referèndum immediat d’acceptació i de recolzament dels catalans. Aquest acte de sobirania no és accidental, ni circumstancial, ni de “provar i veure”. Sinó una determinació essencial que demana dels promotors una gran fermesa i clarividència.

     

    Per assolir la independència, cal imaginar un cert ambient. Cal atalaiar   l’escenari on diversos factors prendran un paper determinant. No per provar de predir el futur en un exercici d’endevinació. Sinó per establir el més precís possible, les coordenades i les seves condicions sense les quals l’acte d’independència que es vol executar no és possible.

     

    Fins avui, els estats del món ens han considerat, als catalans, membres de l’estat espanyol. El qual estat gaudeix de tots els reconeixements internacionals. Convé saber, doncs, si aquells estats democràtics estaran disposats a reconèixer i a respectar la sobirania catalana. O bé optaran per seguir la tradició i ens continuaran situant dins el territori espanyol. Podran considerar el nostre procés unilateral d’independència, un acte de sobirania i ens protegiran dels espanyols quan aquests s’hi oposin?

     

    Convindria saber les reaccions internacionals. Perquè partim d’uns pressupòsits optimistes i suposem la bondat de les nacions en una escena, la internacional, on no hi ha res escrit. Per la qual cosa: què ens fa pensar que tot serà de “rosa i somni” en aquest àmbit? Si els espanyols ha cuidat les relacions internacionals des de sempre, i han establert tot tipus de complicitats, aleshores, què sustenta aquest optimisme? Encara que els principis regeixen les relacions entre els estats, no compten els interessos i els tractats?

     

    La mateixa Europa de la qual ens sentim tant a prop, ja no és aquella que imaginàvem en els primers anys del post franquisme. Una Europa federal de nacions on el Piemont, la Toscana, la Provença, la Normandia, la Touraine, Flandes, Catalunya, Castella,  Euskadi etc. prenien tot el protagonisme i els estats  perdien força i es desdibuixaven cada cop més. Avui sentim una profunda decepció quan aquesta Europa ens remet a Madrid per a solucionar la l’oficialitat de llengua i ens rebaixa, sense contemplacions, al nivell de regió espanyola.

     

    Urgir un pla de relacions internacionals és molt convenient. Hem de saber la posició dels estats sobre els processos d’independència i en particular la postura sobre el nostre. Ho veuen com un tema sobre el qual hauran de definir-se o bé ni solament s’ho plantegen? Si no s’ha fet res, què caldria fer immediatament? Qui ho hauria de fer? Amb quins estats hem de parlar, els primers? Quins són els més disposats? Quins ens poden ajudar immediatament? Els nostres amics, no són encara sobirans? Quina filosofia política establim per anar pel món?

     

    Els estats són els governs. Però també s’ha de cuidar les opinions públiques. Un més dels èxits a considerar de la final del Barça a Roma maig 09, fou que, malgrat la presència de Joan Carles i de Zapatero,  molts diaris internacionals varen subratllar la pertinença nacional dels catalans. La joia del públic no era pel país oficial. Sinó l’evidència d’una nació distinta, que explotava un orgull nacional soterrat però impossible de contenir.

     

    Cuidar l’opinió pública internacional demana tractar amb els seus mitjans de comunicació, amb els partits i organitzacions polítiques dels països, els seus sindicats i organitzacions socials, fer actes de difusió i campanyes d’explicació en tots els idiomes. Aprofitar els esdeveniments per a difondre internacionalment la idea que es vol aconseguir. Demanar a les organitzacions internacionals que vetllin i avalin l’honestedat i rigor de la nostra causa.

     

    El món internacional és cada vegada més un món reglat. Hem de saber quina legislació internacional és aplicable en el procés d’independència, hem de censar els organismes que vetllen per la seva aplicació, valorar les seves sentències i criteris i fer-los presentacions i explicacions.  Hem de connectar amb persones de vàlua internacional (personalitats internacionals, premis Novel, esportistes, científics, artistes, etc) que poden comprendre i sostenir la nostra lluita.

     

    Hem d’organitzar una secretaria de coordinació internacional, per tal de modular tots els esforços i donar una imatge internacional de seriositat i de seny. No es tracta de “pit i collons”, sinó de posicionar-nos de bon començament, com l’estat responsable, eficient i assenyat que pretenem ser. Com més creïble sigui la nostra imatge, més planera serà la tasca a desenvolupar, i com en tot, la confiança quan es perd, costa de recuperar.

     

    Hem d’organitzar una altra secretaria de comunicació, lligada a l’anterior, amb la finalitat de transmetre d’una manera eficient totes les victòries aconseguides en el camp internacional. La nació creix en autoestima i valor quan es sent reconeguda. Hem de combatre la tendència al desànim (sovint percebuda com assenyat). La campanya internacional té un rostre interior. El qual és de vital importància d’entretenir i cuidar.

     

    Estem en un ambient sociopolític democràtic. Hem explicitar i assegurar els nostres principis i conviccions. Ser al món amb drets i deures internacionals no s’esgota en una campanya de màrqueting. Hem d’explicar la nostra carta constitucional, la que volem fundar amb la nostra determinació. Hem de donar garanties i seguretats als països, a les companyies internacionals, als tractes i contractes contrets, hem de garantir l’ordre i la seguretat interior després, en el desenvolupament de les legislacions i reglaments. Hem d’afirmar amb rotunditat i convicció el nostre europeisme. La compatibilitat i complementarietat entre la nostra determinació de ser independents i la nostra voluntat de ser a Europa, i de comprometre’ns amb el seu desenvolupament legislatiu, monetari, econòmic, social i polític.

     

    Per la qual cosa la candidatura de Carretero, que avui no te cap reconeixement ni legitimitat democràtica, ha de cercar entre els prohoms reconeguts internacionalment, aquells qui vulguin fer el paper d’estendards de la causa de la independència. Ha de connectar amb les institucions, fins i tot amb la Generalitat, per a difondre, fer contactes i aliances, establir complicitats en el terreny de les idees, les polítiques i els enfocaments generals i internacionals.

     

    Què hi guanyen els nostres avaladors, europeus i internacionals en sostenir la nostra causa? Què hi perden oposant-se a l’estat espanyol? De la mateixa manera que es construeix l’Europa democràtica des de la complicitat amb els seus homes i dones i amb la finalitat de viure cada dia en un món i una Europa més feliç i millor, també aquesta Europa hi guanya amb la nostra independència. Com hi van guanyar els alemanys, els lituans, els xecs, els irlandesos, etc. Quant més reconeixement de les diversitats, més el distint es sent agermanat i compromès. Aquesta és la distinció essencial entre l’Europa totalitària del nazisme i la democràtica. L’Europa democràtica a construir, no és contra la gent, ni contra els pobles. Tanmateix correspon a les nacions el destacar la seva diferència i la seva voluntat de pertànyer.

     

    És evident que sense una campanya internacional, preparada i orquestrada amb calendaris i actes concrets, la candidatura de Carretero no es pot  presentar als catalans. Perquè pensar en l‘èxit de la candidatura i no tenir res preparat internacionalment és una contradicció. La cara internacional és una de les moltes condicions que possibiliten la via a la independència. Sense un aquest pla, sense aquesta condició, no és possible el seu triomf. En el segle XXI, cap nació pot sorgir sense el reconeixement internacional i aquest no s’improvisa ni és gratuït.

     

    Banyoles 31 de maig 2009

     

    Isidre Palmada

     

     

     

  56. Reagrupament vol dir aplegament? (IX)

    La independència és una utopia o bé hi ha bases que la possibiliten? Els aspectes objectius que fonamenten l’independentisme descansen en una sèrie de coordenades de la situació política actual en relació a Espanya. Aquestes coordenades les exposarem de manera breu en 25 punts. Els tallarem en farcells més petits i, tot i que configuren una totalitat, els apuntarem en 4 apunts consecutius:

     

    1.-El final del catalanisme: L’etapa del catalanisme s’ha acabat. L’esperança del catalanisme de poder trobar un encaix polític amb Espanya per la via democràtica ha fracassat. El darrer procés d’Estatut d’Autonomia o les propostes d’Ibarretche en el país Basc, ens han fet adonar finalment, als catalans, que els espanyols no creuen, ni han cregut mai, en l’Espanya plural. Això és: És impossible una Espanya d’àmplia autonomia, o bé federal o bé confederal. Els espanyols no tenen cap interès en reconèixer el fet català. L’única convivència possible que ofereixen és l’absorció dins la unitat espanyola. 

     

    2.-Catalunya i el món: Internacionalment els estats i Europa ens consideren espanyols. Els espanyols es presenten a si mateixos al món, com una sola nació, un sol estat i una sola cultura. Europa només ens percep com a regió d’Espanya.

     

    La construcció europea es fa des dels estats. No a partir dels pobles. Només essent estat es pot aconseguir el reconeixement polític, cultural, econòmic i obtenir la sobirania legal i institucional.

     

    El dret a l’autodeterminació no és cap abstracció, sinó un dret reconegut, acceptat i validat pels estats europeus. Últimament alguns d’aquests estats han esdevingut independents per aquesta via. No és doncs, una via extraordinària, sinó una alternativa consentida i de fàcil aprofitar.Tanmateix sense aquest acte de sobirania els estats europeus i mundials no “poden”, no tenen altra llicència, que la d’atorgar-nos la consideració que l’estat espanyol ens concedeix.

     

    3.- Els catalans: Sociològicament, els catalans hem entrat en la societat del low cost. Això és, l’antic esforç estalviador s’ha esfondrat i ens em contaminat de la febre del consum fàcil, immediat i sense previsió de futur. Es viu sense compromís: Costa que els catalans participin i militin políticament en associacions i organismes i que defensin valors, costums, formes de vida, etc. La vida avui és de low cost tant pel que fa als estalvis com en les actituds i moralment. Només amb accions decidides d’un grup preparat i determinat podem aconseguir l’atenció i l’adhesió de la massa conformista.

     

    En aquest sentit, les poques lluites de masses que encara omplen els carrers i places són les organitzades pels moviments independentistes que, al marge dels partits polítics, fan campanyes sobre el dret a decidir o en protesta contra el tracte de l’estat. Cal dir que aquestes convocatòries apleguen una gran quantitat d’independentistes i il·luminen un camí polític, alternatiu als partits, eficient, transversal i engrescador.

     

    4.-La llengua: L’independentisme sociològic s’engrandeix cada dia. Les generacions de parla castellana no es reconeixen espanyoles per la llengua. Només les qui tenen més edat i conserven encara vivències d’infància, poden mantenir un fil romàntic amb la seva pàtria infantil. Tanmateix fa molts anys que viuen i conviuen aquí i la majoria es senten plenament identificats amb la terra d’acolliment. Segurament es podria guanyar un referèndum d’independència tal com indiquen les enquestes. Molts catalans, al marge de la seva parla, que avui voten encara catalanisme, sostindrien un acte d’aquestes característiques. 

     

    Sobre el català no cal cap altra actitud o argument que la manifestada pel lingüista Joan Solà, últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Llengua i pàtria no es poden separar. Únicament podem salvar la llengua amb la pàtria. El mal de la llengua i el de la pàtria només es poden guarir amb la independència.

     

    5.-El nou Jacobinisme: L’entrada a Europa ha situat a Espanya entre les potències econòmiques mundials. La riquesa acumulada en aquests últims anys, ha fet créixer també l’autoestima i l’orgull nacional. Per això, els elits espanyols lamenten i censuren la “circumstancialitat” de la Constitució del setanta-vuit, que va imposar un cert reconeixement de les nacions de l’estat. Ara ja no accepten el model autonòmic del qual tant es van vantar davant propis i estranys, però que es van empassar per aigualir les exigències històriques de bascos, gallecs i catalans. Avui una moda, un nou discurs reneix. Es tracta del projecte de nació espanyola unitarista i uniformista que sempre ha covat en els cors dels espanyols.

     

    La societat catalana no pot tolerar aquest projecte espanyol. El jacobinisme no qualla entre els catalans, ni com ideologia general, ni en temes concrets com la llengua de l’escola, la llengua dels comerços, o bé la consolidació de partits jacobins. Tampoc s’accepta el jacobinisme en aspectes més subtils, al gust de l’esquerra, com el finançament, o bé les infraestructures. La societat civil ha manifestat un decidit i abrandat suport a l’estatut del 2005 i del 2006 i s’ha manifestat en contra dels intents de retallar-lo o aigualir-lo.

     

    El jacobinisme i l’espanyolització mental que intenten propagar els intel·lectuals espanyols es vist des de Catalunya com una provocació i desvetlla moltes consciències adormides. Es per això que, aquest litigi permet de calibrar qui suporta el tremp del combat, si el catalanisme o bé l’independentisme.

     

    Si el tribunal constitucional suspèn l’estatut i el redueix de pacte a reglament, aquest debat està perdut pels primers. La política de  pedaços del catalanisme no té cap recorregut davant una Espanya crescuda, cansada  de les autonomies i amb ganes d’encongir la Constitució. Amb la Sentència sobre l’estatut, l’estat tindrà definitivament, la capacitat de decidir i d’atorgar. Quedarà per les autonomies la resignació o la renúncia. Les dues coses contradictòries amb la filosofia de l’espanyes dels primers pensadors.

     

    Espanya té tot el dret a dissenyar-se com una nació espanyola unitarista i uniformista, però ningú no diu que Catalunya estigui obligada a participar en aquest projecte. Per això mateix i vistos els resultats i el fervor català, a Espanya li cal una Catalunya regionalitzada i en recessió, que a la llarga deixi de molestar. El catalanisme doncs, no té futur, l’estat ha optat per trencar-li les ales i els vols a fer són de poca alçada i poc recorregut.

    (…/…) continua “Reagrupament vol dir aplegament? (X)”

     

    Banyoles 11/06/09

    Isidre Palmada

  57. Reagrupament vol dir aplegament? (X) Continuació de IX: les coordenades de la situació política actual en relació a Espanya

     

    6.-Relacions Comercials: Econòmicament avui Catalunya està molt menys lligada a Espanya que en èpoques passades. Les relacions comercials entre empreses dins l’àmbit de l’estat, són avui molt reduïdes i el pes d’aquestes en el conjunt del PIB català són poc determinants per impedir un procés d’independència. Catalunya exporta i importa a Europa i al món i depèn més d’aquestes relacions comercials que del tracte comercial espanyol. Viure independents des del punt de vista comercial, de la compra i venda de mercaderies, de la compra de productes bàsics per a l’agricultura, la indústria, l’energia, etc. és econòmicament possible.

     

    7.-L’Empresa:Econòmicament a escala Europea la nostra empresa bàsica és el sector turístic i serveis. Tanmateix el teixit econòmic català el conformen empreses mitjanes i petites, en àmbits variats (l’alimentació, la química, metall, etc.) moltes d’elles depenen de patents i llicències estrangeres. De manera que la fortalesa econòmica de Catalunya està subjecte a factors diversos i complexes. Un procés d’independència ben portat, que connectés amb l’empresariat, no  hauria de provocar excessius recels en aquest àmbit. Més quan es vol sortir d’Espanya sense abandonar la Comunitat Europea.

     

    El capital, els emprenedors i els treballadors es troben cada dia més junts en el combat contra la globalització. La indústria catalana lluita avui en competència amb tota la indústria mundial. Això és, producció, rendiment, preus, sous, drets, etc. no tenen només una dimensió espanyola, sinó mundial. Els sindicats estan tant interessats en l’eficiència industrial del país com la resta dels elements de producció. La independència ha de engrescar als sindicats i als treballadors. La pàtria no és de cap classe i la treballadora ha de liderar i dirigir.

     

    8.- Emprenedors i productivitat: Actualment, la indústria catalana és 23% del PIB català. Un índex similar a França i Alemanya, el 26%; al Regne Unit, el 21%. Cap país abandona el seu sector industrial a la lleugera. Tanmateix nosaltres assistim passivament a la “deslocalització” de la nostra millor indústria, la d’innovació i d’alt valor i rendiment econòmic, a favor d’altres llocs industrials de l’estat o del món. La política industrial és fa amb criteris jacobins, amb visió únicament espanyola.

     

    Aquests polítiques no arriben a l’ànima emprenedora catalana. Que segueix lluitant amb un conjunt d’instal·lacions productives o de fabricació, sovint obsoletes, ignorant la transcendència i importància d’una bona política industrial eficient per al conjunt del país. La indústria avui segueix sent el nucli articulador i el motor de l’economia catalana. Però ens calen noves estratègies i objectius. Hem de lluitar i hem prendre consciència de què cal canviar urgentment. Únicament la independència ens permetrà de fer polítiques adients, cultivar un planter d’emprenedors, no malbaratar el diner públic, fer projectes d’alta rendibilitat, projectar sistemes formatius que donin als treballadors una alta i eficient professionalització, adaptada a les nostres mentalitats i necessitats.

     

     

    9.-La gran Empresa: Econòmicament l’entrada a Europa ha permès l’obertura i la liberalització dels capitals, dels mercats, dels fluxos de diners, etc. Cal veure si el capital català vol aprofitar aquesta oportunitat per independitzar-se o bé encara necessita viure sota la protecció de l’estat espanyol. Els independentistes hem d’animar a l’empresariat, perquè torni agafar el trem dels primers temps dels catalanisme i lideri la transformació econòmica de la Catalunya independent.

     

    En aquest ambient de respecte i suma, la gran empresa catalana, amb vincles i interessos internacionals, ha de mantenir una estricta neutralitat. Més i tot perquè no es pretén anar contra la seva activitat, ni el seu guany. Sinó que el procés d’independència s’ha de fer amb la seguretat i la garantia de respectar el manteniment de la seva situació econòmica i el compromís amb la legislació internacional. La via independentista no contradiu el progrés del teixit empresarial i industrial del país. Al contrari apropa els poders de decisió i de gestió a empreses, cara a resoldre amb promptitud i eficàcia les problemàtiques i complexitats de la globalització.

     

    10.-Les Infrastructures: Les bases del catalanisme es sustentaven en el floriment econòmic i en la voluntat de pertànyer a l’elit del progrés humà. Aquests ideals encara són possibles. Catalunya, avui, es podria convertir o bé en la gran àrea econòmica de la conca mediterrània, o bé en un gran polígon industrial i de captació de fàbriques, o també en la primera base logística de la mediterrània i un centre internacional de distribució de productes i serveis.O tot al mateix temps. Però li manca les infraestructures necessàries i eficients: Manca l’entramat energètic (llum, aigua, gas, carbó, noves energies, etc.), la xarxa viària (trens, rodalies, carreteres, ports, aeroports, etc.), la planificació logística i industrial (polígons, fàbriques, residus, comunicacions,etc), etc. Catalunya depèn de les polítiques i dels interessos estatals que distorsionen els ritmes, la dotació econòmica necessària i els objectius imprescindibles per aconseguir-ho. La solució independentista lliga l’ancestral desig de progrés social i econòmic del catalanisme i n’és avui la única eixida viable. Una Catalunya independent pot solucionar aquestes mancances estructurals perquè disposa de recursos econòmics i l’empenta empresarial suficient.

     

    11.-El Comerç: Legislativament des del punt de vista comercial, Catalunya depèn del conjunt de les lleis i reglaments espanyols. Aquests envaeixen la vida comercial i reglamenten amb criteris estatals el lliure comerç entre els catalans. Polítiques bancàries, d’assegurances, de consum, etc. porten l’origen estatal i s’imposen a les reglamentacions i usos. No hi ha possibilitat de decidir en aquests àmbits. Avui els interessos estatals es materialitzen en polítiques de crèdit, de reglamentació d’impostos i d’ajudes a les empreses que condicionen la relació comercial entre les clients i els proveïdors. Cal sotmetre’s a les institucions i legislacions estatals sense cap possibilitat de canviar-ho. La via a la independència és l’única via que obre l’alternativa. Tanmateix no per a fer punt i final i trencar la baralla. Sinó per vehicular, d’una manera responsable, un procés transitori al nou estat català.

    (…/…) continua “Reagrupament vol dir aplegament? (XI)”

     

    Banyoles 11/06/09

    Isidre Palmada

     

     

     

     

  58. Reagrupament vol dir aplegament?(XI) Continuació de X: les coordenades de la situació política actual en relació a Espanya

     

    12.-Regulació dels Costums: Legislativament des del punt de vista de regulació de la vida social (casaments, herències, etc.), les polítiques sobre la immigració, els conceptes de llibertat lingüística, el símbols, les actituds ideològiques respecte el món i els seus drames socials i polítics, etc. tot i que inspirades en els drets humans i les legislacions i tractes internacionals i democràtics, s’han anat confeccionant des de les majories estatals, al parlament espanyol. La independència suposa un fort replantejament d’aquestes polítiques per a contemplar-les des de l’àmbit català.

     

    13.-La Constitució Espanyola: Les institucions polítiques preparades, segons la constitució espanyola, per a mantenir les fronteres actuals, això és: l’exèrcit, els aparells judicials, els cossos de policia i de mossos d’esquadra, actuaran des de totes les instàncies possibles quan es proclami la independència. Primer de tot, reprimint amb les lleis i els tribunals de justícia, després, si cal, amb l’ocupació de les institucions per l’exèrcit. És evident que aquesta és la millor carta del joc contra la insubmissió que ens té a punt l’estat.

     

    Aquest repte és difícil d’eludir. No basta argumentar que estem a Europa i que les democràcies no permetran l’acció de l’exèrcit, o bé que els europeus ens faran costat i no escoltaran la legislació bàsica que sobre la matèria l’estat ens té preparat per a justificar-se. Si l’independentisme només compta amb els altres per a contrarestar l’envestida espanyola, aleshores ja tot està perdut. És evident que el concert dels pobles ha d’ajudar i avalar la nostra sobirania, però ens cal una ferma determinació i un bon pla de relacions exteriors amb pactes i aliances explicitades.

     

    De els moltes barreres que caldrà superar, aquesta última és la més dolorosa per les persones que prenguin les brides del procés. Un munt de dificultats i problemes els cauran a sobre. Tanmateix sense una decidida determinació i un gran coratge dels líders no es podrà consolidar la independència. Per a vèncer aquesta fita ens caldrà una gran dosis d’ intel·ligència, de valentia i de generositat

     

    15.-Els mitjans de Comunicació: L’estat espanyol ha cuidat molt de consolidar una xarxa de comunicació fidel a les “essències pàtries”. Ideològicament els mitjans de comunicació i la propaganda han optat, de sempre, per la unió sagrada de l’estat. La via  a la independència no pot fer el babau. Els mitjans seran la quinta columna de la reacció. Per la qual cosa se’ls ha d’exigir una estricta neutralitat en tot el procés. Procurant fer-ho primer d’una manera pactada. Però si cal, amb mesures de força i control. En els primers temps del canvi es necessita la suma de tots i tothom. Els pals a les rodes al procés no es poden tolerar. 

     

    16.-Benestar i Administració Pública: L’estat determina la legislació bàsica i la composició dels òrgans de decisió sobre l’administració pública (sindicats, jutjats, educació, sanitat, seguretat social) i té cada dia més, una incidència més gran en la vida de les famílies i les persones. Perquè poc a poc la modernitat ha anat devaluant el sosteniment de les estructures socials bàsiques (la família, el barri, petita empresa, etc.) i els individus necessiten cada vegada més dels recursos públics pel viure diari. És l’estat del benestar que fa frontera amb la legislació europea, els governs dels estats, els governs autonòmics i els ajuntaments.

     

    L’estat espanyol es gelós de les polítiques de benestar. Sobretot l’esquerra que les reté dins el govern central. Així la SS, les pensions, els jutjats, etc. estan subjectes al “principi d’universalitat general” entre els homes i les dones. Un principi que és tant “universal” que s’acaba en els límits de la frontera estatal. Aquesta situació fa dels serveis públics unes prestacions cares, amb duplicitats, ineficaces i fàcilment col·lapsades. La independència ha de racionalitzar aquestes polítiques i els organismes i les persones, de manera que els catalans puguin gaudir d’uns serveis de benestar de nivell europeu i els millors del món.

     

    Davant una crisis com l’actual, la gent es mira a l’estat i cerca seguretat i protecció. La independència pot representar un inconvenient i un perill, sobretot pels qui més necessiten d’ajuda pública. Per la qual cosa, la via a la independència ha de assegurar i tranquil·litzar. En aquest sentit cal demostrar la viabilitat tècnica i econòmica d’un estat del benestar català. I mostrar com es possible una protecció més eficaç i efectiva si la realitzem nosaltres sols.

     

    17.- Benestar i espoli fiscal: La Generalitat calcula que l’Estat hauria de transferir un total de 12.672 milions d’euros al nou model de finançament de les comunitats autònomes per al 2009 i entre 19.000 i 21.000 milions per al 2011. La xifra del primer any serviria només per restablir la distribució d’ingressos entre Estat i autonomies que ja hi havia l’any 1999 i que l’Estat ha anat variant al seu favor. La del tercer any d’aplicació serviria per corregir els recursos en favor de les comunitats per tal que puguin fer front a les noves competències que han anat assumint. L’any 1999, l‘Estat tenia un 45,2% dels recursos i les comunitats un 54,8%. I en vuit anys, fins al 2007, els recursos de l’Estat es van multiplicar i la distribució dels recursos ha passat de ser del 50,9% per a l’Estat i el 49,1% per a les comunitats. La capacitat de recaptació de la Generalitat és un 20% superior a la de la resta de governs autònoms. Però, en canvi, un cop fet el repartiment dels recursos, Catalunya queda un 5,6% per sota de la mitjana del finançament.

     

    Quan el catalanisme ens va demanar el sí al referèndum, ens deia que Catalunya negociaria bilateralment amb l’Estat el canvi de model de finançament, que Catalunya rebria recursos proporcionalment al seu esforç fiscal, que es compliria el principi d’ordinalitat, pel qual no cauríem de la tercera posició en termes de renda per càpita a la novena després de la redistribució impositiva, fins i tot alguns ens deien que l’Estatut prevaldria per damunt de la LOFCA El model de finançament que se’ns està a punt d’imposar no només vulnera l’Estatut, sinó que ens fa més dependents de l’Estat que mai. Ens treu autonomia política (l’autonomia de la despesa) i, per descomptat, no ens reconeix el nostre major esforç fiscal. El catalanisme un cop més, ens contamina de somnis i s’ajeu panxa enlaire, a les carantoines d’un estat jacobí, garrepa i mesquí.

     

    Qualsevol política de benestar exigeix una caixa plena de diners per a poder-la organitzar. La Generalitat avui, sobreviu amb dèficit i deute i no hi ha cap interès en arreglar-ho. Només la independència pot abanderar  una solució eficient que alliberi les finances dels catalans de les imposicions i la gasiveria espanyola i permeti d’ajudar als qui la crisi més ha empobrit i qui en té més necessitat.

    (…/…) continua “Reagrupament vol dir aplegament? (XII)”

     

    Banyoles 11/06/09

    Isidre Palmada

     

  59. Reagrupament vol dir aplegament? (XII) Continuació de XI: les coordenades de la situació política actual en relació a Espanya

     

    18.-La Crisis Econòmica: La greu crisis econòmica provocada pel daltabaix borsari mundial i per polítiques especifiques dels governs de Zapatero, fa d’Espanya un estat dèbil: L’enfilada d’aturats (en previsió 5 milions de persones) l’enfonsament de molts sectors econòmics, el tancament de fàbriques i llocs de treball, la banca amb graus problemes de capital i liquiditat, la necessitat de polítiques estructurals profundes, la incapacitat de Zapatero i el seu govern per a resoldre la situació, la revolta dels empresaris (i la mansuetud dels sindicats) l’ordre i la pau guanyades a preu d’enganys i populisme, etc. contribueixen a un clima de neguit, de preocupació i d’assossegament entre tots els catalans.

     

    En una crisis com l’actual, la gent mira a l’estat com l’ànima protectora. La forta contracció del consum i la conseqüent parada econòmica, exigeix de l’estat el mantenir l’ànim inversor i de consum per a limitar-ne els danys i els efectes. En aquest ambient, la via independentista, ben explicada, pot tenir més simpatitzants que detractors. Les crisis enforteixen el conservadorisme i allunyen els trencaments. Però el mantenir-nos dins un estat cec i sord a les aspiracions nacionals catalanes i totalment endeutat i ineficaç per a reconduir la crítica situació actual, fan atractiva una via a la independència tranquil·la, eficient i amb ganes de rellançar l’economia sense el farcell dels espanyols.

     

    19.-La Generalitat: En aquest marc, cal subratllar el marasme polític i la inanició que el tripartit i CiU, això és, tot el catalanisme, està provocant. El catalanisme està atrapat per la incapacitat i la inacció de les seves tàctiques I posa a Catalunya davant la paret del immobilisme. Catalunya està en espera, suspesa en la provisionalitat,fins que Espanya decideixi la millor alternativa. Tothom n’és conscient. I tanmateix s’insisteix i es manté, com qui dia passa, any empeny.

     

    El catalanisme té tots els mitjans de comunicació a la seva disposició. Desvia l’atenció i ofega qualsevol crítica amb totes les banalitats i enginys periodístics que l’actualitat els permet. Malden el seny, la por contra la insubmissió i provoquen renúncia i abandonament. Això és, alimenten la famosa desafecció. Tota una escola de “bon periodisme”.

     

    Però no tenen cap altre horitzó, ni estratègia de país, que l’espera: S’espera el finançament, la sentència del tribunal constitucional, les rodalies, els aeroports, el “bon rotllo” espanyol, la solució a la crisis econòmica, etc. S’espera l’estat, en una acte de submissió i vassallatge evident. Què lluny estem de la màquina d’Espanya! I tanmateix aquesta nefasta situació el catalanisme l’accepta encara, amb cura i guàrdia.

     

    L’única solució és saltar la paret que custòdia la por. Afirmar amb seny i determinació un sí a la independència. Contaminar la vida política de raons independentistes i fer el gest, l’acte fundacional, de cridar la ciutadania a l’autodeterminació i a la independència.

     

    21.-Els partits i la Societat: Els partits són estructures d’organització del treball en vistes a objectius socials i polítics. Aquests objectius són els que connecten els partits i la societat. Els militants s’esforcen a ordir vincles i  complicitats ciutadanes concretes. De manera que els partits, sobretot els que estan en el govern, disposen d’un gran poder social. 

     

    Tota nova idea política per a guanyar base social, ha de rivalitzar amb la resta d’objectius i ideals, no només en el terreny de les grans idees, sinó també en àmbits quotidians plens de debats personals, on es mescla la idea, qui la sustenta, els currículums d’actes i experiències i els contrastos i matisos d’opinions. Fer sorgir una nova idea no és fàcil. Sovint els aparells dels partits i les males tàctiques fan que les trapelleries guanyin als bons ideals.

     

    Tanmateix, l’Índex de Satisfacció Política del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat aquest maig 09, indica que el percentatge d’insatisfacció política arriba al 75% i ha augmentat un punt respecte al del passat mes de gener. Els resultats d’aquesta corba són els més baixos de tota la sèrie i la diferència entre insatisfets i satisfets és ja de 51 punts. L’estudi defineix el malestar i la insatisfacció com el descontentament dels ciutadans amb els partits i els polítics en el seu conjunt, així com amb la situació política i econòmica en general.

     

    Avui és un bon moment per a llançar la idea de la independència. Sobretot si es presenta en un nou format. No com un partit polític més. Sinó per la via de l’aplegament, de la unió i adhesió a la idea d’independència. Una via feta a partir dels ajuntaments, dels sindicats, dels barris, dels esbarts,de les escoles,etc. Un moviment aquest, que pot ser comprés per la majoria de la població, pot engrescar i fer que es torni a parlar d’idees i de política, pot regenerar la vida dels ciutadans,els quals han de sentir la seva determinació personal el millor compromís amb la pàtria i la política.

    (…/…) continua “Reagrupament vol dir aplegament? (XIII)”

     

    Banyoles 11/06/09

    Isidre Palmada

     

     

  60. Reagrupament vol dir aplegament? (XII) Continuació de XI: les coordenades de la situació política actual en relació a Espanya

     

    18.-La Crisis Econòmica: La greu crisis econòmica provocada pel daltabaix borsari mundial i per polítiques especifiques dels governs de Zapatero, fa d’Espanya un estat dèbil: L’enfilada d’aturats (en previsió 5 milions de persones) l’enfonsament de molts sectors econòmics, el tancament de fàbriques i llocs de treball, la banca amb graus problemes de capital i liquiditat, la necessitat de polítiques estructurals profundes, la incapacitat de Zapatero i el seu govern per a resoldre la situació, la revolta dels empresaris (i la mansuetud dels sindicats) l’ordre i la pau guanyades a preu d’enganys i populisme, etc. contribueixen a un clima de neguit, de preocupació i d’assossegament entre tots els catalans.

     

    En una crisis com l’actual, la gent mira a l’estat com l’ànima protectora. La forta contracció del consum i la conseqüent parada econòmica, exigeix de l’estat el mantenir l’ànim inversor i de consum per a limitar-ne els danys i els efectes. En aquest ambient, la via independentista, ben explicada, pot tenir més simpatitzants que detractors. Les crisis enforteixen el conservadorisme i allunyen els trencaments. Però el mantenir-nos dins un estat cec i sord a les aspiracions nacionals catalanes i totalment endeutat i ineficaç per a reconduir la crítica situació actual, fan atractiva una via a la independència tranquil·la, eficient i amb ganes de rellançar l’economia sense el farcell dels espanyols.

     

    19.-La Generalitat: En aquest marc, cal subratllar el marasme polític i la inanició que el tripartit i CiU, això és, tot el catalanisme, està provocant. El catalanisme està atrapat per la incapacitat i la inacció de les seves tàctiques I posa a Catalunya davant la paret del immobilisme. Catalunya està en espera, suspesa en la provisionalitat,fins que Espanya decideixi la millor alternativa. Tothom n’és conscient. I tanmateix s’insisteix i es manté, com qui dia passa, any empeny.

     

    El catalanisme té tots els mitjans de comunicació a la seva disposició. Desvia l’atenció i ofega qualsevol crítica amb totes les banalitats i enginys periodístics que l’actualitat els permet. Malden el seny, la por contra la insubmissió i provoquen renúncia i abandonament. Això és, alimenten la famosa desafecció. Tota una escola de “bon periodisme”.

     

    Però no tenen cap altre horitzó, ni estratègia de país, que l’espera: S’espera el finançament, la sentència del tribunal constitucional, les rodalies, els aeroports, el “bon rotllo” espanyol, la solució a la crisis econòmica, etc. S’espera l’estat, en una acte de submissió i vassallatge evident. Què lluny estem de la màquina d’Espanya! I tanmateix aquesta nefasta situació el catalanisme l’accepta encara, amb cura i guàrdia.

     

    L’única solució és saltar la paret que custòdia la por. Afirmar amb seny i determinació un sí a la independència. Contaminar la vida política de raons independentistes i fer el gest, l’acte fundacional, de cridar la ciutadania a l’autodeterminació i a la independència.

     

    21.-Els partits i la Societat: Els partits són estructures d’organització del treball en vistes a objectius socials i polítics. Aquests objectius són els que connecten els partits i la societat. Els militants s’esforcen a ordir vincles i  complicitats ciutadanes concretes. De manera que els partits, sobretot els que estan en el govern, disposen d’un gran poder social. 

     

    Tota nova idea política per a guanyar base social, ha de rivalitzar amb la resta d’objectius i ideals, no només en el terreny de les grans idees, sinó també en àmbits quotidians plens de debats personals, on es mescla la idea, qui la sustenta, els currículums d’actes i experiències i els contrastos i matisos d’opinions. Fer sorgir una nova idea no és fàcil. Sovint els aparells dels partits i les males tàctiques fan que les trapelleries guanyin als bons ideals.

     

    Tanmateix, l’Índex de Satisfacció Política del Centre d’Estudis d’Opinió, publicat aquest maig 09, indica que el percentatge d’insatisfacció política arriba al 75% i ha augmentat un punt respecte al del passat mes de gener. Els resultats d’aquesta corba són els més baixos de tota la sèrie i la diferència entre insatisfets i satisfets és ja de 51 punts. L’estudi defineix el malestar i la insatisfacció com el descontentament dels ciutadans amb els partits i els polítics en el seu conjunt, així com amb la situació política i econòmica en general.

     

    Avui és un bon moment per a llançar la idea de la independència. Sobretot si es presenta en un nou format. No com un partit polític més. Sinó per la via de l’aplegament, de la unió i adhesió a la idea d’independència. Una via feta a partir dels ajuntaments, dels sindicats, dels barris, dels esbarts,de les escoles,etc. Un moviment aquest, que pot ser comprés per la majoria de la població, pot engrescar i fer que es torni a parlar d’idees i de política, pot regenerar la vida dels ciutadans,els quals han de sentir la seva determinació personal el millor compromís amb la pàtria i la política.

    (…/…) continua “Reagrupament vol dir aplegament? (XIII)”

     

    Banyoles 11/06/09

    Isidre Palmada

     

  61. Reagrupament vol dir aplegament? (i XIII) Continuació de XII: les coordenades de la situació política actual en relació a Espanya

     

    23.- Catalanisme i Independentisme: Molts independentistes dins el catalanisme de CiU i PSC, treballen per a potenciar la consciència independentista, en un llarg  procés indeterminat, sense data final. Malgrat que accepten que no es pot construir l’Espanya plural, insisteixen en les “vies possibilistes” per a guanyar tot el poder polític que les circumstàncies permetin.

     

    El seu objectiu polític immediat en la relació amb l’estat, consisteix en col·laborar amb el govern central, només des de la Generalitat, en una relació entre governs, per aplicar una política de rèdit “català” (peix al cove). I al mateix temps en paral·lel, denunciar la seva gasiveria  i enfortir la consciència nacional i fer-ho poc a poc i sense trencaments socials.

     

    D’altres independentistes dins una altra línia catalanista, la de ERC i Iniciativa, tampoc tenen cap programa per la independència fora de parlar-ne amb més assiduïtat. Els seus objectius immediats passen per catalanitzar sense desacords socials, les classes populars del cinturó roig de Barcelona i ocupar l’antic espai del PSC reagrupament (o la fracció catalanista del PSC). Sense aquesta condició, no veuen possible la via independentista. El seu combat doncs, passa pel catalanisme, model PSC, i consisteix en estar a la Generalitat, però per exigir més “rèdit” català a CiU i al PSC del que aquestes formacions, més majoritàries, n’estan disposades.

     

    El combat entre els partits catalanistes és una lluita per l’espai electoral. Es tracta de sobresortir en l’estratègia del peix al cove. Això és: Consisteix en presentar-se davant l’electorat com el grup gestor més capaç d’obtenir rèdits de tot tipus pels catalans. Encara que aquests rèdits siguin simples pedaços d’una situació política jacobina i manifestament unitarista i uniformista.

     

    Evidentment la lluita del “peix al cove” no es presenta com a central. Sinó dins una polifonia d’altres polítiques sectorials: Polítiques sobre la dona, sobre l’avortament, sobre la lluita sindical, el paper de l’escola pública, etc.  Això és: una discussió com tantes es donen en tots els països del món, els quals a diferència del nostre,gaudeixen de llibertat i independència nacional.

     

    Tanmateix allò que els definiria i els figuraria dins l’àmbit polític, hauria de ser la seva condició de partits catalans. Això és, haurien de tenir un ideari i una estratègia ben reconeguda pel que fa a la nació catalana i les seves possibilitats i limitacions. Però el que tenen, realment, és un ideal més o menys ben formulat pel món de la il·lusió i l’esperança i també un programa de petites propostes, sempre condicionades a factors que no controlen totalment.

     

    24.- El taló d’Aquiles del Catalanisme: La discussió de l’independentisme és contra tots, també contra el catalanisme. Cal lluitar i debatre perquè el catalanisme no voldrà perdre espai, ni voldrà perdre cap de les complicitats creades, ni cap privilegi assolit.

     

    Però, en aquesta discussió, l’independentisme  ja ha descobert el taló d’Aquiles del catalanisme: Optar per no trencar amb l’estat, vol dir acceptar que la llinda per dalt del que se cedeix, el marcarà sempre l’estat; Catalunya només podrà marcar el límit per baix, el límit per sota del qual no es pot tancar un acord. El catalanisme no pot prometre altre cosa al país que un vol gallinaci, de poc abast i poca alçada. Un galdós resultat per uns partits que volen el millor pel país.

     

    Tot el que sigui, en tots els àmbits, aixecar el nivell i assenyalar l’horitzó pot convertir-se en una arma contra el jacobinisme, però també contra el catalanisme. Per un altre costat, també, tot el que sigui exigir compromisos i calendaris d’independència, és una altra arma que colpeix el cor dels dos.

     

    Finalment, tot el que sigui denúncia en contra l’espanyolització que els intel·lectuals espanyols, a través dels mitjans, professen amb afecció i mètode. I al mateix temps, tota denúncia contra l’actitud pacient i pacífica del catalanisme davant aquesta ofensa sense cap fre, és també una arma que l’independentisme ha de utilitzar amb assiduïtat.

     

    L’independentisme té doncs, la raó i els arguments. Només cal aplicar-los amb seny, sense gust per la desfeta, sinó amb ànim de construir i convèncer.

     

    El catalanisme té les ànsies de poder dels feus, dels seus barons i subalterns. Té també els mitjans de comunicació, una pila de raons, uns bon professionals i diners per aguantar, tapar, edulcorar i domesticar. Per tant el combat no serà senzill, ni d’idees. Car el poder no es deixa. I davant una via independentista crescuda, els espanyols ajudaran a les vies “assenyades” del catalanisme, donant tot tipus de satisfaccions que afavoreixin i abonin les seves prescripcions.

     

    Tot i això si l’independentisme sap argumentar, sap denunciar i sap mostrar les contradiccions del sistema, deixarà sense valor els discursos del catalanisme. Aleshores convencerà als més porucs, desemmascarà els interessos ocults dels qui no els convé la independència i desvetllarà als adormits. No es tracta doncs d’un combat frontal contra el catalanisme, sinó d’amansir-lo amb bones conviccions i lluitar frontalment contra l’estat unitarista i uniformista.

    25.- L’independentisme i el 2010: Espanya té tot el dret del món en voler construir-se jacobina o bé com vulgui. Nosaltres també tenim el dret de participar-hi o no. Plantejar unes eleccions a la regional, implica:

    ®    Postergar, una vegada més, el debat de la sobirania: Que els catalans no debatin amb profunditat la sobirania plena i mostrar-la al món.

    ®    Acceptar el finançament i el tracte legal de l’estatut que ens atorguin les lleis i les polítiques espanyoles. Acceptar que totes les solucions als problemes dels catalans es facin amb paràmetres espanyols.

    ®    Acceptar que els catalans no debatin amb profunditat les possibilitats econòmico-socials d’una sortida a la catalana de la crisis econòmica.

    ®    Acceptar que, mentrestant fem bullir l’olla, els catalans no tindrem mai un futur nacionalment digne, culturalment ple i econòmicament avançat dins l’estat espanyol jacobí, unitarista i uniformista

    ®    Suportar els medis de comunicació, els intel·lectuals, les legislacions i els reglaments espanyols en la seva croada a favor de l’harmonització i la uniformització,fins aconseguir una Catalunya regionalitzada, en recessió, i que, a la llarga, deixi de molestar.

    ®    Assumir la desafecció i el desinterès pel país i la seva política

    Les properes eleccions al Parlament són el test que ha de marcar la diferència entre catalanisme i independentisme. Els primers accepten la independència, però “en abstracte” i per unes raons o bé per unes altres, no la veuen imminent, quan ara convé, més que mai.

     

    Ara bé, les coses ja tenen una clarividència que ignorar-les ens fa a tots covards. El repte ara doncs, depèn de la capacitat de mobilització de l’independentisme. Perquè la independència es farà o bé no, només si hi ha un gran consens i un gran aplegament de tots els sectors i forces socials. Tot depèn per tant, de si l’independentisme pot mostrar l’adhesió de la majoria i convertir la independència en un clam popular. És només qüestió d’organització i gestió. Car les raons ja estan exposades de manera objectiva i són ben evidents.

    Banyoles 11/06/09

    Isidre Palmada

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!