Aquest és el lema de la marxa cívica convocada per demà a Iruñea com a inici de la campanya commemorativa del cinc-cents aniversari de la conquesta del Regne de Navarra per les tropes castellanes (http://euskaldunak.info/Navarra1512-2012/).
Nafarroa birizik, (en català, Navarra està viva), serà l’expressió de masses d’un moviment nacional que abasta tot l’àmbit territorial d’Euskal Herria sorgit des de Navarra. No és un fenomen incompatible amb l’abertzalisme nascut bàsicament des de Bizkaia a començament del segle passat, més aviat el complementa històricament, políticament i sociològicament. Des de fa anys mantinc una enriquidora relació amb alguns dels promotors de Nabarralde (Luis Martínez Garate, Angel Rekalde o Tomás Urzainqui), l’entitat promotora d’aquest navarrisme modern i profundament democràtic, contraposat al regionalisme espanyolista que fins ara hegemonitza el poder via la Unión del Pueblo Navarro).
A través seu he anat veient com s’anava congriant un projecte socio-cultural, que encara no ha donat el pas a la conversió en força política, i que pot ser determinant cara a un canvi històric a l’antic regne de tots els euskalduns. Els navarresos s’han fixat una data històrica, 2012, per concretar i potenciar les seves aspiracions nacionals, i ho fan creant un moviment social i cultural sobre el qual sostenir un llarg procés d’acumulació de forces i de conflicte amb l’ordre estatal. Una bona manera de començar sòlidament un procés d’autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser aquests navarresos es mouen i tenen full de ruta. Potser els bascs plantegen coses fermes: consultes. Però a nosaltres els catalans, quin futur ens espera? Línies vermelles? Actes d’Òmnium amb bells discursos? Potser hem d’esperar a veure com resolen els socialistes el tema financer, si s’aclareixen, si s’enfronten, si fan teatre? Hi afegim la sàrria estatatutària?
Llençols i llençols van perdent-se a cada bugada. D’altres van prenent volada: manifestos, adhesions, adhesions de televisions, seleccions, vots, bipartidisme com sempre, …
Davant de tot aqixò, em pregunto: tenim idea del que fem al govern?; tenim idea de què fer en el cas que…?; fem visualitzar la nostra feina al govern?; tenim antídots per al rampant espanyolisme que “campea” per arreu? Podrem reaccionar o ens hauran collat fins al límit?
Ara com ara, ni seleccions, ni tvc al PV, ni papers salmantins, ni estatut, ni bliandatge immersió, ni creem consciència nacional, ni expliquem què és el dèficit, ni les balances, ni … Aquest país ja no li queda rauxa, ens hem amansit i les entomem totes, del color que siguin. No sé si la nació serà després de l’estat. Allò que veig és que ni nació ni estat. I tot això ho dic recollint una mica sensacions de gent amb que un parla.
Jaume, el 2014 era un bell somni, però el 2006, 2007, 2008 són com una mena de malson del que tinc la impressió que mai me’n despertaré.
Salut!