A partir del 1987, el MDT (sector PSAN) i després Catalunya Lliure, a partir del 1990, organitzaren un acte polític amb el lema “Dia del soldat català”. Atesa la involució política que vivim dubto molt que avui puguessim realitzar actes d’aquesta mena. Avui són els diversos grups de l’esquerra independentista els qui li reten pública memòria: singularment Estat Català (Frederic Bentanachs, company d’escamot d’en Martí Marcó relatà els fets en el seu llibre “Memòries d’un rebel”, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2003) i les JERC, organització en la que milità pocs mesos abans de la seva mort.
Post Scriptum, 4 de febrer del 2009.
Pere Fisas i Saperas, va publicar al setmanari “Canigó”, número 643, corresponent al 2 de febrer del 1980 aquest article titulat “Rèquiem per Martí Marcó”:
“Els que el vàrem conèixer en els temps de la clandestinitat, els que havíem coincidit alguna vegada amb ell en les seves enganxades nocturnes de pasquins, a les quals ell no faltava mai i jo de vagades sí. L’última d’aquestes enganxades que vaig fer amb ell va ser una nit al Passeig de Gràcia amb el bust de Josep Tarradellas i Joan, reivindicant la seva tornada a casa coma President dels catalans, en el moment d’aquell llarg part de la democràcia. En Martí, amb la seva mosca de pèl sota els llavis (en aquell temps), amb la seva llarga cabellera rossa onejant per damunt de les espatlles, era un jove alegre i ple d’acudits, nacionalista fins al moll dels ossos, per trobar a Martí Marcó en una manifestació només calia buscar la bandera estelada més alta i més grossa perquè a sota estava ell.
Ell era un jove, com diu Raimon, amb la cara al vent, amb el drap de la seva senyera al vent, amb la seva cabellera al vent, aquella cabellera que es lligava amb un monyo al clatell quan olorava les forces de la repressió, quan ensumava que s’apropaven els grisos. Ell deia a la meva filla: “Jo no tinc la culpa d’haver nascut en un país envaït, no puc viure sota el jou de la dictadura d’un estat repressiu, jo sóc lliure com un ocell, sóc per damunt de tot independentista de Països Catalans, la meva vida, encara que sembli un contrasentit, és una lluita reivindicativa per la justícia i per la pau”.
No, ell no era un ocell de gàbia, ell era d’espais oberts, d’amples horitzons, gaudia en una cordada pujant al Cavall Bernat de la Muntanya de Montserrat, perquè des d’allà el cim veia els homes carregats de supèrbia, menuts, insignificants, arrapats a les seves misèries com paràsits xuclant sang; allà dalt de les altures el jove falcó deixava volar la fantasia, se sentia alliberat d’una societat opressiva i uniformista imposada per l’invasor que coarta la democràcia i la llibertat que pregonen els drets humans.
A les vacances d’estiu del 1978, quan el temps inexorable l’anava apropant inconscient a l’hora del seu holocaust, vàrem coincidir a Peralada d’on era oriünd i mig ajaçats sota l’ombra d’un arbre em deia: “Tu creus que això és la democràcia ?. Jo sempre havia associat aquest fet amb la llibertat i aquí continuen governant-nos amb l’estaca a la mà, no, jo no puc acceptar aquesta democràcia, jo em sento independentista com ho va ser aquí dalt, a Prats de Molló, Francesc Macià, com Lluís Companys quan va proclamar la República, com a l’any 1934 quan va proclamar la Nació Catalana Independent”. Jo li demanava temps i calma, paciència que tot arribarà al seu degut temps, però ell em retreia: “Tots els que penseu així viureu sota l’estaca, sempre viureu de caritat”. L’última imatge que porto gravada dintre i que no oblidaré mai més, és la de la diada de Sant Jordi a Montjuïc reivindicant l’Estatut, aquella nit el jove falcó al cim més alt de la cascada, davant de milers de persones, impertèrrit, amb força i amb gràcia onejava la seva gran senyera estelada al vent de la llibertat, al vent de Catalunya, al vent del Món”.
Post Scriptum, 26 de gener del 2022.
Avui, Llibertat.cat publica aqueix article commemoratiu: “43è aniversari de l’assassinat de l’independentista Martí Marcó i Bardella. Va ser ferit de mort el matí del 26 de gener de 1979, mentre circulava amb dos companys d’un escamot independentista:
Martí Marcó i Bardella va néixer el 1959 al carrer Peu de la Creu de Barcelona, al barri del Padró, al si d’una família de tradició republicana procedent de Peralada (Alt Empordà).
Més endavant va passar a viure al carrer del Tigre, del mateix barri. Treballava a un taller mecànic del carrer Viladomat, tot i que era electricista de formació, i seguia els seus estudis en horari nocturn a La Salle.
La seva vida laboral i els estudis els compaginava amb l’afecció per l’excursionisme i l’escalada, una pràctica habitual entre els de joves independentistes d’aquella època. L’excursionisme fou un element important d’introducció als cercles polítics militants per a molts joves.
Fou una persona molt coneguda entre els ambients dels nacionalisme radical d’aquells anys. Era un membre habitual als conegudes trobades sardanistes de la Plaça Sant Jaume, que servien també de cobertura per evitar la persecució per part dels grisos. Durant la seva breu joventut participà a incomptables mobilitzacions i protestes. Va viure de ple la bullició política de la segona metitat dels setanta, que es va caracteritzar per les manifestacions i avalots dels anomenats rambleros, unes protestes que sempre culminaven amb durs enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona. També va formar part del Consell Executiu d’ERC per les JERC i va passar per Estat Català.
També va ser detingut i multat durant la “Marxa de la Llibertat” el 1976, justament quan Fraga Iribarne, fundador del PP; comandava els cossos armats franquiste. Aquesta “Marxa de la Llibertat” va ser fortament reprimida arreu deis Països Catalans durant el mes de juliol de 1976. La policia espanyola i la Guàrdia Civil va atacar amb altes dosis d’odi espanyolista aquesta marxa pacífica convocada per diversos grups. L’atestat policial va informar que Marcó tenia aleshores 19 anys (el 1976), quan en realitat no havia fet encara els 17 anys.
Martí Marcó va ser ferit de mort el matí del 26 de gener de 1979, mentre circulava dins d’un Renault-4L amb dos companys d’escamot, a la cruïlla dels carrers Bruc/Diputació. La intenció d’aquest grup clandestí era realitzar un atracament a un transport de fons de Banca Catalana, una de les primeres accions de l’embrió del que més endavant seria Terra Lliure. La Policia espanyola va metrallar el cotxe en què viatjava i va ferir en Martí amb tres impactes de bala. Tres dies després va morir a l’Hospital Clínic de Barcelona.
Digueu-me:
Podeu veure, a la primera llum de l’alba
allò que hem hissat amb orgull
a l’hora del crepuscle?
La senyera estelada i llistada
surarà triomfant
sobre la terra dels lliures
i la pàtria dels valents.
Versos escrits per Martí Marcó i musicats anys després per Titot i David Rosell
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume,
per aquest post els demòcrates del costat igual et fan anar a l’audiència pel fet de reivindicar Marcó, ja saps com juguen il·legalitzant idees.
bon cap de setmana
en record de Martí Marcó
http://www.naciodigital.cat/?seccio=noticies&accio=veure&id=7925
disculpa Jaume,
en referència al Martí, no entenc això de "més que emmarcar els actes d’avui en una estratègia política
determinada, convé situar-los en un procés de recuperació de la memòria
històrica recent ".
Reportatges, records, papers . . ?
El dia que porteu flors a la tomba de la dona morta a Les Borges Blanques per Terra Lliure, aleshores deixareu de ser sectaris i tindreu una visió global del país. Martí Marcó no era cap angelet. No us ha d`extranyar que molta gent no comparteixi – o senti fàstic- d`aquestes coses que feu. En realitat no hi ha cap diferència entre això i els apaludiments als "gudaris" que van posar la bomba a la T-4: enaltiment de la violància per un objectiu compartit: la independència.