Enric Pujol i Ferran Toledano són dos dels promotors del manifest d’historiadors bascos, catalans i gallecs que a continuació reprodueixo, signat a Santiago de Compostel·la el proppassat 25 de juliol i al m’he adherit:
Fa vuitanta-cinc anys Galiza, Euzkadi i Catalunya (Països Catalans) eren tres realitats puixants que avançaven amb pas ferm en la reivindicació de les seves respectives identitats. L’augment de consciència nacional en els tres països féu que moltes experiències de signe autodeterminista poguessin desenvolupar-se amb plena normalitat fins a l’aixecament militar reaccionari de 1936. Una realitat que s’enquadra en la persecució de cotes de benestar social i dignitat col·lectiva en tots tres països. En aquest ordre d’exigències, les historiadores i els historiadors que signem el present manifest ens marquem el propòsit ferm de contribuir a l’acostament de les cultures i societats gallega, basca i catalana a través del coneixement recíproc del passat i la trajectòria cultural de totes tres realitats, imprescindible en la cerca de solucions als problemes comuns.
Les historiadores i historiadors gallecs, bascos i catalans sotasignats, investigadors i ensenyants vinculats a diferents institucions de reconeguda trajectòria, afirmem la nostra voluntat de reprendre l’esperit de la Triple Aliança de 1923, el Galeuzca de 1933 i els posteriors projectes »galeuzcans» de l’exili duts a terme entre 1941-46 i 1958-59, interpretats amb criteri inequívocament progressista a la llum dels corrents d’avenç social del nostre temps, i així mateix de projectar la història i la cultura dels nostres tres països dins una Europa en construcció en un món en procés creixent de globalització.
Ens refermem en la defensa incondicional de les nostres respectives cultures i llengües i en la procura de llur plena normalització malgrat les constants escomeses provinents de sectors antidemocràtics del nostre entorn social.
Exigim des de Galícia, Euskadi i els Països Catalans el respecte necessari per a l’ensenyament gallec, basc i catalano-valencià-balear, respectivament, i que la his-tòria hi ocupi, com en tota societat normal, aquell espai fonamental i suficient per a conèixer-nos, per a saber-nos explicar el present i encaminar-nos assenyadament vers el futur. En el camp educacional, denunciem la reducció horària que amenaça les aules d’història associada a la tendència curricular unidireccional del vigent ordre escolar.
Denunciem els intents uniformistes promoguts per l’aparell estatal espanyol, en complicitat amb determinades instàncies culturals d’inspiració espanyolista, en què preval una visió elitista de la història denegatòria de qualsevol testimoni obrer, republicà i popular del nostre passat.
Ens proposem, amb fermesa, eliminar en els nostres territoris la menor presència de simbologia o tendència feixista i treballar per la democràcia participativa i recu-perativa de la memòria històrica col·lectiva.
Denunciem la persecució que pateixen alguns investigadors per desplegar la feina professional dins el rigor més absolut. Doncs, combatrem conjuntament qual-sevol atac que pugui donar-se en aquesta línia.
Per últim, fem una crida a tots els professionals de la història perquè aprofundeixin en el coneixement del nostre pretèrit i facin seu el compromís social actiu en favor de la normalització de les nostres respectives realitats nacionals.
Fins al dia d’avui, 23 de setembre, s’han adherit al manifest els següents historiadors i professors universitaris: Teresa Abelló, Fernando Acuña, Joaquim Albareda, Joan Alcaraz, Ramon Alquézar, Agustí Alcoberro, Bieito Alonso, David Agustí, Pere Anguera, Elisa Badosa, Beleren Bakaikoa, Albert Balcells, Genís Barnosell, Xusto Baramendi, Francesc Bonamusa, Antoni Cabirol, Jordi Casassas, Ramon Casalé, Giovanni Cattini, José Manuel Castells, Víctor Castells, Josu Chueca, Jaume Comas, Montserrat Comas, Òscar Costa, Manuel Costa-Pau, Jordi Creus, Xavier Diez, Uxío-Breogan Diéguez, Matilde Duque, Jaume Espinagosa, Antonio Espino, Xosé Estévez, Lourenzo Fernández, Marc Ferran, Xavier Ferré, Josep Maria Figueras, Francesc Foguet, Josep Fontana, Antoni Furió, Pere Gabriel, Xoan Carlos Garrido, Paquita Gomez, Ramon Gual, Valentí Gual, Antoni Guirao, Francesc Xavier Hernàndez, Santiago Izquierdo, Òscar Jané, Oriol Junqueras, Francisco Letamendia, Jordi Llorenç, Anselmo López, Felip-Senén Lopez, Jose Mari Lorenzo, Bernardo Máiz, Josep Massot, Bernat Muniesa, José Maria Murià, Jon Gurutz Olaskoaga, Oriol Olesti, Jordi Oliva, José Luis Orella, Pelai Pagès, Dionísio Pereira, Miquel Pérez, Manuel Pérez, Joan Peitaví, Josep Pich, Francesc poble, Eduard Puigventós, Enric Pujol, Àngel Ramos, Hilari Raguer, Jaume Renyer, Mercè Renom, Carolina Ribera, Sebastià Riera, Francesc Roca, Jordi Roca, Xavier Rocas, Jordi Roig, Josep Maria Roig, Gemma Rubí, Fermí Rubiralta, Josep Sanchez, Carles Santacana, Antoni Segura, Marcos Seixo, Eva Serra, Joan Serrallonga, Vicent Simbor, Antoni Simon, Jaume Sobrequés, Eva Solanes, Queralt Solé, Josep Maria Solé, Virginia Tamayo, Josep Termes, Joan Maria Thomàs, Ferran Toledano, Josep Maria Torras, Xosé Ramon Veiga, Carlos Velasco, Joan Villaroya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Me parece interesante el texto firmado desde la rememoración del “Galeuzca” histórico. No obstante y dada la confusa situación “terminológica” en que nos encontramos, sería muy interesante que nos explicaran, los propios firmantes, qué entienden por “Euskadi” y qué población y territorio abarca.
La Euzkadi original, la “patria de los vascos” según Arana Goiri, abarcaba inequívocamente todas las personas y territorios de la Vasconia histórica.
A raiz de la “transición” española, con su “constitución” y “estatutos de autonomía”, se dio el nombre, de sonoridad análoga, a la conocida en el actual régimen político del Estado español como “Comunidad Autónoma del País Vasco”, es decir lo que tradicionalmente, en regímenes políticos españoles anteriores, se conocía como “Provincias Vascongadas”: Araba, Bizkaia y Gipuzkoa.
Cuando el manifiesto habla de Países Catalanes dejan claro que se refiere al Principado, al País Valenciano y a Las Islas. Pero cuando habla de Euskadi, no.
¿Incluye a las personas y territorio de la “Alta Navarra”, conocida en el régimen español como “Comunidad Foral de Navarra”? Si lo incluye, debería expresarlo para evitar equívocos. La Alta Navarra es un territorio con un porcentaje de población euskaldun superior al del territorio de Araba. Si no lo incluye, sobran comentarios.
En todo caso existen términos menos ambiguos y próximos a la realidad: se puede hablar de la “Vasconia histórica”, como espacio geográfico y humano; se puede hablar de “Euskal Herria”, en el sentido del “pueblo de la lengua vasca”; se puede hablar también de la Navarra política, “Nafarroa Osoa”, con inclusión de todos los territorios que bien formaron parte del Reino navarro o se mantuvieron en su hinterland en diversas etapas históricas.