“Lo nou diccionari lleidatà-català”, de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta, Alfazeta Edicions, Lleida, 2010.
Més enllà d’aquesta predisposició favorable al manteniment de l’ús de mots i expressions avui postergades pel dictat d’allò lingüísticament correcte, coincideixo amb l’objectiu dels autors: la vitalitat de la llengua catalana passa per l’acceptació i recuperació de la seva riquesa i diversitat. L’èxit d’aquesta obra ha estat notori: tres edicions en dos mesos, prova de l’encert dels seus autors a l’hora de trobar la forma i el moment de publicar-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Comparteixo la necessitat de prservar i divulgar les peculiaritats de cada variant catalana, com el Lleidatà, que és tan catalana com qualsevol altra, per això no entenc i rebutjo el nom del llibre. Si diem que és un diccionari lleidatà-català sembla que el lleidatà sigui un subordinat del català i que això pugui crear sentiment de recel i, Déu no ho vulgui, secessionisme lingüístic.
Perquè molts no obriran el llibre i es quedaran només amb el títol.
Ara bé, cadascú posa el títol que li rota al seu llibre.