“EPOCA. L’exèrcit a l’ombra”, de Ferran Dalmau i Pau Juvillà, Edicions El Jonc, Lleida, 2010.
Aquesta obra és la primera que aborda el naixement i l’evolució de l’organització militar catalana coneguda públicament com a “Exèrcit Popular Català”, sorgida durant els darrers anys del franquisme i dissolta, de fet, a les darreries de la dècada dels setanta. La singularitat d’aquesta organització és que en cap moment va autoconsiderar-se avantguarda de l’independentisme, ni va adoptar plantejaments estratègics en el terreny polític llevat dels continguts en el document “Declaració de Principis del Moviment Popular” (del qual, fins ara, no se’n ha pogut trobar cap exemplar).
Es tracta, en conjunt, d’un bon treball de recerca que fa una aproximació més política que historiogràfica al conjunt de factors que van fer possible l’aparició i l’activitat operativa d’aquesta organització durant més de deu anys. Les condicions d’estricta clandestinitat en les que va operar i l’absència de fonts documentals, sumades a la reserva que encara envolta fets i protagonistes, n’expliquen el tractament limitat d’aspectes essencials. Dit això, hi ha alguns punts que voldria precisar amb voluntat constructiva.
Pel que fa a la contextualització d’aquesta organització en el període de ressorgiment del fenomen nacional a Europa Occidental, crec que les referències que es fan en el llibre a d’altres moviments d’alliberament coetanis no estan prou fonamentades. EPOCA és una creació original, i excepcional, pel que fa a la seva configuració apolítica i genuïnament catalana, per expressa voluntat dels seus promotors (com es pot desprendre de l’excel·lent pròleg d’Aleix Renyé, que en fou membre des de la primera hora). Només guarda analogies substancials amb el Front d’Alliberament Català, nascut a la mateixa època, (no pas a la Catalunya Nord, com s’esmenta a la pàgina 37), però sense punts de contacte fins molt avançada l’evolució d’ambdues organitzacions. Pel que fa a la personalitat de Jaume Martínez Vendrell, per si mateixa ja mereixeria una monografia específica, ja que només disposem d’una autobiografia -parcial en el temps- d’aquest personatge cabdal de l’independentisme contemporani.
Respecte al debat suscitat a la Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista arran de la proposta de declaració presentada per Socors Català en solidaritat amb Josep Lluís Pérez, Àlvar Valls, Montserrat Tarragó i Carles Sastre, cal dir que el seu caràcter sobrevingut va agafar per sorpresa la majoria de les delegacions presents. Jo era el més jove -i inexpert- dels deu representants del PSAN: la posició col·lectiva si bé la va expressar Xavier Bru de Sala (com es diu a la pàgina 108) va comptar amb l’assentiment dels demès (Josep Guia, Jordi Moners, entre altres), llevat de Casimir Boy, que en nom de les JSAN, sí que va signar el comunicat de suport als represaliats.
Finalment, dos detalls: la publicació portantveu del FNC era “Per Catalunya”, no pas “Per Catalunya lliure”, com erròniament s’afirma a la pàgina 17. Qualificar Joaquín Viola com “home de dretes addicte al règim i profundament liberal” (pàgina 114) és un prejudici ideològic antiliberal dels autors, mancat de rigor històric i polític. Jaume Martínez Vendrell o Jaume Cornudella Olivé, sí que eren liberals en el sentit més noble i genuí del terme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!