“El post-nacionalisme en el mapa global”, de Joan Ramon Resina, Angle Editorial i Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, Barcelona, 2005.
Joan Ramon Resina Bertran (Barcelona, 1956), és Doctor en Literatura Comparada per la Universitat de Berkeley (Califòrnia, USA) i en Filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona, essent també un estudiós del nacionalisme contemporani, català i global. En aquest assaig breu traça una panoràmica sobre els debats sobre la qüestió nacional creuats entre les diverses corrents de pensament polític (nacionalisme cultural, cívic, ètnic, jurídic) en el context -fonamentalment- europeu i nordamericà.
Parteix d’una noció, el post-nacionalisme, sorgida a la darreria del segle XX arran de l’emergència d’un nou ordre polític global generat per la intensificació del lliure-mercat a escala planetària i la preeminença adquirida per la indústria mediàtica com a creadora d’opinió d’abast internacional. La Unió Europea és el referent teòric d’aqueix fenomen aparentment innovador que realment no ho és: “Parlar d’una Europa postnacional seria, doncs, un subterfugi atribuïble a la incapacitat teòrica d’observar els fets tal com són” (pàgina 29).
Jürgen Habermas és el referent intel·lectual del patriotisme constitucional que aporta fonamentació jurídica a aqueixa construcció política que basa en un espai de comunicació compartit entre els electes a les institucions representatives (estatals i interestatals) i els ciutadans que els escullen. Aqueix espai de comunicació en el qual Habermas diposita les seves esperances no es pot improvisar, diu Joan Ramon Resina: “Pressuposa una intersubjectivitat concreta; un llenguatge compartit, un conjunt comú de referències (proporcionades per una cultura) i una sèrie de valors i convencions comuns” (pàgina 32).
“L’espai postnacional global, del qual el neoliberalisme és l’expressió política, redueix l’actuació de l’estat”…”sense donar cap indicació que els dèficits democràtics seran compensats a escala supranacional” (pàgina 34). En afeblir-se, aparentment, el rol de l’estat-nació com a creador d’identitat nacional han aparegut teòrics apriorísticament adversos als nacionalismes (en pro d’altres concepcions abstractes supranacionals) que hi veuen l’ocasió per afirmar que les identitats nacionals són canviables al mateix nivell d’algunes opcions subjectives de caire individual.
Passats més de vint anys des que es van posar en voga les teories del post-nacionalisme l’experiència històrica recent demostra que la desconstruir les identitats que es vinculen a la nació no és gens fàcil ja que les estructures psicològiques col·lectives estan molt arrelades i subsisteixen malgrat les transformacions de les formes tradicionals de formació del subjecte (família, llengua, origen geogràfic). “La urgència amb què ha ressorgit la qüestió nacional en les dues darreres dècades fa pensar que la globalització, si bé transforma de manera indiscutible el significat i la utilitat d ela nació, potser consolidi el seu valor simbòlic, en comptes d’erosionar-lo. El seu rol tradicional d’unificar l’opinió entorn d’alguns valors elementals però àmpliament acceptats continua essent indispensable en el nou ordre global, en qualsevol escala territorial d’actuació política en què es vulgui intervenir.” (pàgina 40).
El nucli de l’obra consisteix a reivindicar la vigència del fenomen nacional i desmentir les tesis segons les quals desaparegut el sistema soviètic, sense alternativa a l’economia de mercat global, també els nacionalismes quedaven desfasats. Resina fa seva l’afirmació de Margaret Canovan que resumeix la causa profunda que justifica la pervivència del nacionalisme: “la teoría política contemporània se salva de l’utopisme absolut i continua lligada al complex món de la praxi política només perquè la comunitat que pressuposa és una versió idealitzada de la comunitat política que existeix realment en alguns llocs, és a dir, la nació” (pàgina 41).
“Per ironies del destí, seria el liberalisme el qui reprendria la idea de suplantar la història en un ordre mundial lliure d’adscripcions culturals o espacials i habitat per ¨ciutadans¨als quals s’ha extirpat la identitat nacional, com si fos un òrgan inútil i potencialment nociu per implantar-los una identitat placebo basada en condicionaments subjectius, com ara les ¨preferències¨del consumidor o les sexuals, o la dependència més o menys fanàtica de serveis fets a la mida de les necessitats individuals” (pàgina 54). “La identitat, doncs, no és una dada precultural o prepolítica sinó que es desenvolupa com a part del procés pel qual un grup aspira a assolir el reconeixement nacional” (pàgina 73).
En resum, el cosmopolitisme banal que predica la superació de la nació i el nacionalisme presuposa l’existència d’un espai global: “Aquest seria l’espai d’uns valors universals extesos uniformement, si no en l’espai polític real, almenys en un de compartit subjectivament per una comunitat de persones il·lustrades que casualment gaudeixen d’una mobilitat considerable” pàgina 87).
Post Scriptum, 15 de juliol del 2019.
Rellegint aqueix assaig de Joan Ramon Resina, en constato la vigència dels arguments que contrasten amb el fet que en ple procés independentista una part dels que aparenten voler-ne ser dirigents s’esforcen a banalitzar la idea mateixa de nació amb arguments agafats al vol i desnaturalitzen el nacionalisme afirmant que som en l’etapa post-nacionalista sense que encertin a definir en què consisteix. L’assaig recent d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, “L’obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme” (Editorial Pòrtic, Barcelona, 2019), n’és un exemple, rere un format acadèmic mancat de substancialitat política i ideològica, en realitat el que fa és negar el nacionalisme català, negant també el conflicte amb l’integrisme espanyol i desdibuixant la independència com a objectiu polític.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sóc una fervent admiradora i seguidora dels articles del professor Resina a l’Avui. Tinc pendent de llegir-ne els llibres, que ben segur que deuen ser molt interessants. A veure per quin començo. El de la modernitat de Barcelona pinta molt bé. Gràcies, Jaume, per les recomancions literàries múltiples que sempre fas.