La llengua catalana és l’ànima del poble, l’expressió d’una mentalitat col·lectiva i element indispensable de pervivència i la projecció de la catalanitat. Precisament per tot això, el procés d’assimilació forçada a l’ordre espanyol s’ha centrat històricament en la destrucció de la llengua catalana com a
llengua nacional.
Hores d’ara, la negació del català a la Franja de Ponent, al País Valencià i a les Illes Balears coneix l’etapa més virulenta al mateix temps que el bilingüisme a la Catalunya autònoma és reduït a cop de sentència constitucional a una variant del
supremacisme espanyol.
L’acatament de la consellera d’Ensenyament de la Generalitat als pronunciaments judicials que s’aniran derivant de la legalitat estatal i autonòmica en matèria lingüística, invocada des de l’espanyolisme autòcton, té una significació política determinant que il·lustra la capacitat real del sobiranisme políticament correcte.
Per tancar el cercle de l’ordre establert, qui representa ésser el principal partit dels que abanderen la causa de la independència reincideix en garantir l’hegemonia del castellà, fet que té el precedent en la inexistent política de normalització lingüística durant els anys de govern tripartit. La defensa per la llengua és part essencial de la lluita per la independència, banalitzar-la és una forma de desvirtuar amb els fets les proclames sobiranistes que hom branda electoralment.
Post Scriptum, 30 de juny del 2020.
La direcció actual de TV3 -i la de fa anys- opta pel bilingüisme i la postergació del català com a llengua nacional, el junquerisme mediàtic s’ha afegit al progressisme abstractament multicultural i concretament hispanocèntric donant com a resultat un retrocés evident en l’ús social del català. Si els partits independentistes no el reivindiquen perquè l’han de fer servir els nouvinguts ?
Post Scriptum, 14 de desembre del 2021.
Comparteixo plenament l’article de l’amic Víctor Alexandre, “Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix”, publicat avui mateix al digital El Món, del qual val la pena destacar aqueixos paràgrafs:
“El tema de la llengua no el resoldrem. Em sap molt de greu dir-ho així, cruament, sense embuts, però em sembla que l’autoengany en què vivim té mala peça al teler i no veig Catalunya disposada a agafar el bou per les banyes per defensar la llengua catalana amb totes les conseqüències. L’autoengany ha anat arrelant entre nosaltres gràcies a dos factors clau: el pànic de la classe política dirigent a anar més enllà d’allò que se’n diu ‘anar trampejant” i la nostra crèdula predisposició a interioritzar el missatge cofoi dels altaveus oficials. Creure que tot va bé resulta molt més còmode que no creure-s’ho. Això, és clar, té un preu caríssim que tard o d’hora cal pagar, però com que es tracta d’un pagament ajornat, podem comprar la mentida fent veure que som rics. Ja s’ho trobaran els qui vinguin després.
Hi ha qui pensa, o vol pensar, que si la llengua se’n va sortir, amb el règim del 1939, també ho farà en el segle XXI. Santa innocència! Les mesures que es van prendre després de la mort d’en Franco formaven part d’un context sociopolític en què partíem gairebé de zero i teníem un munt de vies d’aigua a taponar. Però el món d’avui no té res a veure amb el dels anys vuitanta, només cal mirar de quina manera l’evolució tecnològica ha modificat les diferents formes de comunicació. L’anglès s’ha consolidat com ‘l’idioma’ del planeta i el mercat ja només accepta aquelles llengües que tenen mecanismes d’autodefensa prou potents per resistir.
Quins són els principals mecanismes d’autodefensa d’una llengua? Bàsicament, dos: voluntat de ser i estructura política. El primer demana amor propi, el segon demana un Estat. En temps antics potser n’hi podia haver prou amb la voluntat de ser, però en el món actual cal que aquesta voluntat disposi d’unes eines que només estan a l’abast dels estats. Tenir un Estat és condició sine qua non de tota llengua per subsistir. Però compte! La tinença d’un Estat esdevé inútil sense el primer requisit, que és la voluntat de ser.”
Post Scriptum, 29 de març del 2022.
Davant la rendició del Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport més PSC i Comuns davant la imposició del 25% de castellà a les escoles, una mesura que destrueix la immersió lingüística en català, la resposta cívica ha estat aqueix manifest: DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ!