Avui Toni Cucarella ha penjat al seu bloc el "Manifest contra el cinisme dels botxins" en resposta al "Manifiesto por una lengua común" i a la decisió de l'Acadèmie Française contra el reconeixement constitucional de les altres llengües que es parlen a la República francesa.
Trobo molt encertat en plantejament de Toni Cucarella i la seva oportunitat en l'actual context polític: davant les reaccions totalitàries, i simultànies, del nacionalisme espanyol i francès contra la llengua catalana cal una resposta política des del nacionalisme català a l'alçada del repte que se'ns planteja com a poble. La defensa de la nostra llengua és al centre de la lluita per la nostra supervivència com a poble, és a dir, per assolir un estat propi. Despolititzar la normalització lingüística pensant que així aquesta serà assumida pels qui no comparteixen les aspiracions nacionals catalanes i d'aquesta manera se n'ampliarà l'ús social, és un error polític greu.
La llengua és el cor de la catalanitat, Pere Coromines ho va descriure de manera magistral: "Mentre jo visqui, a casa es parlarà entre nosaltres en català. Si per als jueus la religió és la pàtria, i a tot arreu on van duen la seva pàtria amb ells, nosaltres durem la nostra llengua, i la llengua catalana serà la dolça pàtria nostra". Aìxò ho va deixar escrit en l'obra "Diari de la Diàspora", Curial Edicions Catalanes, Barcelona, 1974, pàgines 277-278. En els darrers anys, des de l'independentisme mateix, la lluita per la llengua ha deixat de ser prioritària front a la preeminença atorgada a la governabilitat a qualsevol preu i a les polítiques socials (acceptant no de forma explícita però sí de manera implícita que aquestes són diferents i preferents a les reivindicacions nacionals). L'independentisme ha de ser l'expressió política de la defensa de la catalanitat, i amb ella, la llengua al capdavant. Per això l'ataquen els "conquistadores" castellans (i els botiflers catalans) i els acadèmics jacobins.
No només ens cal redreçar ERC, també ens cal que tot aquest moviment social que tu veus com el motor del canvi -ho comparteixo- vegi que hi ha fita en l'horitzó i que es treballa bé i seriosament per aconseguir-la. Cada petita passa serà una volta menys de la faixa que ens estreny.
Però, és curiós com la PDD fa com ERC; els de SiP, muts. Només el CES sembla ara capitalitzar la feina.
Caldria trobar un únic catalitzador per a totes les sensibilitats catalanes adormides i les desvetllades. Un punt de referència allunyat de poltrones i seriós. I aquesta feina ERC l'ha de facilitar des del govern. Ha de propiciar l'harmonització i unificació les veus del cor per fer notes més potents i decidides.
Per cert, per què en Puigcercós fa declaracions tan infantils? Que guanyin els espanyols i felicitem-los amb cinisme des d'una nació a la que impedeixen tenir representació esportiva aquells als que felicitiem. I diem-ho clar i català: enhorabona, espanyols, els vostres veïns als que impediu tenir seleccions, els voleu esquarterar la llengua i el país, us feliciten. No som pas com vosaltres!
Salut i, tot i certs defalliments, seguim al peu del canó!
L'espanyolisme té darrere l'aparell estatal, la complicitat mediàtica i la seguretat de la impunitat de les seves accions. No tenen tampoc gaires liders d'envergadura, però tampoc els hi calen per mantenir la dominació política establerta de fa segles, amb alguns figurants com el Zapatero en tenen prou. A nosaltres sí que ens en calen i anem curts d'efectius. L'ascens d'ERC ha estat un miratge per falta de dirigents amb voluntat i capacitat de sostenir un conflicte polític amb l'Estat, superats pels esdeveniments han optat per desmobilitzar la il·lusió que entre tots haviem creat, això explica la falta de resposta als reptes d'aquests dies: la MAT, el manifiesto, el suport de Montilla a "la roja". Les plataformes sobiranistes, des de la societat civil, no poden per si soles redreçar la falta de lideratge ni donar contingut a les reivindicacions sobre infrastructures: el nsotre problema és la falta de direcció política, i el congrés d'Esquerra, com bé dius, no ha resolt pas aquesta qüestió.
La gent que vol viure (amb refereixo crematísticament) de l'idea, no pot desfigurar-la per apropiarse'n. De la matreixa manera que els polítics que per la seva feina cobren del "momio", no poden justificar-se per aquesta raó.
Després hi han els errors. Errors polítics que es paguen. No amb dimissions com pensa algú, sino que en pateixen en els propis objectius i la idea. Així es paga. Es després que això pot tenir consequències en dimissions i altres coses. Ho dic perque penso que ara, s'està en un periode en que es paguen errors, que es poden superar. En nomenaré alguns i amb diversos protagonistes:
* Haver pensat que pel sol fet d'estar al poder, l'idea catalanista era assegurada. No cal dir que fins hi tot alguns es pensàven que era assegurada la catalanitat.
* haver cobat una manera de fer política que afavoria la "despolitizació" i l'"idiotització" de la gent. Encara més, obrir la porta als aprofitats que utilitzen els principis i la política (estricta) per interessos aliens als que diuen representar.
* Fomentar la política com una tasca "d'entesos" i de "pares de la patria", considerant que el "poble" es imbècil per naturalesa.
* Plantejar el catalanisme en termes aigualits, de forma tant difusa que no obliga a res.
* Oblidar que la qüestió catalana, es una questió d'igualtat i de justícia, entre els pobles del món.
I podria continuar.
Finalment hi han errors tàctics greus. Als socialistes sel's hi ha exigit que tractin al poble català en termes de justícia i igualtat? Si algú que es diu "socialista" ho entén en termes de "privilegi"..... anem per mal camí. Si la concepció de justícia i igualtat la fan passar pel sedàs de l'Estat, es que menystenen la nostra condició nacional. On son els socialistes dels Serra i Moret o de Campalans? amb sembla que es van perdre, ja fa temps pels passadissos i despatxos a favor de la funcionarització de la política. I no son els únics.
Retorn al Poble.
La llengua es el pretext. Volen la desparació dels catalans que exerceixen culturalment com a tals. O que practiquen la catalanitat.
"Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro pais por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y comun de todos los ciudadanos españoles".
Es a dir, just quan es va acabar l'intent de genocidi a la llengua i cultura catalanes per una dictadura totalitària?
"Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural - ....- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este pais, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación."
A part de que únicament en vida adulta les llengües s'eligeixen (mentsetrant s'aprenen), ens afirmen que tenen una inquietud estrictament política clarament dirigida al manteniment dels privilegis de l'statuts cultural castellà a territori català. Per això hi ha una llengua "principal de comunicación democrática en este pais". Podriem entendre que les altres llengues ( ara sí considerades espanyoles encara que no ho digui la constitució) estan inhabilitades per aquest tipus de comunicació, que adjectiven com a democrática!. Descobrim per aquesta via, que els drets dels castellano-parlants son superiors als que tenen altra llengua no válida per comunicar-se democràticament. I que al ser "comú", hi quedarien subordinades.
Pero no únicament la llengua:
"Es decir, hay una simetria entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injustícia de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero solo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático".
Ens diuen que únicament una de les realitats culturals es úniversalment oficial. En consequència, la resta serien manifestacions folkòriques (ara autonòmiques i abans de "regionalismo bien entendido" ).
En consequència el "Manifiesto" es una crida a la preeminència de l'statuts castellà a "las autonomias" de territorio español. Preeminència de l'statuts del cuitadà-funcionari castellà en el territori de l'Imperi. I tenen la barra de dir-nos que "son los cuidadanos quienes tienen derechos linguísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas". I ens ho dieuen sense enrogir intel.lectualment, perquè donen per fet un concepte de cuitadania heretada sense interrupció de continuitat, de la transformació nominal del súbdit, en cuitadà. De súbdits de l'Espanya Castellana esdevinguda imperi territorial per dret de conquesta.
No es doncs la praxi democràtica ni el respecte a la diversitat el que guia aquesta gent. Son els edictes reals i els BOE'S. Es l'Estat i el Poder. Es la preeminència castellana. No volen drets, volen el manteniment dels privilegis amb un clar objectiu polític militant: apuntillar el català per sempre i menystenir la nostra cultura (no únicament la llengua) fent possible el somni de un territori català sense catalans.
L'objectiu es l'assimilació i la nostra desaparició com a poble.
Retorn al Poble.
El mateix passa amb portuguesos, gallecs, argentins, xilens, peruans ...
Joan, avui és un dia trist pels catalans: l'espanyolisme es mostra agressiu contra la catalanitat, també des de casa nostra mateix. No solament els que exhibeixen la seva mentalitat d'ocupants, sinó que fins i tot el president de la Generalitat signa un article amb el seu càrrec institucional afirmant la seva espanyolitat, la seva predilecció per la selecció espanyola i sense ni una paraula pels ciutadans que volem seleccions catalanes. És un dia trist, però no ens podem permetre el pessimisme. No pleguis d'Esquerra, aquests dirigents que esmentes els podem canviar d'aquí a un any, quan la majoria del partit no estigui per la continuïtat sinó per la refundació d'ERC.