Libération és un producte del Maig del 1968 francès que ha evolucionat al ritme dels canvis d’actitud dels intel·lectuals que han estat els seus referents (els deixebles de Jean Paul Sartre com Bernard-Henri Lévy o André Glucksmann). Però alhora la redacció ha estat sostinguda per una colla de periodistes compromesos amb el model de diari autogestionari que tenien entre mans. De fet Libération ha estat i és un intel·lectual col·lectiu amatent a les transformacions socials i culturals que ha viscut França seguint la tradició de premsa política sorgida després de la Revolució francesa.
El tractament informatiu obert de matèries tabú en d’altres mitjans com la vida sexual, les formes de sociabilitat, les arts d’avantguarda, entre d’altres, han permès a Libération una adaptabilitat que ha sigut una de les claus de la seva supervivència en un mon mediàtic advers. L’altra causa del seu èxit rau en la radicalitat democràtica de la seva línia editorial i informativa, allunyada del dogmatisme marxista que flotava a l’ambient en el que va sorgir.
Aqueixes característiques no les va reunir un diari homònim -Liberación es deia- editat a Madrid a mitjans dels anys vuitanta que va tenir curta durada. Només cal rellegir el testimoni del que en va ser director, Andrés Sorel, explicant com van intentar que el recentment liquidat dictador libi Muammar El-Gaddafi financés la cabòria de l’extrema esquerra espanyola. Libération, sortosament, es un punt de referència ineludible per accedir a la interpretació de la realitat política i cultural francesa, que tants punts en comú té amb la vida pública catalana i avançar així en la comprensió dels conflictes contemporanis com són els derivats del xoc de civilitzacions a si de les societats occidentals i els nous nacional-populismes.
Post Scriptum, 18 de desembre del 2022.
Didier Desrimais signa un article punyent ahir a Causeur: Mensonge médiatique et manipulation gauchiste : quand Libération se prostitue. Les médias et les politiques de la gauche et du centre, Libération en tête, ont fait grand cas de groupuscules d’extrême droite – qualifiés de «peste brune» – prêts à en découdre, mercredi soir, avec des supporteurs du Maroc. C’est pour mieux ignorer les violences choquantes qui viennent d’avoir lieu à Montpellier opposant les communautés maghrébines et gitanes à la suite de la mort d’un adolescent. Car les conflits intercommunautaires, dont la responsabilité ne peut pas être imputée aux Blancs, n’intéressent pas les idéologues immigrationnistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Interessant. Moltes Gràcies