Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 d'abril de 2019
1 comentari

Les diferències que separen l’ENA, l’INAP i l’EAP

El president Emmanuel Macron havia d’anunciar el vespre que es va cremar la catedral de Nôtre Dame la dissolució de l’Ecole National d’Administration (ENA) -centre de formació de l’alta funció pública francesa des de l’any 1945 a iniciativa del general De Gaulle-, així com d’altres escoles (com la de la magistratura) per substituir-les per una macro-estructura dedicada a la formació dels gestors dels serveis públics.

El debat sobre l’ENA va agafar volada fa un any quan David Brunat va publicar amb èxit una novel·la titulaada “ENA Circus“, (Éditions du Cerf, 2018), on caricaturitzava la presumpta degradació de l’Escola i els privilegis injustificats dels seus membres. Ara la polèmica ha esclatat als mitjans entre els qui en són favorables i els que s’hi oposen.

Personalment, em sembla una mesura poc pensada guiada més aviat per l’animadversió que suscita el col·lectiu dels “enarques” acusats d’elitisme pel fet que copen la majoria de llocs clau de la vida pública francesa. Més encara quan no hi ha un projecte alternatiu que en superi els defectes i les mancances aqueix pas és una mostra del desconstructivisme que impregna el capteniment políticament correcte hegemònic a França des de fa dècades (amb un balanç nefast).

Les repercussions que tard o d’hora una mesura com aqueixa tindrà al Regne d’Espanya (històricament una versió barata en tots els sentits del model d’estat-nació francès) poden afectar (a pitjor) a l’Instituto Nacional de Administración Pública que des del 1987 té unes funcions formatives en l’àmbit de la funció pública estatal que són lluny del nivell qualitatiu de l’ENA. Els cossos superiors de l’Administració espanyola estan impregnats d’una mentalitat que els concep com a elements clau del sistema de dominació política que l’ordre estatal exerceix sobre la ciutadania i actuant sovint a Catalunya (majoritàriament) com a veritables forces d’ocupació civil. L’endogàmia i el classisme pesen molts a l’hora de la selecció mateixa dels nous funcionaris, i no és per casualitat que els catalans som minoria en aqueixos àmbits.

Pel que fa a Catalunya la nostra Escola d’Administració Pública, creada per Enric Prat de la Riba l’any 1912, el nivell d’inanició d’ençà el 1977 és tan greu per manca real de competències que cap maltempsada la pot allunyar més del propòsit originari orientat a bastir una funció pública amb mentalitat adequada al nostre país. El buit que no pot cobrir l’EAP l’omplen en profit seu ESADE i IESE, centres on només s’hi accedix si hom disposa dels diners necessaris per fer front als elevats costos d’inscripció a les seves activitats formatives orientades a una visió lucrativa de la gestió aplicada a l’àmbit públic. Aqueixes escoles de negocis són, a més, suports actius de l’ordre espanyol dominat a Catalunya. La funció pública, per tant, és una de les moltes estructures d’estat que calen per bastir la reconstrucció nacional de Catalunya i hores d’ara, en aqueix àmbit, el més calen és a l’aigüera i pel que sembla poques idees innovadores arribaran de França. Els exemples de Corea del Sud i Israel, en canvi, sí que ofereixen experiències extrapolables.

Pôst Scriptum, 19 d’abril del 2019.

Alguns amics m’han suggerit matisar la referència a la situació actual de l’EAP que, certament, és massa genèrica. Cal dir que, almenys en dugues ocasions als darrers anys, els responsables de l’Escola han intentat assumir la formació del personal directiu públic recuperant un mercat que ara tenen en exclusiva les escoles de negocis esmentades. Les maniobres d’aquestes per evitar-ho són la causa de la frustració d’aqueixos propòsits que han deixat a l’EAP afeblida, i més quan l’Administració de l’Estat a fets seus els cursos de formació dels funcionaris d’habilitació estatal que s’hi feien.

Personalment he conegut al cap dels anys diverses escoles de formació: l’Instituto de Estudios de la Administración Local (creat l’any 1940 i absorbit per l’INAP) on em vaig formar com a secretari d’ajuntament, l’Institut International d’Administration Publique (on vaig fer una estada becat pel Ministerio l’any 1985) i l’EAP, on he estat docent molts cops en els darrers trenta anys. La formació continuada dels funcionaris ha estat una de les matèries que sempre he trobat que essent prioritàries rep poca atenció dels responsables polítics que tenen encomanada aqueixa responsabilitat. Per això trobo un mal presagi això que està a punt de passar a França i comparetixo el parer d’aqueix article de Maxime Tandonnet publicat avui per Le Figaro sobre les conseqüències de la supressió de l’ENA: “Abandonner le mérite pour revenir au népotisme et au copinage !”.

Post Scriptum, 26 d’abril del 2019.

La confirmació per part del president Macron del seu propòsit de suprimir l’ENA explicitat al seu misstge institucional d’abans d’ahir és rebatut per Pierre-Henri d’Argenson, autor de l’assaig “Réformer l’ENA, réformer l’elite, pour un véritable école des meilleurs” (L’Harmattan, 2008), en un article a Le Figaro.

Post Scriptum, 21 de juliol del 2019.

El proppassat 26 de juny Maxime Tandonnet va publicar un article lúcid a Le Figaro on criticava la decisió governamental de suprimir l’exàmen d’entrada a una de les grans escoles franceses, Sciences Politiques, acusada d’elitista i afectada per casos de corrupció. La solució als mals que l’afecten no és pas l’alteració dels procesos de selecció i l’acreditació dels mèrits per accedir-hi: “Supression du concours d’entrée à Sciences PO: l’école est morte, il restera les murs”.

Post Scriptum, 9 d’abril del 2021.

Maxime Tandonnet que segueix atentament el projecte de reforma de l’ENA publicà ahir aqueix punyent article a Le Fifaro arran de la comapreixença del president Macron: «Faire de l’ENA le bouc émissaire des renoncements politiques serait une mesure démagogique».

Mentre que avui Le Monde publica un editorial que és un compendi de tots els complexes que serveixen d’argument per liquidar el model de funció pública que ha vertrebrat l’Administració després del 1945 sense saber ben bé com l’han de substituir: “La fin de l’ENA, une étape vers le renouveau de l’Etat. L’annonce par Emmanuel Macron de la suppression de l’Ecole nationale d’administration n’est qu’un premier pas sur le chemin de la reconstruction de l’action publique, critiquée pour ses pesanteurs pendant la pandémie de Covid-19.

Un sigle va bientôt disparaître, emportant avec lui une tranche de l’histoire de France. Jeudi 8 avril, Emmanuel Macron a annoncé la suppression de l’Ecole nationale d’administration (ENA) et son remplacement par un Institut du service public. La gestation de cette réforme, à laquelle beaucoup ne croyaient plus, a duré deux longues années, mais le changement ne devrait plus se faire attendre. Il sera officialisé d’ici au mois de juin par voie d’ordonnance avec un double objectif : démontrer qu’en dépit de la crise sanitaire le quinquennat reste placé sous le signe de la rupture, et prouver qu’un président de la République, tout inspecteur des finances qu’il soit, peut s’affranchir du milieu d’où il vient.

Emmanuel Macron n’est pas le premier des chefs de l’Etat à avoir voulu réformer l’ENA. Jacques Chirac et Nicolas Sarkozy y avaient également prétendu, sans y parvenir, tant l’établissement, créé en 1945 par la volonté du général de Gaulle, a fini par devenir une véritable marque à la fois admirée et décriée. Il a mis sur orbite pas moins de quatre chefs d’Etat, huit premiers ministres et formé nombre de dirigeants d’institutions et de grandes entreprises.

Endogamie

Ses débuts, prestigieux, sont associés à la période de la reconstruction, durant laquelle une poignée de résistants a voulu rompre avec le népotisme qui régnait, avant guerre, dans les différents ministères. A l’apogée du Commissariat général du Plan, dans les années 1960, l’ENA a fourni à l’Etat ses meilleurs modernisateurs. Mais, au fil des années, son caractère pionnier s’est affadi au point qu’elle est devenue, aux yeux de ses détracteurs, le symbole de la coupure entre le peuple et l’élite.

Les enfants de cadres supérieurs y sont surreprésentés, les fils ou filles d’ouvriers quasiment absents. Il en résulte une endogamie renforcée par le classement de sortie, qui permet à une élite de prospérer dans l’entre-soi. Il suffit pour cela d’être dans la botte, cette quinzaine de places que le Conseil d’Etat, la Cour des comptes et les inspections réserve chaque année aux mieux classés du concours de sortie.

C’est au lendemain du mouvement des « gilets jaunes » qu’Emmanuel Macron avait fait la promesse de supprimer l’ENA. Le chemin était cependant étroit. Il fallait passer outre la résistance des grands corps sans donner le sentiment d’affaiblir le recrutement ni la qualité des futurs hauts fonctionnaires. Le résultat porte la marque de cette double contrainte : le classement de sortie n’est pas remis en cause ni l’existence des grands corps. En revanche, le déroulement des carrières est substantiellement revu. Il faudra avoir fait ses preuves plusieurs années sur le terrain avant de pouvoir prétendre rejoindre l’Olympe.

La mobilité entre les différentes administrations est érigée en principe de base, ce qui nécessite de donner un sérieux coup de fouet à la formation continue. Et, là où l’ENA ne formait chaque année que 80 hauts fonctionnaires, l’Institut du service public prendra en charge l’ensemble des élèves administrateurs et intégrera un tronc commun à 13 écoles de service public.

Les effets de la réforme ne pourront être réellement jugés que lorsque toutes les pièces du puzzle seront assemblées. Du moins peut-on faire crédit au chef de l’Etat d’avoir trouvé le ton juste pour la présenter. Loin de l’expédition punitive souhaitée par ses détracteurs, la suppression de l’ENA apparaît comme une tentative de renouveau de l’action publique au moment où le pays est de nouveau mis au défi de la reconstruction. La référence à 1945 est pertinente. Il faudra cependant bien d’autres étapes pour redorer le blason d’un Etat qui a été à la fois sur-sollicité pendant la crise et dénigré pour ses pesanteurs.”

Post Scriptum, 27 d’abril del 2021.

Per Tristan Claret-Trentelivres, president de l’Association pour l’égal accès aux emplois publics, en un article aparegut avui a Le Figaro, l’establiment d’una discriminació positiva per diversificar els aspirants desnaturalizarà la funció pública: «La raison d’être de la fonction publique est de servir le pays, non de le représenter».

Post Scriptum, 11 de maig del 2021.

Olivier Babeau, avui a Le Figaro: «Plutôt que de s’attaquer à la méritocratie, luttons contre le naufrage éducatif».

  1. Jaume,

    Comparteixo en gran mesura les teves opinions sobre l’ENA, INAP i EAPC. Nomes una apreciació, durant el període 2004-2006 a l’EAPC va fer un intent, no reixit del tot i sense continuïtat efectiva posteriorment, de deixar d’enviar alumnat a les escoles de negocis d’ESADE i IESE, que com bé dius no tenen una visió estratègica de sector públic, sinó que tenen una visió de gestió privada.

    Salut,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!