Avui fa divuit anys vaig publicar aqueix article al diari Avui, signant-lo com a president del Fòrum Catala pel Dret a l’Autodeterminació:
Enguany després del cicle electoral que ha viscut el nostre país des de les eleccions municipals ençà, la majoria de forces polítiques es plantegen la modificació del règim estatutari vigent des de fa vint-i-cinc anys en una línia de més autogovern. Quatre forces polítiques: PSC(PSC-PSOE), CIU, ERC i ICV-EUA han publicat sengles propostes de reforma. En totes s’hi reclamen més competències i més diners. Però allò important és qui determina allò que es pot fer a Catalunya, i no simplement què s’hi pot fer. És primordial que el poble català sigui reconegut com a subjecte col·lectiu de drets. No existeix un veritable règim democràtic, sinó un sistema de dominació política quan no es reconeixen les diferents nacions que conviuen a l’Estat espanyol i es perpetua l’abstracta i uniforme aparença d’un únic poble espanyol. Algú pot negar el dret als ciutadans que s’autoidentifiquen com a integrants del poble català el dret de reclamar el respecte als nostres drets nacionals ?
El 12 de desembre de l’any 1989 el Parlament de Catalunya adoptà en comissió, la resolució 98/III sobre el dret d’autodeterminació de la nació catalana, un text que declarava solemnement que Catalunya forma part d’una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l’Estat, que l’acatament del marc institucional vigent no significa la renúncia del poble català al dret d’autodeterminació, i que en el moment que ho cregui oportú l’exercirà. La declaració suscità un gran enrenou en aquell moment, però han transcorregut quinze anys i el seu text ha restat lletra morta fins avui. No és arribada l’hora de decidir el nostre futur com a poble i exigir el el respecte a l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació ? Crec que sí. El contingut del text que sorgeixi del Parlament de Catalunya per substituir l’Estatut del 1979 ha de ser el que la majoria del Parlament decideixi lliurement i així hauria de constar en el preàmbul recuperant la fórmula ja utilitzada per l’assemblea de parlamentaris catalans reunida a Núria el 11931 per redactar el projecte d’Estatut de l’etapa republicana: “La Generalitat de Catalunya ha partit del dret que Catalunya té, com a poble, a l’autodeterminació”. Aquesta menció de gran transcendència política desaparegué del text estatutari definitivament aprovat per les Corts espanyoles l’any 1932.
Per recuperar el fil de la història, la dignitat com a poble i el ple exercici de la democràcia, el nou text d’autogovern ha de reiterar aquesta declaració de principis si així ho decideix el Parlamennt de Catalunya. D’aquesta declaració de principis se’n deriva una altra conseqüència política igualment transcendental: la inadmissibilitat de qualsevol rebaixa per part del Parlament espanyol. La subordinació a la decisió última de les Corts espanyoles comporta renucniar a la sobirania del nostre Parlament i recaure en la dinàmica de claudicacions com ja va succeir amb els estatuts del 1931 i del 1979. Suposa acceptar les condicons de dominació política vigents sobe el poble català que s’han derivat de la guerra contra Catalunya del 1936 i del franquisme, que la Constitució i l’Estatut actuals no han estat capaços de superar.
El president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, va dir durant la campanya electoral que si guanyava respectaria la voluntat del Parlament de Catalunya. Ja en el càrrec hi ha afegit el límit de la Constitució. Al meu criteri, la font de legitimitat originària són les institucions catalanes. Que no estigui reconegut així en l’ordenament constitucional vigent no ha de convertir aquest en una condició fàctica per restringir la voluntat del poble català. El dret no es pot contraposar a la democràcia. Per això considero que la norma jurídica que sorgeixi del Parlament de Catalunya, si ha de suposar realment un pas endavant respecte de l’Estatut del 11979 ha d’incorporar aquestes dues condicions: la menció al preàmbul que és l’emanació del dret d’autodeterminació del poble català i la seva invulnnerabilitat per part de les Corts espanyoles. Tot text que no inclogui aquestes dues condicions mínimes de caràcter polític no passarà de ser una reordenació administrativa de competències entre l’Estat i la Generalitat i no hauria de comptar amb el vistiplau de les forces polítiques que declaren aspirar a la sobirania de la nació catalana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!