Aquest retard a l’hora de legislar en matèria local provoca la conseqüència que els ajuntaments, que són l’administració més dinàmica de totes pel seu contacte directe i immediat amb els problemes ciutadans, hagin d’actuar amb instruments jurídics no actualitzats o poc definits. Cal tenir present que les lleis abans citades de règim local, tant la catalana com l’espanyola, estan mancades d’un desenvolupament reglamentari que fixi i faci operatives les genèriques previsions legals en matèries tan importants com són la contractació o la gestió dels serveis públics locals, per exemple. Allò que em sembla més preocupant, però, de la situació actual és la persistent sensació de precarietat en què actuen els ajuntaments i que està motivada per tres factors clau irresolts: la superposició de nivells d’administració, la insuficiència de recursos econòmics i, finalment, la modernització dels continguts de les normes de règim local.
El primer problema, el bàsic, és la falta de model de l’administració que Catalunya necessita: l’administració de la Generalitat tendeix a consolidar-se a base d’un model centralitzat a Barcelona, on radiquen els nivells decisoris de l’engranatge administratiu (les direccions generals, gerències, organisme autònoms), mantenint delegacions territorials (eufemisme per no dir provincials) sense marge real de decisió en les matèries de la seva competència. Alhora, l’administració de la Generalitat es manté separada de l’administració local, la qual tendeix a situar a un nivell de dependència. Les diputacions mantenen un estatus al meu parer privilegiat, ben dotades de recursos i amb les seves competències pràcticament intactes; i a més, en el cas de la de Barcelona, actua com a contrapoder de la mateixa Generalitat. La resta de l’administració local es pot resumir en uns consells comarcals sense competències ni recursos econòmics i uns ajuntaments que no presten, o ho fan insuficientment, els serveis que els pertoquen i la ciutadania exigeix. Si a aquesta estratificació d’institucions, Generalitat, diputacions, consells comarcals i ajuntaments, separades i desproporcionades entre si, hi afegim la pervivència de l’administració de l’Estat a Catalunya (INEM, per exemple), la realitat és una complexitat de nivells d’administració excessiva que impedeix que cada una per si sola d’aquestes administracions assoleixi els nivells d’eficàcia socialment exigibles en la Catalunya de finals del segle XX.
La simplificació dels nivells d’administració només pot passar per la desaparició real de la província com a administració operativa (encara que conservi la seva ficció institucional per imperatiu constitucional) i la desaparació de l’administració perifèrica de la Generalitat -les seves oficines provincials (perdó, territorials)- a base d’utilitzar l’administració local (ajuntaments i consells comarcals) com a administració indirecta de la Generalitat. És a dir, per posar un exemple, que la informació dels requisits que un ciutadà necessita perquè l’administració d ela Generalitat li resolgui un expedient la hi faciliti el mateix ajuntament de la població on viu. Això implica reduir costos humans i materials i simplificar els procesos administratius. Més encara, implicaria -al meu parer- qüestions tan procedents com la creació d’un cos de funcionaris de nivell superior comú a la Generalitat i l’administració local, en substitució dels compartimentats cossos actuals, o l’aparició d’un únic diari oficial de Catalunya amb la desaparició dels BOP i DOG.
El precari equilibri actual entre administracions sorgides o renovades a partir de l’Estatut d’Autonomia (Generalitat, consells comarcals i ajuntaments) i la persistència simultània de les institucions de l’Estat (administració perifèrica i diputacions) provocarà una greu situació, a curt termini, d’inoperància i ineficàcia administrativa d ela qual seran víctimes principals el primer grup d’institucions, precisament les creades per a substituir les segones.
El segon problema greu és la insuficiència estructural i crònica dels recursos econòmics de les entitats locals. Els serveis públics que la llei encomana als ajuntaments en molts casos no es compleixen adequadament o simplement no es compleixen. La llei municipal de Catalunya preveu mecanismes de substitució d’aquests serveis insatisfets, a base que se’n facin càrrec o bé les diputacions (amb la qual cosa es reforcen) o bé els consells comarcals (els quals no tenen recursos propis amb la seva configuració actual). Aquests, en la seva majoria, encara no han aprovat el programa d’actuació comarcal, instrument de planificació global de la comarca en els terrenys urbanístic i sanitari. La comarca, doncs, no ha estat un element renovador i revulsiu per falta d’espai i de diners. En resum, existeix una situació de dependència de les entitats locals respecte a aportacions econòmiques de l’Estat, la Generalitat o el sector privat que condiciona l’elaboració d’estratègies d’actuació a mig termini dels ajuntaments. Sense diners no es pot planificar.
La tercera qüestió pendent, íntimament lligada a les dues anteriors, és la modernització de la normativa reguladora del règim local de Catalunya. Malgrat que s’hagi aprovat la llei municipal de Catalunya, resta pendent bona part del seu desenvolupament. Al meu parer falta definir quin paper ha de jugar l’administració local en el conjunt de les administracions públiques a Catalunya (crec que hauria de ser un rol bàsic, de primera instància de totes les altres administracions i que les normes sectorials s’haurien d’elaborar sense prendre com aúnic model el de l’administració espanyola). Malgrat les limitacions al desenvolupament normatiu del que imposen la Constitució i les lleis orgàniques i bàsiques, hi ha marge per aplicar plantejaments innovadors o inspirats en experiències europees, tenint en compte sempre la realitat catalana. Àmbits com l’organització administrativa interna de la Generalitat o de l’ajuntament, o les formes de prestació dels serveis públics o els programes per ala formació i el reciclatge de funcionaris o la política de preservació mediambiental són espais en què l’encert en el desenvolupament normatiu és responsabilitat dels gestors locals o autonòmics. Ara que es parla de fer un país de qualitat és el moment en què l’administració pròpia de Catalunya (local i autonòmica) estigui a l’altura d ela qualitat que es reclama als ciutadans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!