El bloc espanyolista ha optat per una displicent abstenció, en el cas del PSC i el PP, i una histriònica negativa de Ciudadanos. El fet novedós ha estat l’aillada dissidència d’Ernest Maragall a les files socialistes, un símptoma més de la ràpida desintegració del que ha estat durant trenta anys el principal garant de l’ordre espanyol a Catalunya. Aqueix bloc, sense altra coherència que la supeditació dels interessos catalans als espanyols, actua a la defensiva sense propostes pròpies. Reaccionant en contra de les iniciatives autonomistes ja fa servei als seus amos i arribat el cas, faran de força de xoc contra l’independentisme.
El bloc tardo-autonomista l’integren CIU, ERC i ICV, les mateixes forces que fa vint-i-tres anys van declarar al Parlament de Catalunya que no renunciaven a l’exercici del dret d’autodeterminació, sense que mai hagin fet cap pas conjunt en aqueixa direcció. Ara coincideixen en un objectiu molt menor, el pacte fiscal, sense que tampoc hagin previst cap pla alternatiu en el cas més que probable que la prosta de pacte fiscal sigui rebutjada des dels poders fàctics i institucionals espanyols.
El tercer referent, que no pas bloc, el representa en solitari Solidaritat fent honor a la seva divisa independentista tot rebutjant participar en aqueix fracàs anunciat que no fa més que dilatar els efectes perversos de l’espoli econòmic i la dominació política que l’ordre estatal i autonòmic imposa al nostre poble. Les CUP, sense representació parlamentària fins ara, també formen part de la xarxa social independentista que efectivament existeix i creix entre la ciutadania però que encara no ha encertat a trobar una concreció estratègica compartida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!