Jaume Renyer
per l'esquerra de la llibertat
La fallida liberalització del sector empresarial estatal espanyol
La política del PSOE basada en industrialitzar “España” des de l’Estat, (ja que Euskal Herria i Catalunya ja eren països industrialitzats per la seva pròpia iniciativa privada), orientada a impulsar una economia competitiva a base de concentrar grans masses de recursos públics en grups empresarials de titularitat estatal (Argentaria, Repsol, Iberia, Telefonica), va començar a defallir en el període 1993-1996, quan es va iniciar una accelerada privatització d’aquests grups empresarials provocada per la crisi econòmica d’aquells anys, tot i que es va procurar mantenir la idea fundacional de ser grans instruments de la política econòmica espanyola.
Aquestes pretensions van entrar aviat en contradicció amb la política comunitària segons la qual la llibertat de mercat impedeix, o millor dit restringeix només per a casos excepcionals, la possibilitat que des de les administracions s’ajudi, directament o indirectament, les empreses estatals perquè a la llum de la doctrina imperant en l’ordre comunitari suposarien un falsejament del principi de lliure competència. Les empreses públiques queden doncs subjectes a les mateixes condicions en que actuen les empreses privades.
Amb l’accés al poder l’any 1996 del Partit Popular comandat pel president José María Aznar, la tendència cap a una adaptació de l’ordenament jurídic estatal a les directives comunitàries en un sentit liberalitzador s’intensificà decididament. Així, en aquest sentit cal destacar que una sèrie de decrets-llei aprovats el 7 de juny d’aquell any amb tot de mesures orientades a la finalitat comuna de reactivar l’economia a base d’eliminar els obstacles que l’activitat administrativa interventora oposava a l’activitat emprenedora dels particulars. El Real Decreto-ley 5/1996, de juny, de mesures liberalitzadores en matèria de sòl o el Decreto-ley 6/1996, de 7 de juny, de liberalització de les telecomunicacions en són alguns dels exemples més significatius.
Un document que sintetitza el capteniment del PP és l’acord del Consejo de Ministros de 28 de juny del 1996 pel qual s’estableixen les Bases del Programa de Modernización del Sector Público Empresarial. Després de fer un breu repàs històric a la configuració del sector públic empresarial estatal al llarg del segle XX (proteccionisme al anys vint, autarquia als anys quaranta) situa a la dècada entre 1970-1980 l’absorció “indiscriminada de empresas con serias dificultades financieras, lo que generó un crecimiento heterogéneo e irracional de la empresa pública en nuestro país”. Aqueixa pràctica ha generat una estructura empresarial que no respon a cap criteri econòmic sòlid, segons reconeixen els redactors del document. “El estado es así en la actualidad propietario de todo tipo de empresas, rentables y no rentables, que están en competencia directa con el Sector Privado y que, en algunos casos, son monopolistas”, constaten. “Es voluntad del Gobierno profundizar en el proceso de privatizaciones, como un elemento complementario del objetivo general de política econòmica de liberalizar la economia española, requisito previo para corregir los desequilibrios econòmicos básicos de la misma, con atención especial a la creación de empleo”, afirmen.
I afegeixen: “El papel del Estado en el nuevo escenario económico debe consistir, primordialmente, en crear un entorno económico institucional lo más favorable posible para la competitividad de la empresa, mediante la apertura y liberalización del sistema econónomico y la reducción y saneamineto del sector público empresarial”. Amb aqueix propòsit s’aproven les “Bases del Programa de Modernización del Sector Público Empresarial del Estado”, i redefineixen les funcions de la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales i la Sociedad Estatal de Patrimonio per tal de menar un procés de privatització consistent en la transferència total o parcial de la propietat de les empreses, participacions en el capital, accions, actius o unitats de negoci orientat a la pèrdua de la influència decisiva del sector púbic en les empreses concretes afectades.
Deu anys després de la publicació de l’acord del Consejo de Ministros de 28 de juny del 1996, el professor de l’IESE Xavier Vives feia balanç a l’Occasional Paper número 7 d’aqueixa institució, corresponent a febrer del 2007, titulat “El buen gobierno de las empresas públicas”, en aqueixos termes: “España ha recorrido un largo camino privatizando empresas en búsqueda de la eficiència econónomica. El sector público empresarial estatal permanece en sectores en declive o retroceso, como la mineria o el naval; en comunicación, como RTVE, y en transporte, como RENFE o AENA. Cabe preguntarse por el papel del Estado en estos sectores.”
I més endavant, després de recomanar “la reestructuración” de les empreses que no són viables per a que no absorveixin els recursos disponibles pels sectors en expansió, conclou: “Ahora bien, la privatización no es una panacea, puesto que para que dé los frutos deseados es necesario que haya suficiente competencia en el mercado y que, en los sectores sujetos a regulación, existan reguladores independientes y con atribuciones suficientes. Para que exista competencia, entre otros elementos, debe existir una estructura d emercado adecuada. La presencia del regulador independiente es crucial, puesto que la privatización de una empresa pública no necesariamente la sustrae de la influencia del poder político si ésta actúa en un sector regulado que depende en buena medida de las decisiones del Gobierno. Si las decisiones sobre tarifas y remuneración de inversiones, por ejemplo, están en manos del Gobierno, la empresa, aunque sea privada, tendrá tendencia a seguir las preferencias del Gobierno (poder político), y esto se trasladará incluso a la composición de los consejos de administración. Naturalmente, esto nos lleva a procedimientos para garantizar que los reguladores sean independientes. El sistema actual de selección de consejeros reguladores, que en la práctica responde a cuotas de los partidos políticos, no parece compatible con una estructura de regulación moderna y adaptada a los mercados internacionales abiertos y competetitivos. El proceso de selección de consejeros para los organismos regualdores debería abrirse a concursos transparentes internacionales que se basasen fundamentalmente en el mérito, capacidad y profesionalidad de los candidatos. En este sentido, se debería estudiar el ejemplo del Reino Unido”.
Cinc anys després de la valoració feta per Xavier Vives i setze de l’incial acord del Consejo de Ministros del 1996 el nou govern espanyol sorgit de les eleccions del 2011 pren un altre acord, de data 16 de març del 2012, tot aprovant el “plan de reestructuración y racionalización del sector público empresarial y fundacional estatal” que es desenvolupat per una Orden del Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas (BOE, número 72, de 24 de març) al preàmbul del qual s’exposa que a l’empara de l’article 34 CE, que reconeix el dret de fundació amb finalitats d’interès general, s’ha produït un “claro incremento del uso de la técnica fundacional en el ámbito de la gestión pública no siempre justificado o proporcionado”. Així mateix reconeix també “un incremento sin parangón del sector público empresarial y fundacional en el ámbito autonómico y local, y de otro, la existencia en el sector público empresarial y fundacional estatal con duplicidades y solapamientos en las estructuras societarias junto con ineficiencias operativas que conllevan incremento del gasto”.
Per això hom es proposa “abordar de forma decidida la reducción y el saneamiento del sector público empresarial y fundacional” estatal i que aqueixos criteris siguin assumits per les comunitats autònomes i les corporacions locals per tal que redueixin també els seus respectius sectors públics empresarials i fundacionals. La reestructuració que el govern espanyol vol enfilar es fonamenta en els articles 168 i 169 de la Ley 33/2003, de 3 de novembre, del Patrimonio de las Administraciones Públicas i en la Ley 50/2002, de 26 de desembre, de Fundaciones. Així s’autoritzen als annexos d’aqueixa Ordre ministerial una sèrie d’operacions de canvi de titularitat, fusions i extincions i s’obliga als administradors de les societats mercantils públiques afectades a aprovar un pla de “redimensionamiento sobre la adecuación de las estructuras organizativas, laborales, inmobiliarias y de recursos resultantes de su nueva situación” que haurà d’estar aprovat dins del termini de dos mesos a comptar de la data de formalització de les operacions societàries que afectin a cadascuna d’elles.
De la lectura conjunta d’aqueixos dos acords governamentals adoptats amb setze anys de diferència pel mateix partit, amb l’interval dels set anys de presidència de José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE), hom pot arribar a la conclusió que el sector públic empresarial i fundacional en el seu conjunt no ha disminuït pas malgrat els successius plans de reestructuració i racionalització i que el procés de privatització del sector públic estatal ha estat incomplert, que no ha assolit el nivell de competitivitat escaient a una econòmia de lliure mercat per part de les empreses resultants i que han fallat els mecanismes de regulació independents per garantir un funcionament obert i competitiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!