Jaume Renyer

Avui fa disset anys vaig publicar aquest article en l’edició tarragonina del ja desaparegut Nou Diari. L’anàlisi feia referència a l’etapa de declivi del PSOE comandat per Felipe González i als prolegòmens de l’ascens al poder del Partido Popular l’any 1996. També era l’època final d’Àngel Colom al front d’ERC i el preludi de l’accés de Carod-Rovira a la secretaria general. Salvant els aspectes conjunturals, algunes de les consideracions que hi feia em semblen encara aprofitables avui dia:

  

Un seguit d’articles apareguts arran de la publicació en aquest diari de la reflexió col.lectiva de quatre diputats d’ERC sobre els horitzons de l’esquerra catalana han anat fent incidència sobre diversos aspectes de la necessària renovació del pensament i l’acció política al nostre país. No obstant això, s’hi troba a faltar un plantejament clar sobre una qüestió nuclear la crisi de l’Estat espanyol i el futur de Catalunya.

En el proppassat 1994, s’han accentuat els símptomes de crisi política i econòmica que des de feia temps s’apuntaven. Els casos de corrupció i de desprestigi de les institucions han afectat no només el partit governant, sinó bàsicament l’estructura de seguretat de l’estat (Guàrdia Civil, CESID..) i el sistema financer (Banc d’Espanya, entitats de crèdit..).

En aquest context de desestructuració, allò que realment fa aigües és el projecte nacional espanyol que el PSOE comanda des de fa dotze anys. Aquest ambiciós intent de modernització i uniformització de l’Estat espanyol fracassa enmig de la crisi econòmica i sense haver aconseguit articular els espais econòmics interiors (l’eix mediterrani, el cantàbric i el castellano-andalús).

És precisament la no reconeguda plurinacionalitat de l’Estat espanyol el fet clau que provoca la permanent inestabilitat i els fracassos cíclics dels projectes d’homogeneització d’una Espanya inexistent. La divergència d’interessos entre el teixit econòmic i social català i el de la resta de l’Estat fa que fórmules com, per exemple, la del 15 % de l’IRPF siguin inaplicables i que sigui cada cop més perceptible en tots els àmbits de la vida social, des d el’esportiu, l’econòmic, passant pel cultural i el polític, la sensació de crisi global.

Aquesta evidència es tradueix en la revitalització del nacionalisme autoritari i excloent, que tanca files en la defensa de la unitat de l’Estat. En això coincideixen PSOE, PP i IU. A la pràctica funciona un front nacional espanyol, mentre que des de Catalunya s’insisteix en el diàleg per reformar l’Estat, sense trobar un interlocutor real, sinó un conjuntural govern socialista. Des de CIU es manté una actitud política consistent en apuntalar un status quo inestable davant un perill real d’involució política que deixi en paper mullat l’autonomia com a fórmula d’autogovern dels territoris de la nació catalana i en pura quimera la possibilitat d’un estat espanyol plurinacional basat en el respecte a la identitat de les nacions que l’integren. La sentència del Tribunal Constitucional sobre la normalització lingüística no representa cap avenç, sinó un respir momentani en una situació crítica.

La voluntat de regeneració espanyola que Pujol defensa no té interlocutors, atès que quan des de Madrid es parla d’integració de Catalunya a Espanya realment es parla de la liquidació de la qüestió nacional catalana. Si no, només cal mirar la pressió que en aquest sentit pateixen les expressions de la identitat catalana a Les Illes i al País Valencià. En definitiva, allò que l’actitud de CIU denota és una falta de projecte nacional per a Catalunya.

Tot i les distàncies, l’actitud de la Lliga Nord italiana és justament la contrària de CIU: accelera la crisi de l’Estat per obtenir la reforma federalista, estructural, no conjuntural, que defensa el seu projecte polític. Atès que la inestabilitat estatal existeix, cal aprofitar-la per trobar una sortida favorable als interessos catalans. Si fem balanç dels guanys obtinguts per a Catalunya arran del suport de CIU al PSOE en dos anys, veurem que és ben pobre (ni banc públic català, ni finançament, ni ordre públic….). Si no és en un context com aquest, com i quan es pensen aconseguir les quotes d’autogovern real per a Catalunya ?

Les altres forces polítiques catalanes, PSC i IC, estan incapacitades pe roferir una sortida pròpia, atès que participen de manera coordinada en un projecte polític d’abast estatal, que els ho impedeix. Pel que fa a ERC corre el risc de mantenir una política de suport crític a les actituds de CIU prioritzant l’obtenció de canvis de règim a nivell estatal, enlloc de concretar la via unilateral cap a la independència. la falta d’estratègia aboca a l’estancament d’aquesta opció política, com alguns analistes ja auguren.

Havent-hi, doncs, crisi estatal en marxa, no hi ha des de Catalunya una opció política a l’alçada del moment històric actual. En els debats sobre el futur de l’esquerra només genèricament s’ha entrat a enfocar la formulació d’una alternativa d’aquest tipus que, necessàriament, ha de ser plural políticament i sociològicament. En tot cas, ha de partir de l’acció sobirana a les institucions democràtiques catalanes (els parlaments autonòmics) iha de ser unilateral respecte de les decisions del Parlament espanyol. Per poder prendre decisions d’aquest tipus, el lligam entre els partits i la societat ha de ser molt estret i tant les actituds com els objectius  han de ser coherents amb les necessitats socials reals. Hi ha el perill que l’escletxa entre partits i descontent social sigui aprofitada a Catalunya, si no es dóna una resposta com a país a la crisi d’estat, per actituds demagògiques i populistes contràries a l’autogovern.

I sobretot, davant la involució política a nivell estatal, cal reforçar la unitat nacional, la defensa de la llengua, de l’economia productiva, dels valors democràtics, que són comuns a tots els Països Catalans, i són la millor garantia de futur pe rpoder superar un període crític i advers, transitòriament advers, de l’evolució política del nostre país. 
continuarà