Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

18 de setembre de 2012
0 comentaris

Juan Carlos I i Santiago Carrillo

Avui que el rei d’Espanya adverteix els catalans contra la “quimera” de la independència tot apel·lant als “valors de la transició” resulta que es mor un dels còmplices d’aquella operació reformadora de la dictadura per convertir-la en la restauració de la monarquia parlamentària a la que encara estem sotmesos els catalans.

 

Santiago Carrillo Solares fou fonamentalment un estalinista espanyol que va sobreviure al fracàs de la ideologia i el règim soviètic, un polític que sempre va actuar – durant la guerra del 1936-1939 i durant la transició- contra els drets nacionals del poble català. La seva contribució a “la democràcia a la espanyola” en la que estem instal·lats tingué més a veure amb la necessitat de fer-se perdonar el mal causat – sobretot als sectors populars que confiaren en el PCE- que no pas una contribució positiva a la causa de la llibertat de les persones i els pobles.

Post Scriptum, 9 d’abril del 2020.

El 9 d’abril del 1977 fou legalitzat el PCE per tal que pogués concórrer a les primeres eleccions legislatives de la transició de la dictadura a la monarquia, el preu d’aqueixa decisió fou la fotografia del ple del Comitè Exxecutiu amb una gran bandera espanyola rere seu, una imatge gràfica que il·lustrava la claudicació davant els poders fàctics i la seva integració -subalterna- al nou règim, a costa de l’autodestrucció del partit al cap de pocs anys fruit de les contradiccions que això comportà. Recordo personalment aquella imatge frapant, forçada, poc creïble, amb un llenguatge corporal contradictori per part dels protagonistes de l’acte.

Post Scriptum, 25 de març del 2023.

Ramón Tamames és un producte del PCE de Santiago Carrillo, còmplice de la transició del franquisme a la monarquia  constitucional sempre preservant l’integrisme d’estat. No és estrany, doncs, que faci el joc a Vox, una convergència ocultada per l’esquerra -espanyola i catalana- impotent i mesella, com assenyala ahir  Vicent Partal a Vilaweb: “Se li va escapar, a Tamames“.

“Una de les ocurrències de Ramón Tamames que han fet vessar rius de tinta va ser quan va situar al 1934 el començament de la guerra de Franco i va acusar Largo Caballero d’haver-la engegada. Molta gent ha vist en aquesta declaració l’assumpció per part del vell comunista d’una de les teories bàsiques del franquisme: la que prova de fer disminuir el caràcter criminal de la insurrecció a còpia de repartir les culpes entre els rebels i tota aquella gent fidel a la democràcia i a la legitimitat.

No obstant això, em va cridar l’atenció una altra frase de Tamames, crec que molt més interessant, referida a l’altre extrem cronològic del franquisme. Quan li va donar per explicar la penosa transició, va dibuixar quatre etapes, i la primera, la que va començar la democràcia segons ell, era la llei de la reforma política aprovada per les corts franquistes.

No deixa de ser interessant, el detall. Fa anys que defense, evidentment als antípodes d’allò que Tamames representa, que la constitució del 1978 no és la peça determinant d’aquesta democràcia tan imperfecta que tenim avui, sinó que la pedra angular és la llei de reforma política del 1977. Cosa que vol dir, i això és el que se li va escapar a Tamames, que la constitució actual va ser pilotada des del franquisme i marcada pel règim per aconseguir els seus objectius. Potser recordeu, Martxelo i María, aquella frase que repetien els franquistes quan els demanaves: després de Franco, què? Responien que després de Franco, les institucions, i així ha estat.

La constitució espanyola encara vigent és marcada per aquest control estricte. El seu pecat original és, ni més ni menys, que va ser redactada per un parlament no constituent que ningú no havia elegit pensant que faria aquesta feina. I a les seues bases més profundes, la llei de reforma política del franquisme és la directriu que en guia els aspectes centrals. Un detall que hauria de ser ressaltat mil i una vegades: Juan Carlos no va jurar mai la constitució del 78 perquè quan es va fer no era un tall amb el passat sinó el desenvolupament lògic d’un passat en què ell ja havia jurat lleialtat. A l’anomenat caudillo.

Tinc curiositat per entendre per què tanta gent es va enfadar amb la deformació del relat històric que representava començar la guerra el 1934 i tan poca es va sentir al·ludida amb el relat que fa engegar la democràcia el 1977. Complicitat? Vergonya?”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!