Jaume Renyer

Els mitjans catalans són majoritàriament hispanocèntrics i negligeixen allò que s’esdevé a la República Francesa (a la Catalunya Nord, d’una manera absoluta) i que poden ser el preludi d’esdeveniments similars que es poden produir a Catalunya ben aviat.

Diumenge passat hi va haver una manifestació multitudinària (tenint en compte la concurrència habitual a aqueixa mena d’actes hi van acudir entre vint i cent mil persones, segons les diverses estimacions) seguint la convocatòria d’un col·lectiu al marge de partits i sindicats emprant la xarxa internet amb el lema pròpia dels moviments islamistes: “le jour de colère” anti-Hollande.

Més que la reprovació de la frivolitat de la conducta personal d’Hollande en els seus afers sentimentals, allò que congriava els assistents era l’animadversió virulenta a la democràcia republicana que impera a França des de fa més de dos-cents anys. Integristes catòlics, nacionalistes francesos antisemites, neonazis i admiradors de Deudonné desfilaven barrejats cridant contra el fracàs de la política econòmica governamental, contra l’increment de l’atur, queixant-se de l’empobriment de la classe mitjana, blasmant la tolerància amb l’islamització de França i alhora contra els jueus, presentats com a totpoderosos. La marxa va acabar amb més de dos-cents seixanta detingut i greus enfrontaments amb la gendarmeria. Tot un senyal d’alerta que a França rebrota el populisme proto-feixista dels anys trenta del segle passat.

Aqueixos esdeveniments que previsiblement aniran en augment els propers mesos guarden certa similitud amb la versió espanyola dels indignats (Spanish Revolution), que apareix i desapareix de la vida pública arreu de l’Estat i que al nostre país es va expressar amb tota la seva virulència el 15 de juny del 2011 assetjant el Parlament de Catalunya i a la vaga general del 29 de març del 2012, especialment violenta a Barcelona. Actes d’aqueixes característiques es poden reproduir aqueix cop amb la participació directa o encoberta del tipus de moviments antidemocràtics que fa dos dies han convergit als carrers de París. Es tracta de clares advertències del que pot esdevenir en contra de la causa independentista si el procés en curs continua avançant.

Post Scriptum, 30 de gener del 2014.

Françoise Fressoz, editorialista a Le Monde, publica al seu bloc personal el proppassat dilluns aqueix apunt titulat “Le retour des ligues“, el contingut del qual comparteixo totalment ja que al·ludeix a un fenomen advertit des de fa anys per altres intel·lectuals francesos, el retorn dels moviments populistes (les denominades lligues) precursosres del feixisme francès emergent als anys trenta:”On les avait oubliées, elles resurgissent comme un poison venu du fond des années 30. Les ligues sont de retour. Elles ont simplement changé de nom. Aujourd’hui, elles ne s’appellent plus «  ligues » mais « collectifs » comme ce collectif  Jour de colère qui, dimanche à Paris, a rassemblé plusieurs dizaines de milliers d’opposants à François Hollande.

Tout y était pour rappeler le nauséabond fumet de l’entre-deux-guerres : les appels à la destitution du président de la République, jugé « incapable », les slogans xénophobes, racistes, antisémites, les saluts nazis, les insultes à la presse, la dénonciation des « oligarques », la haine des francs-maçons, les huées contre Christiane Taubira, la contestation fiscale, sans compter les violences en fin de parcours, provoquées par quelques centaines de cagoulés.

Dans le cortège, des intégristes catholiques, des opposants au mariage homosexuel, des partisans de Dieudonné, des identitaires, des patrons en colère, des familles qui communiaient dans la même haine du président de la République.

L’UMP est sous le choc, concurrencée par une droite ultra, une droite factieuse, une droite radicalisée qui déverse sa bile au grand jour. « J’ai entendu beaucoup de choses qui ne me plaisent pas », a réagi sur BFM le député des Yvelines Henri Guaino.

« L’exaspération, je la sens monter… Par chance pour la paix civile, ça ne s’est pas coagulé », a ajouté Patrick Devedjian, sur Radio Classique, avant d’appeler son parti à la responsabilité : « Il faut y réfléchir à deux fois avant d’organiser une manifestation. Si on se lance là-dedans, ça peut déraper », a mis en garde le président du Conseil général des Hauts-de-Seine.

Rarement le pacte de responsabilité lancé début janvier par le président de la République aura si bien mérité son nom. La République n’est pas encore en danger mais elle est à l’évidence fragilisée dans un contexte de défiance politique qui ne cesse de monter. Cela oblige les partis républicains à être totalement responsables dans leur façon d’agir et de réagir. La priorité, c’est le retour de la croissance et la décrue du chômage. Malheur à qui s’en détournera.”

Post Scriptum, 7 de febrer del 2014.

Enllaço l’apunt “La défaite politique de “Jour de colère“, publicat el proppassat 27 de gener al bloc dels periodistes de Le Monde Abel Mestre i Caroline Monnot, “Droite(s) Extreme(s)”, especialitzat a desencriptar els populismes de dretes a l’Estat francès.

Post Scriptum, 25 de març del 2023.

Les protestes contra la reforma de l’edat de jubilació congrien malestars diversos, aparentment aqueix cop és l’esquerra política i sindical la qui lidera les mobilitzacions front a una classe política retratada abans d’ahir per Vicent Partal: “Raons per a la violència, a propòsit, per exemple, de Macron. Els abusos de la classe política i el seu allunyament dels ciutadans originen una enorme crisi de legitimitat, que esclata violentament cada vegada més sovint”. Però sota l’aparença de l’extrema esquerra hi ha un elitisme autodestructiu com assenyalava ahir Le Figaro: “Acide, boulons, mortiers… Les forces de l’ordre face à la violence de l’ultra-gauche“.