Aquest era l’encapçalament de l’article que el president de la Generalitat va publicar a “La Vanguardia” el 29 de juny del 2008, just abans que “la roja” guanyés la copa d’Europa.
Un article similar el podia haver publicat ahir mateix, reiterant que el triomf esportiu de la selecció espanyola ho és també del conjunt dels catalans. Una tesi que aplica no només a l’àmbit esportiu sinó que és el moll de la seva concepció política. Montilla, i el PSC (PSC-PSOE), prioritzen la unitat de l’Estat per sobre de les demandes del poble de Catalunya, neguen l’existència d’interessos nacionals contraposats i miren de desviar cap al PP la responsabilitat del PSOE en el fracàs de l’Estatut i l’augment de l’independentisme, el seu veritable enemic a batre.
La realitat és, però, ben bé una altra. El primer pas del president català serà anar a veure el president espanyol Rodríguez Zapatero a plantejar-li que malgrat la sentència del Tribunal Constitucional vol el compliment íntegre de l’Estatut. José Montilla aparenta ignorar que el govern socialista espanyol no ha tingut mai cap intenció de complir-lo. Per exemple, va aprovar el divendres passat un decret-llei pel qual s’obre la porta a l’entrada d’accionistes privats a les caixes d’estalvi, una fòrmula per acabar de desnaturalitzar aquestes entitats de crèdit amb un pes essencial en l’economia catalana. Cal tenir en compte que l’Estatut del 1979 ja atorgava a Catalunya la competència exclusiva en aquest àmbit. El govern Zapatero ha anat preparant el terreny durant mesos fins arribar al decret-llei que suposa la liquidació d’un model d’entitats de crèdit sorgit a Catalunya que serà penetrat pel capital espanyol de forma imminent. El Tribunal Constitucional ho ha confirmat amb la seva sentència. Què pensa fer el president de la Generalitat davant una acció d’absorció econòmica i de dominació política sobre un sector social català fins ara no controlat directament per l’Estat ?.
Joan Saura, en nom d’Iniciativa, ha proposat reformar la Constitució per encabir-hi l’Estatut. Una proposta sense cap mena de viabilitat ni credibilitat i que, com l’actitud de Montilla, situa la decisió en mans del poder espanyol, no en la sobirania del poble de Catalunya. Mentre no és concreta algun plantejament polític nacionalment autocentrat, la resposta del règim ha estat no donar cap mena d’importància a la manifestació de dissabte. Alfonso Guerra ja va preveure displicentment que era d’esperar una gesticulació teatral, purament retòrica, des de Catalunya a la sentència constitucional. “La España oficial” no està disposada a negociar res.
L’espanyolisme marginal, políticament i socialment, a la Catalunya actual ha reaccionat amb agressivitat anticatalana per celebrar la visctòria futbolística de “la roja”. Des del règim possiblement es deixarà podrir la situació, una forma de desestabilitzar Catalunya afavorint la confrontació entre els partits addictes a l’ordre estatal i els de base nacional catalana, alhora que es fa ingovernable el país sense competències. La pressió sobre el sistema d’ensenyament, per espanyolitzar-lo, i sobre altres espais culturals on la catalanitat encara predomina serà duta a terme per les entitats cíviques anticatalanes que ja preparen nous arguments a partir dels continguts de la sentència constitucional. L’extensió de la “kale borroka” espanyolista més enllà de les celebracions esportives també és previsible. Malgrat tots aquests indicadors, abans que reconèixer la realitat de la dominació i la inevitabilitat d’un conflicte jurídic i polític de llarg abast, Montilla continua confiant en España.
Post Scriptum, 22 de juliol del 2010.
Ahir, el president Montilla va visitar el plau de la Moncloa per entrevistar-se amb el president Rodríguez Zapatero. L’únic resultat de l’encontre ha estat un nou acte de vassallatge del mandatari català, que més que com a representant de Catalunya ha actuat com a subaltern del del secretari general del PSOE. Enlloc d’anar a la Moncloa va anar a Ferraz.
Post Scriptum, 27 de maig del 2020.
Avui s’ha sabut que José Montilla serà nomenat aviat membre del consell d’Administració d’ENAGAS cobrint la quota de progrenepotisme que li pertoca al PSOE dins l’oligarquia espanyola. Aqueixa pràctica ja era coneguda d’antuvi i tothom sap que és una de les maneres del règim de pagar els serveis prestats en proporció al suport que els partits als quals pertanyen els beneficiats aporten a la continuïtat del sistema de dominació espanyol (PNV i CIU, són els subalterns dins el gruix de la nomenclatura del PSOE i PP). Allò que és inadmissible és que des d’ERC es digués al moment de fer Montilla president de la Generalitat que entre el PSOE i Catalunya si havia de triar optaria pel país que el va encimbellar al més al càrrec, quan ha demostrat que per a ell és més important ser conseller parasitari d’una branca de l’oligopoli para-estatal. Cal recordar el paper infame durant tot el procés indpendentista, fent costat sempre al poder espanyol en la repressió contra el govern dela Generalitat, i encara Joan Tardà considera el PSC un partit catalanista no sobiranista i eventual soci d’un tercer tripartit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume, constatat tot això, què ens queda fer? Qui ens pot treure d’aquest atzucac? Hem de sortir al carrer i prendre’l? Els espanyols poden viure feliços i tranquils, no tenim força on cal tenir-la ni mitjans que ens ajudin. La lluita és desigual i per fer caure el gegant filisteu ens cal estratègia, estratègia i tàctica. Les tenim? … Tants anys dirigint la Generalitat i ningú ha persuadit el Godó de canviar la línia editorial. acostar-la al país almenys. Ni uns ni altres. Els mitjans nacionals actuen amb tebior, tot i algun apujada de la temperatura. Ens gent amb compromís i sense llasts. N’hi ha? Veurem.
Salut!
La immerssió ha estat un error gravissim, doncs no ha catalnitzat els espanyols i si que ha castellanitzat els catalans per la senzilla raó del numero de nens de cada llengua que hi ha al aula. Aleshores era possible tenir un circuit en catala nomes i un altre en castella, com es va fer al Pais Basc, pero la tonteria del “un sol poble” va prevaldre. Ens vam estimar mes un circuit unic amb immersio, ara ens trobarem amb un circuit unic en castella.