Aquest cap de setmana José Montilla ha tornat a assistir a les reunions de la direcció del PSOE a la seu del carrer Ferraz, a Madrid, en un gest carregat de simbolisme.
Feia tres anys que no hi assistia, segons els mitjans que han esbombat el seu gest equiparant-lo a la fi de la desafecció catalana (El Periódico dixit), coincidint amb l'acord sobre el finançament autonòmic al qual s'ha avingut el Govern de la Generalitat. Desafecció no vol dir el mateix que construcció nacional catalana (la que haurien de fer els membres d'Esquerra que són al Govern) i, tancant el cicle de desencontres conjunturals,el PSC retorna a l'estricta disciplina del PSOE. Significativament, per justificar el pacte del segon tripartit, Carod, Vendrell i altres com ells, afirmaven que Montilla entre Catalunya i el PSOE triaria el país. Amb el retorn a Ferraz ha quedat clar què ha triat, i no solament ell, els seus còmplices al Govern també han apostat per Espanya (només cal llegir l'entrevista de Ridao al Punt d'ahir) i contra la independència de la nació catalana. La brutal campanya mediàtica per imposar l'asentiment social al sí a l'acord Zapatero sobre el finaçament ("la Catalunya optimista", en diuen) indica fins a quin punt les forces del tripartit han interioritzat el sistema de dominació política i espoli econòmic que pateix el nostre poble. Liquidar tota dissidència (fins i tot la de CIU que s'exclama perquè no és compleix l'Estatut) serà un objectiu d'Estat a partir d'ara. La campanya per ales eleccions al Parlament de Catalunya, que començarà a partir del setembre vinent, serà també brutal: o independència o mort. Aprofito per demanar als companys que apostin per donar suport a Reagrupament Independentista que siguin conscients de la gravetat del moment i que tots plegats estem a l'alçada del repte que voluntàriament assumim.
L'acord de finançament entre els Governs català i espanyol ha estat la notícia estrella de la setmana, del mes, de l'estiu i dels primers anys veniders. N'hem llegit comentaris de tots colors que donen material pindolaire a dojo i que pel seu caràcter reiteratiu m'estalvio, salvant-ne de l'oblit dos, un proferit per en Montilla i l'altre per en Ridao. Dues són, doncs, les píndoles de la setmana:
1. El President de la Generalitat, José Montilla, culpa CiU de contribuir a la desafecció dels catalans cap a l'Estat. És un comentari curiós, l'acusació implica que Montilla entén la desafecció a Espanya com un delicte o quelcom malèvol incongruent amb Catalunya. I em pregunto perquè Montilla insta CiU a fer guanyar aquella confiança, per què CiU?, no és el PSOE qui l'hauria de guanyar per les seves accions o el Govern tripartit l'encarregat de convèncer la societat catalana de la bondat del Govern espanyol? En qualsevol cas em declaro desafecta sense cap mena de sentiment de culpa ni d'afiliació política. Ho considero un dels meus pecats originals.
2. El Secretari general d'ERC, Joan Ridao, acusa Pujol d'haver estat incapaç d'acordar amb el Govern espanyol un canvi de model de finançament en un quart de segle. I ho diu amb aquell to trascendental i solemne habitual en ell. Demostra una extrema candidesa o una preocupant ignorància. Creu que la Catalunya de l'any 1980, quan ell tenia 13 anys, era la d'ara, que Franco en els 40 anys de dictadura mimà Catalunya i , en morir, la deixà ufanosa i rica. Ridao creu que les escoles públiques i Instituts que el govern tripartit administrà l'any 2004 eren les mateixes que trobà Pujol l'any 1980, que la Sanitat pública era la mateixa que quan ell era un nen de 13 anys, que el català a l'escola i la immersió lingüística fou un regal de González, que TV3 i Catalunya Ràdio foren fruit de la voluntat insistent del PSC per a tenir TV i ràdio nacionals, com tenir policia pròpia... creu que fou CDC qui s'oposà que Catalunya gaudís de concert econòmic quan s'aprovà la Constitució espanyola i l'Estatut del 1979, que els nous models de finançament acordats per CiU amb els governs del PSOE i del PP que han permès la capacitat de recursos de la Generalitat durant 20 anys, la possibilitat de tenir impostos propis i participar en els estatals foren accions voluntàries de l'Estat espanyol. Tot això creu Ridao, i es pot resumir en una sola frase, "abans del govern tripartit res no hi ha hagut, només el desert". Potser el que des del faristol ha dit el Secretari General d'ERC és tan sols un comentari d'argumentari oficial tripartit o potser Ridao segueix essent aquell nen de 13 anys de l'any 1980
Un divuit de juliol fou la data escollida pels connivents amb l'estat metropolità per sortir al carrer a fer numerets amb globets i sàrries diverses. Les dates poden ser coincidència, poden ser triades a consciència. Però, venint d'on ve tot... no me'n refio gens ni mica. Ara bé, el trist paper dels senyors Puigcercós i Carod, juntament amb els Ridao i d'altri, m'esparvera, em fa venir suor freda i llençar definitivament la tovallola. He furgat i refurgat cercant estratègies, he mirat de llegir-ho amb bona voluntat, i res. Però a què refot juguen? No pot ser que siguin tan carcamals de només moure's pel propi lucre. Si és així, perquè no se'n fa la difusió convenient enllà de la crítica que ja els fan els espanyolistes? L'altre dia vaig sentir en Puigcercós a Montblanc. Les llàgrimes van assaltar-me. No pel discurs. O sí pel discurs. Si se'n pot dir discurs. Quin drama! I aquest bon home ha de l'espoló d'ERC! Entre deu i onze parlamentaris a tot estirar. Ah, i e Vendrell de cap de campanya! Amb aquest panorama, Jaume, em fot que els reagrupats marxessiu deixant aquesta colla de trepes fent i desfent a plaer, sense veus crítiques i consolidant-se com un partidet d'ordre i butxaca. Em dol veure que un partit com ERC es prostitueix a mans dels dels 30 segons per la independència i d'altres frivolitats que rebaixen la significació de les paraules, els seu contingut. Ningú aixeca la veu denunciant que en Vendrell segueixi cobrant del partit? Ningú es queixa de la recol·locació futura d'en Benach per seguir cobrant? Això, Jaume, és vergonyant i clama on sigui. Des de dins em sento cada cop més desmoralitzat i amb ganes d'engegar-los a rodar. Fins quan podrem mantenir aquesta broma de mal gust?
Company, Jaume: Esquerra és avui un partit formalment independentista, però espanyolista en les actituds i els comportaments dels seus dirigents, capaços de votar contra la ILP per l'autodeterminació i alhora fer-se els ofesos si se'ls hi retreu manca de patriotisme, capaços de recolzar -l'any passat- el transvasament de l'Ebre i alhora efermar-se com els més antitransvasistes. En definitiva, un partit segrestat per la impostura, el sectarisme i la mediocritat. Saps que vaig intentar despalçar els clans que controlen ERC, però ja era massa tard. No veig possibilitats de regeneració, ni després de la patacada que espero es fotin l'any vinent. Carod, Benach i els seus, esperen que Puigcercós es cremi i plegui per després oferir-se com els regeneradors cara al 2014. Mentrestant, actuen com a diligents col·laboradors del PSC-PSOE en la seva missió de desnacionalització del nostre país. La causa independendentista només pot defensar-se des de fora d'Esquerra.
Queda tant per fer! Només cal confiar més en un mateix i els teus que en els que diuen representar-nos. El que ens cal és buscar estratègies de força. Però més enllà de les de sempre si volem més solucions i millors que les de sempre. Quan parlem d'independència, hem de parlar de força.
Dues són, doncs, les píndoles de la setmana:
1. El President de la Generalitat, José Montilla, culpa CiU de contribuir a la desafecció dels catalans cap a l'Estat. És un comentari curiós, l'acusació implica que Montilla entén la desafecció a Espanya com un delicte o quelcom malèvol incongruent amb Catalunya.
I em pregunto perquè Montilla insta CiU a fer guanyar aquella confiança, per què CiU?, no és el PSOE qui l'hauria de guanyar per les seves accions o el Govern tripartit l'encarregat de convèncer la societat catalana de la bondat del Govern espanyol?
En qualsevol cas em declaro desafecta sense cap mena de sentiment de culpa ni d'afiliació política. Ho considero un dels meus pecats originals.
2. El Secretari general d'ERC, Joan Ridao, acusa Pujol d'haver estat incapaç d'acordar amb el Govern espanyol un canvi de model de finançament en un quart de segle. I ho diu amb aquell to trascendental i solemne habitual en ell. Demostra una extrema candidesa o una preocupant ignorància.
Creu que la Catalunya de l'any 1980, quan ell tenia 13 anys, era la d'ara, que Franco en els 40 anys de dictadura mimà Catalunya i , en morir, la deixà ufanosa i rica. Ridao creu que les escoles públiques i Instituts que el govern tripartit administrà l'any 2004 eren les mateixes que trobà Pujol l'any 1980, que la Sanitat pública era la mateixa que quan ell era un nen de 13 anys, que el català a l'escola i la immersió lingüística fou un regal de González, que TV3 i Catalunya Ràdio foren fruit de la voluntat insistent del PSC per a tenir TV i ràdio nacionals, com tenir policia pròpia... creu que fou CDC qui s'oposà que Catalunya gaudís de concert econòmic quan s'aprovà la Constitució espanyola i l'Estatut del 1979, que els nous models de finançament acordats per CiU amb els governs del PSOE i del PP que han permès la capacitat de recursos de la Generalitat durant 20 anys, la possibilitat de tenir impostos propis i participar en els estatals foren accions voluntàries de l'Estat espanyol. Tot això creu Ridao, i es pot resumir en una sola frase, "abans del govern tripartit res no hi ha hagut, només el desert".
Potser el que des del faristol ha dit el Secretari General d'ERC és tan sols un comentari d'argumentari oficial tripartit o potser Ridao segueix essent aquell nen de 13 anys de l'any 1980
Ara bé, el trist paper dels senyors Puigcercós i Carod, juntament amb els Ridao i d'altri, m'esparvera, em fa venir suor freda i llençar definitivament la tovallola. He furgat i refurgat cercant estratègies, he mirat de llegir-ho amb bona voluntat, i res. Però a què refot juguen? No pot ser que siguin tan carcamals de només moure's pel propi lucre. Si és així, perquè no se'n fa la difusió convenient enllà de la crítica que ja els fan els espanyolistes?
L'altre dia vaig sentir en Puigcercós a Montblanc. Les llàgrimes van assaltar-me. No pel discurs. O sí pel discurs. Si se'n pot dir discurs. Quin drama! I aquest bon home ha de l'espoló d'ERC! Entre deu i onze parlamentaris a tot estirar. Ah, i e Vendrell de cap de campanya!
Amb aquest panorama, Jaume, em fot que els reagrupats marxessiu deixant aquesta colla de trepes fent i desfent a plaer, sense veus crítiques i consolidant-se com un partidet d'ordre i butxaca.
Em dol veure que un partit com ERC es prostitueix a mans dels dels 30 segons per la independència i d'altres frivolitats que rebaixen la significació de les paraules, els seu contingut.
Ningú aixeca la veu denunciant que en Vendrell segueixi cobrant del partit? Ningú es queixa de la recol·locació futura d'en Benach per seguir cobrant?
Això, Jaume, és vergonyant i clama on sigui. Des de dins em sento cada cop més desmoralitzat i amb ganes d'engegar-los a rodar. Fins quan podrem mantenir aquesta broma de mal gust?
Cordialment,
Jaume
Company, Jaume:
Esquerra és avui un partit formalment independentista, però espanyolista en les actituds i els comportaments dels seus dirigents, capaços de votar contra la ILP per l'autodeterminació i alhora fer-se els ofesos si se'ls hi retreu manca de patriotisme, capaços de recolzar -l'any passat- el transvasament de l'Ebre i alhora efermar-se com els més antitransvasistes. En definitiva, un partit segrestat per la impostura, el sectarisme i la mediocritat. Saps que vaig intentar despalçar els clans que controlen ERC, però ja era massa tard. No veig possibilitats de regeneració, ni després de la patacada que espero es fotin l'any vinent. Carod, Benach i els seus, esperen que Puigcercós es cremi i plegui per després oferir-se com els regeneradors cara al 2014. Mentrestant, actuen com a diligents col·laboradors del PSC-PSOE en la seva missió de desnacionalització del nostre país. La causa independendentista només pot defensar-se des de fora d'Esquerra.