Ahir va morir
Jacques Vergès (1925-2013) un personatge sinistre de la vida política francesa i que malgrat el seu cognom català, afortunadament, res va tenir a veure amb el nostre país. La seva contribució a la llibertat de les persones i els pobles ha estat nul·la, i per això mateix la seva trajectòria mereix unes reflexions -que no pas un homenatge- per tal de prevenir la implantació entre nosaltres dels diversos totalitarismes que va defensar, no solament com a advocat.
Ahir mateix, el diari d’esquerres Libération n’oferia un
resum biogràfic que parla per si sol: militant comunista des de la seva joventut, va integrar-se a la resistència contra l’ocupació nazi i posteriorment va trencar amb el PCF per fer costat als advocats del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria durant la guerra d’independència d’aqueixa colònia francesa. Aqueixes dugues són les úniques causes justes que va assumir, a partir d’allavòrens va esdevenir l’advocat de terroristes palestins, criminals nazis, genocides cambodjans, africans i serbis, del mercenari comunista “Carlos”, entre d’altres.
Els processos en els que va participar van tenir tots ells una gran projecció mediàtica atesa la gravetat dels fets sotmesos a judici, i Vergès -dotat d’una
personalitat narcisista i egòlatra– ho va saber aprofitar per esdevenir un figurant malèvol de la vida política francesa. No és pas que la seva notorietat procedeixi d’haver aconseguit l’absolució dels seus defensats sinó que prové de la difusió dels arguments que aqueixos van adduir per perpetrar els actes inhumans pels que foren condemnats.
Vergès és autor d’una trentena de llibres apologètics dels encausats i d’ell mateix (“Pour les fedayine”, al 1969, “Je defends Barbie”, al 1988) i singularment una diatriba contra
Bernard Henri Lévy, (“Sarkozy sous BHL”, l’any 2011) el més brillant intel·lectual francès contemporani, paladí de causes nobles arreu del món, jueu i defensor d’Israel, en resum, la personificació de tot allò que Vergès odiava.
La manipulació argumental de Vergès ha fet escola entre els advocats francesos que defensen gihadistes i antisionistes, com
Isabelle Coutant-Peyre, que fou col·laboradora seva i ara s’ha casat amb “Carlos”, (ambdós s’han convertit a l’islam), ha defensat el “
gang des barbares” que va assassinar
Ilan Halimi, i ara pledeja contra les productores d’Hollywood representant l’Iran contra la pel·lícula Argo.
La seva notorietat és impensable en qualsevol dels règims totalitaris que ell va defensar, només en la democràcia occidental que tan blasmava és possible que un personatge pervers sigui respectat tot i que la seva trajectòria ideològica hagi transitat per tots els totalitarismes -com
Roger Garaudy, que també va ser client seu i condemnat per negar el genocidi dels jueus a mans dels nazis-, des del maoisme, a l’antisionisme i l’islamisme.