Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

14 de gener de 2009
16 comentaris

Internacionalisme contra-independentista

Cada cop estan més interelacionats el projecte polític de país i els referents globals que permeten identificar-lo i projectar-lo internacionalment. En el cas català no solament manca una idea, pluripartidista i factible, de com hauria de ser la Catalunya independent sinó que l’assumpció com a pròpies de causes d’altres pobles esdevé un factor de neutralització de l’independentisme autòcton.

 

A mitjans dels anys vuitanta del segle passat la causa de la independència dels Països Catalans agafa nova volada per diverses vies: l’independentisme combatiu (MDT-Terra Lliure), l’activisme cívic de la Crida a la Solidaritat i la renovada ERC en el terreny estrictament institucional. Gairebé al mateix temps comença a treballar en una altra direcció el Comitè Català de Solidaritat Internacionalista. La seva declaració de principis diu el següent:

“El mes d’octubre de 1985 ha quedat constituït el Comitè Català de Solidaritat Internacionalista, impulsat per un col·lectiu de persones integrants de diferents comitès de solidaritat amb els pobles que lluiten contra l’imperialisme, l’apartheid, el sionisme o per la revolució social que els alliberi de l’opressió i la misèria a la que els sotmet l’actual situació socio-política i econòmica internacional. Aquest Comitè neix amb els objectius de:

1) Ajuntar esforços per a donar a conèixer, estendre i donar suport a experiències revolucionàries a nivell internacional, que amb freqüència són boicotejades, amagades o manipulades pels mitjans de comunicació. “Entedem” (així, en l’original) que aquest context abarca:

a) Països que havent aconseguit el seu alliberament, estan en un procés de consolidació revolucionària, però sotmesos a l’agressió permanent de l’imperialisme ja sigui a nivell militar i/o econòmic. Ex. Nicaragua, Angola, Burkina Faso….

b) Pobles de l’anomenat Tercer Món que lluiten actualment pel seu alliberament enfront l’imperialisme i els governs reaccionaris imposats o avalats per aquell. Ex: El Salvador, Perú, República Àrab Saharauï Democràtica, Timor Oriental, Sudàfrica, Filipines, Nova Caledònia, Palestina, etc…

c) Pobles i nacions sense estat que lluiten pel seu alliberament nacional i social, actualment integrats als vells estats supranacionals d’Europa. Ex: Irlanda del Nord, Euskadi, Còrsega, etc.

d) Sectors populars en lluita contra l’imperialisme i/o per la revolució social, i en els països altament industrialitzats: República Federal Alemanya, Itàlia, frança, Portugal, Bèlgica, USA…

e) Minories ètniques oprimides i explotades econòmica, social, política i culturalment en qualsevol part del món. Ex: Indis, negres, chicanos, portorriquenys, gitanos, etc.

2) Impulsar un procés de conscienciació a l’opinió pública catalana sobre la interrelació existent entre les transformacions revolucionàries a nivell mundial i la lluita del nostre propi poble pel seu alliberament nacional i social.

3) Materialitzar aquest procés de conscienciació en actes i campanyes de solidaritat activa tant a nivell polític com (en el seu cas) econòmic.”

Una de les primeres tasques d’aquest nou col·lectiu fou la donar impuls a les tesis que enfrontaren un suposat “front revolucionari” al “front patriòtic” que proposava la direcció del Moviment de Defensa de la Terra en vistes a la Segona Assemblea Nacional del MDT que es va celebrar el novembre del 1986. En el butlletí “Unitat Anti-imperialista”, corresponent al novembre d’aquell any queden clares les seves intencions. L’escissió del MDT respongué a altres causes principals però la contribució dels solidaris internacionalistes fou un element fraccional suplementari que ajudà a fer més ràpida i profunda la ruptura de l’organització. Resultat: la neutralització de la principal organització independentista de masses des de la transició fins a aquell moment.

Un reportatge, a plana sencera, aparegut al Diari de Barcelona el 13 de setembre del 1986 i signat per Jaume Reixach descriu alguns aspectes interessant a retenir d’aquella conjuntura: “La Diada Nacional del 1987 ha aportat, com a novetat, l’aparició en públic -mitjançant unes octavetes repartides al Fossar de les Moreres- d’una organització fins ara inèdita, però coneguda de fa temps en els medis independentistes catalans: la Unió de Lluita Marxista-Leninista. Aquest grup, que té un àmbit d’actuació estatal, es  considera maoista intransigent i té com a punts de referència l’estratègia que plantegen l’organització peruana Sendero Luminoso i els khemers rojos cambotjans de Pol Pot. Militants catalans de la ULL M-L estan enquadrats, actualment, en el sector crític del Moviment de Defensa de la Terra (MDT-Fontanella) i, segons les fonts consultades pel Diari de Barcelona en medis independentistes són, en bona mesura, els causants de l’escissió que ha sacsejat recentment l’organització. A instàncies d’aquest nucli maoista, un comandant de Sendero Luminoso va visitar fa poc Barcelona i va fer unes conferències sota la cobertura del MDT-Fontanella.

Les octavetes repartides per la Unió de Lluita Marxista-Leninista al Fossar de les Moreres qualificaven la monarquia constitucional espanyola de “dictadura democràtico-burgesa”, i criticaven l’alternativa KAS que defensa ETA, tot considerant-la una capitulació. També ataquen la branca oficial del Moviment de Defensa de la Terra (MDT-Casp) i la seva formulació política del Front Patriòtic amb el qualificatiu “d’independentisme espanyolista”. Per contra, la ULL M-L defensa la dictadura del proletariat i del poble, i l’expropiació “sense indemnització” del “gran capital espanyol, català o multinacional i de la burgesia mitjana”. La seva proposta independentista es basa en un estat català dotat “d’exèrcit, milícia, tribunals i comitès revolucionaris”.

La penetració de la ULL M-L al moviment independentista és patent en el cas del sector crític del MDT i d’alguns dirigents històrics de Terra Lliure que romanen a la presó. El lema de la branca Fontanella del MDT per la Diada Nacional de 1987 -“Independència i Revolució”- està en marcada sintonia amb els supòsits que planteja l’organització senderista. Per contra, el MDT-Casp va convocar el seu acte sota l’eslògan “Catalunya, Terra Lliure”, exponent de les directrius polítiques que defensa el PSAN: substitució de la tradicional fórmula de Països Catalans pel terme global de Catalunya i comprensió cap a la lluita armada que protagonitza Terra Lliure”.

Resultat: a l’any següent, per l’Onze de Setembre del 1988, el sector MDT-Fontanella va ocupar el Fossar amb militants empunyant bats de beisbol i va batre els militants del MDT-Casp impedint-los realitzar el seu propi acte. Des d’aleshores el Fossar de les Moreres ha quedat neutralitzat com a espai de memòria de l’independentisme català ja que, després del PSAN, ERC el substituí com a enemic a abatre sota l’acusació de “traïció” per part de col·lectius “revolucionaris” que, any rere any agredeixen impunement qui els disputa l’apropiació d’aquest espai patriòtic complint així una funció que no poden realitzar ni els falangistes, ni la policia espanyola. Ho vaig denunciar explícitament en l’apunt “Revolucionaaris del món, reaccionaris de Catalunya, uniu-vos contra l’independentisme català”.

Aquestos fets d’ara fa vint anys (que he comentat sovint amb dirigents del MDT de l’època) haurien de servir d’experiència en el moment actual quan la proliferació de causes de solidaritat internacional, campanyes antiglobalització i tesis antiliberals de tota mena contrasten amb la devalució de l’independentisme com a eix central d’una alternativa política confrontada a l’ordre estatal. Barcelona és, ara per ara, més coneguda com la capital europea dels anti-sistema, que no pas el cap i casal d’una nació emergent que planteja els seus drets nacionals en el context internacional. A més internacionalisme, menys patriotisme català. Barcelona serà la seu del secretariat permanent de la Unió per a la Mediterrània on es debatran qüestions estratègiques, entre altres el conflicte palestino-israelià. Hi ha el perill que des de casa nostra mateix es doni més protagonisme a causes d’altres pobles, per legítimes que siguin, per davant a la llibertat del propi país.

  1. Ser internacionalista ben plantejat mai pot ser en contra del propi país, doncs tot ideari internacional que és preue deu respectar a cada país. I si no ho fa deixa de ser de ser-ho per convertir-se en un moviment feixiste d’ocupació d’una determinada nacionalitat a un altra.

    Un altra qüestió és que els espanyolistes i altres fagen ús de determinades idees pressumptament internacionalistes per encarar-les intentant dividir per tal d’anar en contra del propi país. 

    Com ho és el cas recient dels residents europeus a Calp on rebutjen el toponim propi del país.

    Doncs tots els que estan en contra de la llengua pròpia del país amb el qual han estat acollits, no ho farien si els llevaren el dret de vot a les eleccions del municipi.

    En canvi molts espanyolistes que defensen qüestions contràries al nostre propi país, defensen altres qüestions alhora que es creuen més internacionalistes que ningú.

    Doncs caurien en contradicció per què sempre han recolzat l’Estat d’Israel quan s’ha creat a base de negar els mateixos drets als residents àrabs al propi Estat d’Israel. 

  2. quina barra! i defensar el sionisme racista i criminal sí que va bé pel país oi? quina poca solidesa i quin cinisme!

    pobra erc amb personatges tant reaccionaris

  3. Coincideixo amb tu, Jaume, que com més internacionalisme. menys patriotisme català. Però encara hi ha un altre fet que em preocupa força més: en el maremàgnum de l’independentisme més enllà d’Esquerra, hi ha evidentment, de tot, però també una notable i interessada confusió, barrejada, en alguns casos, amb una ignorància supina dels nostres referents.

    En el cantó intel·ligent, trobes gent com en Titot que, dilluns, 12 de gener, feia una anàlisi molt lúcida de L’Assemblea de la CUP (i les eleccions autonòmiques) i veus que, coincidint-hi o no, té un discurs nacional claríssim. Però alhora (i que consti que ara no parlo de la CUP), dia rere dia t’adones que hi ha gent minoritària però molt activa que es belluga en l’ambit difús de l’autodenominada EI, que practica un, d’antuvi, independentisme estètic, però només sobre el paper, ja que la seva màxima obsessió -més que no posicionar-se contra els dos grans partits,  és atacar Esquerra (com a exemple, adhesius del tipus Que no t’enganyin!, referits al nostre partit). Així, t’estan dient que ells sí que ho són, d’independentistes. Bé, quan tinguin més quota de poder, o quan creixin en edat, ja veurem quants continuen practicant-ho.

    Ara, en bona part d’aquest jovent, hi ha una fixació cega per tot allò que sigui revolucionari, internacionalista, antiimperialista, anticapitalista, antiespeculació, antitautoritarisme, antiBolonya… Hi ha un discurs molt a la contra de tot, governi qui governi. Com que també governa (perdó, està al govern) Esquerra, passa a ser el dimoni. En això coincideixen amb el discurs de l’entorn de CIU: vosaltres no podeu pactar amb els socialistes… que ja ho farem nosaltres. Aquesta virulència es nota quan et mires les edicions digitals dels diaris (per exemple l’AVUI) i, en un pla més físic, es concreta amb les agressions al Fossar a membres d’Esquerra, que gairebé són considerades ‘patriòtiques’, quan, a criteri de qualsevol persona amb quatre dits de seny, la violència contra les persones no està mai justificada. Des de la dreta i des de l’extrema esquerra.

    Però no em preocupa el fet que el discurs de bona part d’aquest jovent sigui anti, a la contra, definit pel que no volen, sense saber el que volen. El que sí que tinc clar és que si ets independentista has de voler un ESTAT PROPI, preocupació que no els veig en tot allò que llegeixo.

    Ells i elles poden posicionar-se políticament com vulguin, però llegint alguns dels seus escrits tinc la sensació, com passa amb la majoria de la gent catalana, que desconeixen coses cabals sobre Macià i Companys (i les repestives evolucions polítiques), Estat Català i altres organitzacions menors, Esquerra Republicana i tot el moviment republicà que la precedí, el Front Nacional de Catalunya… o de pensadors com Fèlix Cucurull o com tu, Jaume. No tot comença amb el PSAN, que ha tingut la seva importància. També, si no ets sectari, has de tenir presents NE i la Crida i, per descomptat, l’MDT.

    Per això no estranya que n’hi hagi que portin l’estelada i els tingui enlluernada la CNT de 1936 o Quico Sabaté, per posar un exemple. O, que em trobi pels carrers cartells sobre els/les presos i les preses i que de la sea biografia no hi hagi res que me’ls faci propers. No, si al capdavall no volen, com nosaltres, l’Estat dels Països Catalans, amb una forma de govern, la República.

    Més que sospitar, sé que bona part d’ells practiquen l’independentisme estètic… contraindependentista.

  4. L’internacionalisme, la solidaritat internacionalista no té cap contraidicació amb la lluita per la independència. Ni al contrari. Pretendre entrar per aquí és un prova més dels interessos que defenses -tu, solidari de l’estat d’Israel, no ho oblidem-.
    Cal un projecte nacional, sens dubte, que no pot construir ERC. Però aquest, també es construeix definint el terreny de joc internacional. Normalment, veient les relacions internacionals es veu cadascú de quin peu calça. I el teu és el del sionisme, l’avantguarda del liberalisme i l’imperialisme, dues línies contràries a la llibertat dels pobles.
    I que Barcelona, i el conjunt dels Països Catalans avanci per la referència solidària, antimilitarista i més social, és una bona garantia de futur. De fet, és una característica històrica d’aquest país. I això té a veure, i molt, amb aspectes culturals, lligats a la cultura popular o a la més elitista o conservadora.
    El catalanisme que ha governat fins ara en aquest país s’ha anat venent la nació als interessos de classe que ha defensat, precisament perquè cadascú té el model de país que té i la solidaritat on té els interessos.

  5. Posem per eixemple l’slogan:

    Catalunya un país de convivència?

    Quan tothom sap que és demagogia barata o algú pot pensar que n’hi ha algún país que no n’hi haja o tinga convivència.

    Ara si diu Catalunya un país ocupat per l’Estat espanyol?

    I pot afegir amb una convivència imposada des del passat i molt més amb el present.

  6. renoi quins equilibris has de fer per defensar els crims del sionisme, i tota aquesta claca d’ultres que abans que catalanistes sou antiesquerrans? vergonya aliena feu bastant basarda els neocons catalans

    Suposo que l’internacionalisme que us agrada és el dels israelians, donant armes al règim de sud-àfrica per matar lluitadors antiapartheid o als unionistes britànics per matar irlandesos

    Almenys tot aquest discurs reaccionari i filofeixista, visceralment antiesquerrà està treient la màscara una bona colla d’ultres que com renyer, es difressen d’independentistes,

    Esperem que la bona gent de les bases d’ERC, que ni de lluny és així de dretana i fanàtica, s’anirà adonant que aquestes idees d’extrema dreta no tenen lloc en un partit independentista d’esquerres, democràtic i antifeixista

    També us deu fer molta ràbia que l’Esquerra Independentista, la de veritat,  aquesta que és solidària amb els pobles oprimits, activa en els moviments socials, al costat dels treballadors i dels qui lluiten per la llibertat de la nostra nació en una societat justa, això que tant odien els neocons com renyer, demostri cada dia que té més presència al carrer i un discurs més proper a la gent que els marginals grups d’ultradreta catalana, que només us retroalimenteu a internet vomitant el vostre odi i xovinisme. Afortunadament els Països Catalans són ben diferents al vostre deliri.

  7. “Hi ha el perill que des de casa nostra mateix es doni més protagonisme a causes d’altres pobles, per legítimes que siguin, per davant a la llibertat del propi país.”

    Curiós que ho diguis precisament tu que ets el President de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!