Amb retard, però
amb fidelitat entranyable, llegeixo els exemplars de la revista “Idees” de temes contemporanis que tenia pendents i no me’n puc estar de comentar el monogràfic titulat “Les veus dels indignats a Catalunya”, número 36, corresponent al trimestre setembre/desembre del 2012.
Amb l’empenta del director, Ferran Sáez Mateu, un equip de professors universitaris de diverses disciplines vol oferir una aproximació acadèmica al moviment 15M a Catalunya. Comparteixo la descripció del subjecte col·lectiu objecte d’estudi però no l’nàlisi dels seus continguts, ja que al meu criteri, parteixen de la valoració subjectiva que -almenys inicialment- el moviment va ser un “èxit rotund” i d’una empatia apriorística que els fa obviar tota crítica als plantejaments i les accions desenvolupades seguint els seus lemes.
D’entrada no hi ha cap reflexió prèvia a la figura que ha esdevingut el referent intel·lectual dels indignats: Stéphan Hessel mereix una
lectura rigorosa des del punt de vista acadèmic que desmitifiqui la seva obra i la seva trajectòria, com a França han fet politòlegs com Pierre-André Taguieff (veure la seva obra “Le nouveau national-populisme”, CNRS Éditions, París, 2012) i d’altres universitaris que analitzen el rebrot dels populismes contemporanis a Europa occidental. Tampoc hi ha una anàlisi comparativa respecte dels moviments altermundialistes i
els fòrums socials que s’organitzen per blasmar la “globalització capitalista”.
En segon lloc, no hi ha en cap dels autors del monogràfic cap esment a les greus conseqüències de la contraposició entre democràcia representativa i la
democràcia real que els promotors del 15M prediquen. No hi ha enlloc cap referència a l’indignant assetjament als diputats del Parlament de Catalunya el 15 de juny del 2011, només a la darrera de les conclusions els membres de l’equip de recerca que ha realitzat el treball afirmen càndidament : “Aquest moviment pot ser un revulsiu que serveixi per a revitalitzar la democràcia o, per contra, pot contribuir a crear un caldo de cultiu que sigui propici al naixement de noves formes de populisme o d’autoritarisme antidemocràtic. Ens agradaria equivocar-nos i confiar en la seva vitalitat i la puresa dels seus propòsits” (pàgina 75).
I, en tercer lloc, dissortadament els autors també passen per alt la volguda abstracció de la realitat socioeconòmica catalana i la dominació estatal espanyola que és a l’origen de les injustícies que denuncien els indignats. Ni tant sols la campanya “No vull pagar” contra els peatges a les autopistes catalanes, una demostració concreta de l’espoli al qual està sotmès el nostre país, va merèixer la solidaritat dels “indignats”. En darrer terme el dilema està en decantar-se per una “
Spanish revolution” o una revolta catalana.