Jaume Renyer

Abans d’ahir s’esqueia el vuitanta-cinquè aniversari de mossèn Josep Gil Ribas i avui gairebé tres-centes persones li hem retut un merescut homenatge per la seva contribució al pensament teològic.

El monestir de Poblet n’ha estat l’escenari d’un acte cívic i acadèmic que organitzat per Justícia i Pau, a iniciativa de Marcel Pons, ha aplegat autoritats civils, universitàries i eclesiàstiques que en les seves intervencions han anat lloant la trajectòria polifacètica de l’homenatjat. Una taula rodona amb la participació de diversos teòlegs al voltant del tema “Teologia i societat, avui”, ha clos l’acte abans de l’àpat a l’hostatgeria del mateix monestir.

Jo no sóc pas un assistent habitual d’aqueixa mena de trobades ni tampoc conec personalment mossèn Gil, només he assistit a un col·loqui entre ell mateix i Ignasi Carnicer al voltant de les relacions entre el judaisme i el cristianisme, celebrat fa pocs mesos a la parròquia de Sant Joan de Reus. Allí vaig quedar sobtat per la sòlida argumentació del doctor Gil sobre l’origen del cristianisme i també per la seva obertura al diàleg interreligiós. Així que quan el meu amic Marcel em va convidar a l’homenatge d’avui no ho vaig dubtar ni un moment.

El meu interès era escoltar les opinions del doctor Gil copsar quin era l’ambient que l’envoltava. El teòleg reusenc ha sintetitzat en les paraules de cloenda el seu compromís amb la catalanitat i l’església en un termes que han emocionat els presents. Ha sostingut que cal fer teologia des de la societat, catalana en el seu cas, i des de la laïcitat, convidant a la jerarquia catòlica a una refundació de la seva estructura des de la laïcitat enlloc de mantenir-se en el clericalisme tradicional.

Escoltant-lo he interpretat que subsisteix un cristianisme nacional català que va fent via malgrat que la jerarquia episcopal fluctua entre l’obediència a l’ordre espanyol i al Vaticà. Entre els assistents he retrobat antics seminaristes que després han passat per organitzacions marxistes com Josep Sementé, Josep Lluís Carod o el mateix Marcel Pons, però sempre actuant com a patriotes i cristians.

La majoria dels presents en els seus comentaris també deixaven constància dels seus anhels d’independència en aqueixa hora crucial de la història del nostre país. Alguns fins i tot han expressat la seva simpatia pel procés constituent encapçalat per Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, amb qui he fet saber que no estic gens d’acord amb els seus plantejaments anticapitalistes.