El Punt publica avui aqueix encertat article d’Hèctor López Bofill titulat “Si haguessin llegit Lenin” en el qual analitza l’actitud de la CUP posterior al 27-S, el contingut del qual comparteixo. La manca d’estratègia i de coherència dels anticapitalistes nostrats prioritzant la confrontació civil interna a la societat catalana al conflicte entre la majoria social sobiranista i l’ordre estatal espanyol s’explica pel motiu que són la darrera -no l’última- expressió del progressisme abstracte i banal d’arrels totalitàries que és hegemònic a Catalunya des de fa mig segle.
Aqueixa línia de continuïtat entre PSUC-PSC-CUP es percep en l’animadversió compartida envers la catalanitat com a identitat nacional que fonamenta el dret d’autodeterminació i en l’adhesió a objectius abstractes sempre lligats a l’àmbit d’actuació espanyol. La reacció de l’odi (a Mas, als catalufos, a la burgesia autòctona, a la mentalitat paccionada de la tradició institucional catalana) és l’expressió més radical de la incapacitat per assumir mesures pragmàtiques orientades a fer realitat la dita revolució dels somriures.
L’atzucac actual del procés sobiranista català té causes més profundes i complexes que la sola inoperància de la CUP que convindria analitzar en una reflexió més àmplia, però de moment val aqueix article d’Hèctor López Bofill:
“L’any 1914 Lenin va publicar un famós opuscle, El dret de les nacions a l’autodeterminació, en el qual, al caliu d’una polèmica amb Rosa de Luxemburg sobre la qüestió polonesa (una nació aleshores ocupada per Rússia, Alemanya i l’imperi austrohongarès), defensava el dret a la independència política dels pobles i la ruptura amb la nació opressora.
Per a l’ortodòxia marxista la posició de Lenin era incòmode perquè matisava el caràcter universal de la revolució i la necessitat que el moviment obrer superés les fronteres nacionals per derrotar el capitalisme. Així mateix, que el proletariat apostés per l’emancipació nacional l’acostava, ni que fos temporalment, a la burgesia de la nació que aspirava a la independència. L’argument de Lenin per superar aquestes objeccions era contundent: negar al proletariat el dret a lluitar per l’autodeterminació del seu poble significava permetre que la burgesia de la nació dominant consolidés el seu poder.
En el procés revolucionari el primer objectiu, doncs, consistia a abatre l’oligarquia de la potència imperialista i en el desenvolupament d’aquesta tasca el conflicte nacional es percebia com un catalitzador del conflicte de classes. Lenin va escriure: “Per a poder fer la revolució socialista i enderrocar la burgesia, els obrers han d’unir-se estretament i la lluita en favor de l’autodeterminació, és a dir, contra les annexions, contribueix a aquesta unió estreta.”
Malauradament cap rastre d’aquestes tesis de Lenin sembla que es copsi en les actituds de l’extrema esquerra catalana ni en la seva acció al carrer, com evidencien els disturbis a Gràcia dels dies passats, ni en les decisions adoptades pel seu braç polític: la CUP. Amb posterioritat a les eleccions del 27 de setembre del 2015 la CUP i el seu entorn semblen haver renunciat a tota lluita contra “l’oligarquia” de la nació dominant, que en el nostre cas seria l’estament polític espanyol i les seves elits econòmiques i funcionarials, per centrar el seu atac en allò que ells consideren la burgesia catalana, guardiana local de totes les opressions propiciades pel capitalisme global.
Possiblement el primer avís d’aquest desconeixement a les tesis de Lenin el vam tenir quan l’endemà mateix de les eleccions alguns diputats electes per la CUP es van desdir del compromís de declarar unilateralment la independència tot adduint que els partidaris de la cessió no havien assolit més del cinquanta per cent dels vots emesos. La declaració d’independència, que representa el gest revolucionari par excellence contra les institucions de la nació dominant, va quedar de bell antuvi enterrada en acatar el marc constitucional espanyol el qual defineix la majoria en la base “dels nacionals espanyols que es troben empadronats en un municipi de Catalunya” o, el que és el mateix, d’aquells que tenen dret de vot en unes eleccions a una comunitat autònoma espanyola.
Quina diferència, doncs, de Lenin, que va fer la revolució d’octubre de 1917 després de perdre unes eleccions! Superat el capítol del 27-S la CUP mantindria la retòrica de la desobediència, sobretot vinculada a la declaració del Parlament del 9 de novembre del 2015. Però la veritat és que des d’aquesta formació no s’ha produït cap gest de ruptura contra les institucions espanyoles i, en canvi, s’ha fomentat l’afebliment constant del front patriòtic amb actes que van des de l’expulsió de Mas del lideratge del procés fins a la cobertura política que s’ha donat a la violència a Gràcia contra catalans i contra institucions catalanes.
En síntesi, la CUP no té problemes a l’hora de castigar aquells que considera com a membres de la burgesia nostrada però no ha fet res per agredir els principals causants de l’opressió nacional: els aparells del poder espanyol. Es dirà, amb raó, que el discurs de l’anticapitalisme català no té gaire a veure amb el del líder bolxevic, sinó que més aviat troba les seves fonts en el pensament anarquista.
Però sospito que la poca influència del rerefons leninista en els quadres de la CUP i de les seves organitzacions afins es troba en general vinculada a la poca capacitat del catalanisme de pensar en termes de poder. L’assalt al poder era el que orientava l’acció de Lenin i el que a Espanya en l’actualitat i des de l’esquerra orienta l’acció de Pablo Iglesias, que, a aquest pas, acabarà guanyant la partida per l’hegemonia de les classes populars a Catalunya a costa de la ignorància i dels errors dels que s’esbraven contra els propietaris catalans però s’arronsen davant la maça d’Espanya.”
Post Scriptum, 4 de juny del 2019.
Els resultats de la CUP a les darreres eleccions muncipals han estat per sota de les seves expectatives i potencialitats degut a la manca de coherència estratègica i cohesió interna que han evidenciat als darrers anys. La candidatura perfèrica i efímera del Front Republicà a les eleccions espanyoles ja va ser un toc d’alerta. Ara la inhibició d’alguns candidats municipals abstenint-se de donar suport a Junts per Catalunya o ERC a les europees confirma la desorientació del col·lectiu sense direcció política estable. I encara més, l’oferiment en algunes localitats a pactar amb el PSC per fer governs “d’esquerres” per desplaçar Junts per Catalunya de les alcaldies on no té majoria absoluta deixa en evidència que no han interioritzat que la lluita de classes que pregonen es concreta en la confrontació de dos nacionalismes contraposats, català o espanyol, no pas mitjançant l’eix dreta/esquerra. Només Poble Lliure manté el rumb independentista participant al Consell de la República.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!