Dissabte passat hi va haver a Barcelona una manifestació d’antics legionarios que van deixar en evidència l’escàs suport social al franquisme estricte que aqueixos nostàlgics representen. No van merèixer ni l’atenció dels antifeixistes oficials massa ocupats a agredir els Mossos d’Esquadra amb la impostura del Banc Expropiat com a excusa.
Però el debat retrospectiu sobre les reminiscències del franquisme a la societat catalana van esclatar de la pitjor manera (a destemps, envoltat de demagògia, sense perspectiva històrica) arran de la consulta ciutadana sobre l’eventual retirada del monument clavat al mig de Tortosa commemoratiu dels “veinticinco años de paz” l’any 1964. De tot allò que s’ha escrit en relació a aqueixa dissortada polèmica coincideixo totalment amb l’anàlisi que en fa Francesc Abad al seu bloc.
Un altre debat forassenyat és el que genera, un cop més la CUP donant suport a les provocacions reiterades de col·lectius okupes com ja va passar fa dos anys amb l’afer Can Vies, i fa cinc anys amb l’assetjament del 15-M al Parlament de Catalunya. Els anticapitalistes nostrats estan seguint el camí traçat als anys trenta per la FAI contra el Govern de la Generalitat, optant per la guerra civil interna a la societat catalana que va esberlar la majoria social republicana, va abocar al bàndol franquista la població conservadora i va contribuir de manera decisiva a la desfeta del 1939. La reacció de l’odi contra la revolució dels somriures va camí d’avortar el procés sobiranista en curs per la irresponsabilitat dels nous faiets (així denominaven els d’Estat Català als anarquistes de la rereguarda).
Que la falsa ruta dels anticapitalistes nostrats acabi frustrant el moviment social independentista engegat al 2010 després de la sentència del Tribunal Constitucional liquidant l’Estatut del 2006 no és, però, responsabilitat únicament de la CUP i la seva desorientació estratègica. El declivi i les contradiccions de la CDC post-pujolista hi tenen molt a veure, així com l’absència del patriotisme republicà que teòricament hauria de representar ERC, obcecada a desbancar Convergència i fent seguidisme del progressisme abstracte i banal que prioritza l’eix esquerra/dreta per diluir el conflicte independència/ordre estatal espanyol.
Per acabar-ho d’adobar l’ANC i l’AMI no estan en el seu millor moment, deixant el sobiranisme cívic mancat de referents a l’hora de marcar el pas al conjunt de partits parlamentaris pro-estat català, embarcats en accions contradictòries com la manifestació de dissabte reclamant que el Tribunal Constitucional no retalli drets socials (de bracet amb el PSC) quan el 9 de novembre passat van declarar oficialment que no se sentien vinculats per les sentències d’aqueix tribunal.
Tot fa preveure una victòria de Podemos a Catalunya a les eleccions espanyoles del proper 26 de juny, oferint a aqueixa formació populista castellano-cèntrica el lideratge de la política catalana per derivar cap a una fictícia reforma constitucional un procés sobiranista sense direcció estratègica, col·legiada, capaç de fer creïble i viable un acte de ruptura unilateral amb suport social majoritari.
La primera condició per a la independència és la voluntat d’assolir-la com a prioritat absoluta essent la supervivència del pobla català la causa essencial d’aqueixa lluita, una qüestió essencial a la qual no saben respondre ni els predicadors del sobiranisme pràctic ni els propagandistes de les abstraccions dogmàtiques. Per guanyar la independència cal patriotisme, intel·ligència i coratge i sobra impostura, sectarisme i mediocritat.
Post Scriptum, 9 de desembre del 2018.
El neofranquisme, és a dir el recurs a la violència d’estat per tal de preservar la seva unitat, és en alça al si del bloc de partits d’ordre espanyols com a últim recurs per aturar l’independentisme català. Front a aqueixa amenaça els partits republicans haurien de prioritzar la prevenció d’aqueixa eventualitat i no caure en actituds improvisades del passat -llunyà i recent- que només serveixen per derivar el conflicte català cap a terrenys que no ens són gens favorables. Per posar un exemple, els Mossos d’Esquadra no s’asemblen gens a la Defensa Territorial eslovena.
Per posar un altre exemple, tampoc ens serveix l’apel·lació a lemes anarquistes de fa vuitanta anys que varen demostrar la seva fallida: “el poble mana, el govern obeeix”, és només vàlid si està legitimat per les urnes. Els CDR combinen accions positives com l’aixecament de barreres als peatges de les autopistes avui, amb crides a un antifexisme estèril i contraproduent quan acaba enfrontant-se amb els Mossos d’Esquadra que eviten (sortosament) un xoc directe amb els franquistes. Recomano la lectura d’aqueix apunt d’avui de Francesc Abad al seu bloc: “Llirisme, tietisme, Stalingrad, Omaha… o una simptologia política molt preocupant“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!