Arran del comunicat d’ETA del proppassat 20 en el qual anunciava el cessament definitiu de la seva activitat armada el Diari de Tarragona m’ha demanat un article al respecte que ha aparegut a l’edició d’avui i que reprodueixo a continuació, amb el seu títol original sense espaçar. També vull precisar que el vaig enviar sense fer cap referència a la meva condició professional de secretari de l’Ajuntament de Reus.
El comunicat pel qual ETA anunciava ahir el cessament definitiu de la seva activitat armada té múltiples repercussions a l’intern de la societat basca, al conjunt de l’Estat espanyol i també a Catalunya. I també té uns precedents. La decisió d’ETA de no utilitzar més la violència és unilateral, sense procés de negociació amb el govern espanyol, a diferència del que va esdevenir fa més de deu anys en el cas de l’IRA tot i que el precedent irlandès ha estat determinant per l’organització basca. És un punt i final que podria haver arribat abans però el consens intern al conjunt del moviment basc d’alliberament nacional basc a sigut lent i difícil, però hores d’ara és unànim, sense les dissidències que hi ha hagut al si del moviment republicà irlandès.
La influència del nacionalisme català ha estat discontínua i qualitativament diferent. Fa deu anys, quan ERC tenia un missatge emergent i rupturista, i recentment l’exemple de les consultes municipals sobre la independència amb el seu caràcter cívic, transversal, escrupolosament democràtic i irreprimible per l’ordre estatal espanyol. Pel que fa a la primera en un article titulat ” Obrir portes a l’esperança”, signat conjuntament amb Josep Lluís Carod-Rovira i publicat al diari basc Berria el 13 de novembre del 2004, ( la vigília del miting d’Anoeta, on Arnaldo Otegi en nom de Batasuna va presentar el document Orain herria, orain pakea –ara el poble, ara la pau) expossàvem resumidament els raonaments que uns mesos abans havíem traslladat directament als dirigents d’ETA.
“El conflicte polític històric amb un Estat Espanyol uninacional, unicultural i unilingüe, concebut per imposar un model uniforme més que no pas per facilitar la convivència igualitària en drets i deures entre els diferents pobles i les seves aspiracions nacionals, només es pot resoldre deixant enrere la violència que paralitza les solucions polítiques. La violència estructural de l’Estat, que amb decisions com el tancament de diaris (Egin i Egunkaria), la persecució dels electes d’Udalbiltza o la il.legalització de Batasuna –amb la impossibilitat de ser votada a les urnes, com a opció exclusivament política-, només perpetua, innecessàriament, tots els sofriments del conflicte. Aquesta violència ha de desaparèixer. Però també la violència d’ETA ha de ser abandonada, de forma irreversible, per part dels que hi donen suport. Aquest serà, precisament, el gest més valent en tota la historia de l’organització, potser. Però sí que es convertirà, segur, en la decisió de més transcendència política mai adoptada per aquest grup, per les conseqüències positives de tota mena que tindrà per al futur de la nació basca. En aquests moments, cal tenir el coratge i l’audàcia suficients per saber veure totes les possibilitats que s’obren, per mirar l’horitzó amb optimisme i superar el conflicte. I cal valentia per tractar la situació dels presos i valentia també per tractar la situació de les víctimes de la violència.
Ha arribat l’hora de la veritat i de trobar una sortida que desbloquegi la situació actual, un carreró sense sortida que no permet avançar més, que no és útil a la causa del poble basc i que dóna arguments als contraris a la lluita política per l’autodeterminació nacional. Estem convençuts que res fa tanta por als contraris a la causa nacional basca com una majoria social a les urnes, aconseguida democràticament. La violència no uneix una societat, la divideix. No fa adeptes a una causa, sinó detractors d’una idea legítima. No suma adhesions i persones, sinó que en resta. La violència no crea simpaties enlloc, sinó rebuig a tot arreu. El triomf del poble a les urnes, sí. Una victòria nacional així, més enllà dels partits, seria representativa de la voluntat del poble basc, aconseguiria complicitats a l’exterior i legitimitat democràtica davant l’opinió pública internacional, tindria darrera seu tota la força invencible que només una majoria a les urnes pot donar i no tota la desaprovació contundent que rep sempre l’acció violenta.”
Set anys més tard aquestes paraules em semblen plenament vigents i la decisió adoptada ahir per ETA les confirma. Tan de bo les esperances d’ un futur nacional en llibertat, pel poble basc i també pel català, s’arribin a fer realitat algun dia.
Post Scriptum, 16 d’octubre del 2021.
Ahir, Martxelo Otamendi va publicar a Vilaweb aqueix breu però punyent anàlisi: “Deu anys sense ETA, deu anys en blanc i negre. ETA va complir allò que li requerien en la declaració, però els governs de França i Espanya no.
Dimecres farà deu anys que ETA va decidir de posar fi a la seva activitat armada. Són pocs anys per a les víctimes d’ETA, i molts per als presoners polítics bascs que continuen a la presó. Aquesta decisió, després d’un camí llarg i complicat, es va materialitzar en la Conferència d’Aiete un 17 d’octubre, gràcies a la gran tasca que van fer silenciosament moltes persones, tant al nostre territori com fora. Sis personalitats internacionals van signar una declaració de cinc punts en què es demanava a ETA que cessés definitivament l’activitat armada. Aquest era el primer punt. Tres dies després va arribar la ferma decisió d’ETA de donar per acabada l’activitat armada.
La Conferència d’Aiete no era el final acordat que ETA havia perseguit durant tant de temps ni tampoc s’assemblava a l’Acord de Stormont, una gran referència per a ETA i per a l’esquerra abertzale, car havia servit per a posar fi, el 1996, al conflicte armat del Nord d’Irlanda, amb el suport polític i diplomàtic de Belfast, Dublín, Londres i Washington. Però, sabent l’actitud que tenien llavors els governs d’Espanya i França, la Conferència d’Aiete va ser la millor i més efectiva possible.
El fet que entre aquests sis promotors hi hagués Kofi Annan, l’ex-secretari general de l’ONU, ens va donar dues pistes. La primera, que ETA acceptaria allò que li havien demanat, i que la decisió arribaria de pressa. La segona, que el govern d’Espanya estava al corrent que es faria la Conferència d’Aiete; és a dir, que els sis promotors comptaven amb el vist-i-plau diplomàtic de Madrid per a participar-hi. El respecte diplomàtic de què tant es parla en la política internacional.
ETA va complir allò que li requerien en la declaració; els governs de França i Espanya, en canvi, no van fer allò que els demanaven en el segon punt –parlar amb ETA sobre les conseqüències del conflicte– ni en el quart punt –consultar els ciutadans sobre afer polítics. El govern espanyol, una vegada repatriats o acostats els presos bascs, ha posat fi, això sí, a les polítiques penitenciàries de venjança. Ara ens falta aconseguir que tots siguin lliures.”
Post Scriptum, 20 d’octubre del 2021.
Ahir, Vilaweb va publicar aqueix article recordatori: “Deu anys sense ETA que no han posat fi a la violència espanyola. La violència de l’estat espanyol contra bascs i catalans continua ben viva malgrat la desaparició del grup armat“:
“Era el 20 d’octubre de 2011, ara fa deu anys. Responent a les demandes de l’esquerra abertzale i dels mitjancers internacionals, ETA va anunciar al migdia a través d’un comunicat enviat al diari Gara que decretava un alto-el-foc permanent, de caràcter general i verificable internacionalment. “És el compromís ferm amb un procés de solució definitiu i amb el final de la confrontació armada”, deia el comunicat. Ja feia un any que havia aturat les “accions armades ofensives”, però sense especificar si permanentment o temporal. Aquell anunci havia esperonat un equip de mitjancers internacionals, encapçalats per l’advocat sud-africà Brian Currin, que va ser determinant per a l’abandonament final de les armes.
Va arribar el 3 de maig de 2018. En una reunió a Ginebra amb diplomàtics de diversos països, l’equip de mitjancers va presentar les proves que ETA s’havia dissolt. Entre les quals, uns vídeos en què Josu Urrutikoetxea i Marixol Iparragirre llegien el comunicat de dissolució. L’endemà, a Kanbo, al País Basc Nord, ETA va fer públic el pas i va dir que no tornaria a ser un agent que expressés les seves posicions polítiques, promogués iniciatives ni interpel·lés més actors.
Seixanta anys després d’haver-se fundat –el 1959–, ETA va tancar d’aquesta manera un cicle del conflicte entre el País Basc i els estats espanyol i francès. Tot i que els estats continuaven obstinats a mantenir encadenat el poble basc en aquest cicle –deia el comunicat–, ETA va ratificar el compromís d’acabar l’acció armada anunciat el 2011, tres dies després de la conferència d’Aiete, que havia aplegat mandataris de prestigi internacional per exigir un procés de pau dialogat.
Aquest procés, deu anys després, encara no ha arribat. L’estat espanyol no s’hi ha sentit interpel·lat i no ha fet res per resoldre el conflicte. Ni tan sols ha afavorit solucions personals per als presos, el primer pas típic de qualsevol negociació real. No solament això: la violència de l’estat espanyol, que abans s’havia justificat per la d’ETA, no s’ha aturat. Amb dos episodis especialment significatius: el cas d’Altsasu i la violència desencadenada contra el procés d’independència català.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!