És de preveure – això és el que em diu el cor- demà un victòria de les candidatures independentistes, Junts pel Sí (al voltant dels setanta diputats) i la CUP (més de dotze), i això comptant una alta participació (inclosa la dels votants als partits espanyolistes que no es detecta a les mobilitzacions ni als mítings) i els entrebancs al vot dels catalans a l’estranger.
La jornada participativa del 9-N va ser un èxit i demà, un cop superats els mesos d’incertesa quan ERC es negava a una llista unitària amb CDC, també ho serà ja que la proposta independentista està feta en positiu, és constructiva i compta amb el suport de la ciutadana activa del país. Mentre que els partits adictes a l’ordre estatal establert no tenen altre projecte en comú que el de perpetuar la dominació política i la dependència econòmica del nostre país.
El lideratge del president Artur Mas ha estat un factor determinant en aqueixos mesos previs a les eleccions de demà, que efectivament tindran un caràcter equivalent a un plebiscit impossible de realitzar d’acord amb l’ordenament constitucional espanyol. Mas ha superat l’assetjament mediàtic, la deserció de Duran Lleida i els seus gregaris, i ha arrossegat els dirigents dels seu partit cap a uns plantejaments independentistes que molts només segueixen per inèrcia o interès a no perdre el càrrec. El compromís del president és una garantia per a molta gent i encara que no encapçali la candidatura és qui hores d’ara millor pot representar el rol d’home d’estat, tot i que Oriol Junqueras i Raül Romeva també han fet una gran campanya i, en conjunt, són un trident formidable.
Aqueixes són les meves esperances per demà, però també sento algunes recances per passat demà. CDC i ERC haurien de reformular el seu aparell, la mentalitat clànica i les formes d’interrelació amb la ciutadania activa que és qui ha estat el motor d’aqueixa campanya i ho haurà de continuar essent durant bastant de temps. Penso en la realitat d’aqueixos dos partits al Camp de Tarragona, (una àrea metropolitana difícil on encara pesa el provincianisme), capaços de carregar-se amb maniobres internes els seus candidats a les eleccions municipals (Victòria Forns, per CIU a Tarragona i Alfred Pitarch per ERC a Reus) amb uns resultats electorals nefastos pels seus substituts. I els executors d’aqueixes guerres de clans han estat premiats amb llocs destacats a les llistes de Junts pel Sí. Això explica en bona mesura l’ascens de la CUP, atesa l’honestedat i coherència que demostren en la seva actuació interna i externa.
La CUP guanya credibilitat amb els seus plantejaments de proximitat, i al meu criteri la perd amb els abstractes (anticapitalisme, antisionisme), però globalment és un contrapès necessari a les mancances apuntades anteriorment respecte de CDC i ERC. Dugues candidatures independentistes que demà seran complementàries i ho haurien de continuar essent en un futur immediat ja que la reacció del poder espanyol segurament no tindrà el to passiu posterior al 9-N.
Post Scriptum, 26 de setembre del 2022.
Abans d’ahir, a Vilaweb Germà Bel fa autocítica, un cas excepcional entre els politicastres nostrats que malden per continuar fent veure que dirigeixen alguna cosa cap algun destí: “Vam ser uns incompetents, tots els qui vam ser a la primera línia havíem d’haver plegat”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!