Amb el lema “Es pot fer ara ! Per uns pressupostos socials” una tirallonga d’entitats adherides a una pataforma expressament creada a l’efecte, els partits PSC, CUP i Catalunya Sí que es pot, més CCOO i UGT, han aplegat uns quants centenars de persones a una manifestació convocada a Barcelona amb l’objectiu aparent de forçar l’elaboració d’uns pressupostos de la Generalitat pel 2016 “més socials”.
La manifestació ha estat un fracàs de participació, però això no vol dir que la campanya no aconsegueixi uns objectius que van més enllà d’un debat pressupostari. Només cal veure el cartell que acompanya la convocatòria de la crida a manifestar i la frase que l’acompanya: “Pagar impostos no és patriòtic (i si passa, passa…)”, il·lustrat amb una caricatura d’un especulador enjogassat. L’associació entre patriòtic (referit a la catalanitat) i saqueig es ben volguda i evident, contraposant-la a les reivindicacions socials (defensades per sindicats i partits espanyols) i els anticapitalistes nostrats.
La pretensió dels organitzadors no és altra que la de contraposar reivindicacions socials i independència, que és la fórmula emprada pel progressisme d’arrels totalitàries que és hegemònic ideològicament a Catalunya des del 1967 (quan Jordi Solé-Tura va publicar “Catalanisme i revolució burgesa”). Justament ara que les conseqüències de la dominació política i l’espoliació econòmica que l’ordre estatal espanyol imposa sobre el poble català són més evidents i punyents, l’esquerra (reformista o anticapitalista) coincideix en assetjar “la burgesia catalana”, obviant la causa principal dels mals que aparentment volen remoure.
El procés independentista en curs té moltes febleses però té la realitat al seu favor i negar-la és la coartada dels qui s’emparen en la impostura del seu esquerranisme per perpetuar l’ordre establert. L’animadversió contra la catalanitat i la llibertat és transversal al progressisme col·laboraconista que concentra en el pujolisme, (CDC, ara PDECat) l’odi als “catalufos” per encobrir la manca absoluta de projecte real de transformació social, sempre subordinat a l’hispanocentrisme.
L’única alternativa creïble per afavorir la prosperitat i el benestar és un estat català concebut per respondre als interessos de la majoria social, i és justament això el que fan inviable amb mobilitzacions com les d’avui que només pretén afeblir el govern presidit per Carles Puigdemont i substituir-lo per un nou tripartit “d’esquerres” en nom d’una Espanya federal impossible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Del manifest, un parell o tres de coses que no em quadren:
1.- Absència nominal de fer “universal” l’IBI. La raó deu ser que alguns (església católica, partits i fundacions polítics, etc.) volen seguir gaudint del privilegi d’estar absents de pagament d’un impost que els altres mortals paguem.
2.- Parlant de mortals, és de riure voler tirar endavant un país fent pagar als vius allò que els morts s’ho han guanyat en vida (em refereixo a la pretensió d’incrementar l’impost de successions (l’impost no ha estat abolit, per la qual cosa és difícil parlar de “recuperar-l’ho”).
3.- Alguns encara van plens de la falacia de que aquí ha existit quelcom que es diu “austeritat”. Els sotasignants i promotors del manifest haurien de saber que d’austeritat no n’hem vist ni poc ni molt, ja que no ha existit. El que s’ha implantat sistemicàment ha estat el lladrocini, cosa molt diferent a l’austeritat.
4.- Hi ha una absència total a parlar de subvencions, ajuts i altres martingales pressupuestàries que moltes vegades són despesses publiques que acaben a la butxaca d’algun “amic e amat”…
5.- Es parla de crear un impost sobre pisos buits. Ni una paraula dels privilegis de la major immobiliària d’aquest país (de les que algunes de les seves “sucursals socials i polítiques” signent el manifest. “No es pot tenir més pocavergonya, hipocrites!”, va dir aquell, abans que fos semptenciat per hipocrites i pocavergonyes com a demagog).
Atentament, i bona setmana
No comparteixo la vostra opinió sobre l’impost de successions. Els vius paguen per coses que ells segur que no «s’ho han guanyat» (deixant de banda si els morts «s’ho han guanyat» o no, perquè estem enraonant de quantitats que normalment no es guanyen: dubto que puguin estalviar-se milions en una vida honrada). Si no hi hagués impostos sobre les successions, els fills dels amos sortirien sempre amb trampa pel davant dels fills dels treballadors.
Gràcies pel seu comentari.
Vaig a intentar argumentar alguns dubtes que crec veure en la seva resposta.
Jo, si vull “regalar” [sic] quelcom a algú, he de tenir el dret de fer-ho. I si m’he fet un tip de pencar de diumenge a divendres, i amb la meva feina he fet un estalvi que, a la meva mort, vull deixar als meus fills, a la meva esposa o a qui sigui, què hi ha de dolent en això? Per què l’Estat vol apropiar-se de quelcom que no deixa de ser un regal d’un mort a algú que aquest mort ha decidit?
L’impost de successions no és exclussiu a les “grans fortunes” (moltes vegades, amb aquest impost l’Estat veu incrementat les seves pertinençes de manera important, ja que els “afortunats” han de pagar més a l’Estat del què els hi ha “tocat” com a herencia. I moltes famílies, davant la disjuntiva de trobar-se lligada per vida al pagament d’un credit exhorbitant, “abandonen” la propietat del difunt a mans de l’Estat [crec que a això li diuen “cessió”; pur cinisme]. L’Estat és un mestre en les arts recaudatòries!).
Respecte a dubtar de la honestetat de les persones que deixen quelcom com a successió, jo l’hi giro la truita: una persona és honesta fins que no es demostri el contrari (el contrari és tornar a la carga de prova judicial de temps del franquisme, on tothom era delinqüent, i aquest “delinqüent” tenia de probar la seva innocència… Per desgracia, actualmente hi ha dues lleis [la de la violencia contra les dones en l’àmbit de la llar, i la llei contra la homofòbia] on la carga de prova recau sobre el [suposat] delinqüent.
El discurs barat i populista de qui té és perquè ho ha robat, a més d’un se l’hi ha girat en contra (per exemple, un parlamentari de la CUP amb 11 propietats immobiliàries).
Vostè escriu: “Si no hi hagués impostos sobre les successions, els fills dels amos sortirien sempre amb trampa pel davant dels fills dels treballadors”. Com vostè sap, molts amos saben com fer per no pagar cap impost (i encara menys, el de successió) i deixar en vida tot als hereus. En canvi, els treballadors [atenció: molts “amos” també són treballadors; fins i tot més treballadors que molts amb carnet sindical] no tenen opotunitat per escapolir-se d’aquesta obligació impositiva. Els signants del manifest sembla que vulguin que els “pobres” paguin tant com els “rics”… O això, o que els pobres siguin més pobres.
Això de relacionar l’impost de successions amb la “sortida amb trampes” no té cap fonament (ja ho he exposat el per què en l’anterior paragraf). I, com ja he dit al principi, si una persona s’ha trencat l’esquena treballant per a l’hora d’anar al clot deixar unes propietats als seus fills i esposa, qui és l’Estat per robar allò que el mort els hi volia donar? És millor, potser, viure sense límits, i gastar-se cinc quan es té tres? Potser sí, veient qui són alguns dels signants…
Però bé, després d’aquesta llarga disquisició [repetitiva], la meva queixa venia pel fet que els autors del manifest ens volen fer creure que l’impost de successions ja no existeix, la qual cosa és una falsetat. Però veient qui són alguns dels signants, no m’estranya res la mentida.
Atentament, i bona setmana
Veniu al que deia: algú pot creure de debò que si una persona té «onze propietats immobiliàries» és perquè els seus pares s’havien «trencat l’esquena treballant»? Au, va!
Espero i desitjo que mai em tingui de jutgar vostè.
Atentament