Jaume Renyer

El 10 de juliol del 2004 vaig publicar al setmanari Actual aqueix article breu tot just uns dies després del congres d’ERC que es va celebrar amb el lema “l’esquerra de la llibertat”, (una idea de Francesc Codina). Malgrat això, el republicanisme va estar absent dels debats centrats en la gestió de l’autonomia sota la formula del pacte tripartit amb PSC i ICV i la decisió reduccionista d’adoptar la marca “Esquerra”.

Les cauteles expressades en aqueix escrit es varen transformar en oberta critica a la direcció del partit amb l’obertura d’aqueix bloc  tres anys mes tard i posteriorment, ja al 2009, vaig trencar amb ERC per uns motius que avui encara em semblen plenament vigents:

“Esquerra ha celebrat el seu congres tancant amb èxit el cicle electoral iniciat en  les municipals i clos en les europees. En aquest període, ERC s’ha consolidat en una posició  central de la política catalana, ha decidit quin govern havia de tenir Catalunya i n’és un dels components bàsics. De tot plegat en fa nomes  sis mesos i es massa aviat per fer-ne valoracions. A Lleida, ha renovat l’estructura de direcció, no sense una saludable controvèrsia, amb un grau d’unanimitat que no te res d’envejar a l’aparentment assolida en el congres del PSOE del mateix cap de setmana.

El moment que viu Esquerra, no com a partit sinó en el context general del país, es, no obstant això, delicat. La decisió  de pactar amb el PSC i ICV va  desplaçar del Govern de la Generalitat una CIU en declivi, amb un projecte de construcció nacional deteriorat, com ara s’ha fet evident. L’acord del Tinell es un pacte políticament correcte, però, com que ERC no era la forca hegemònica, no pot garantir-ne els continguts concrets: Estatut i dèficit fiscal. Aquests objectius s’emmarcaran en la plasmació d’una línia de progrés nacional i social català que signifiqui realment la superació del pujolisme.

ERC es la protagonista i la responsable de la transició entre un projecte nacional que s’acabava i un que encara no ha  arribat. Es massa d’hora per treure conclusions dels resultats de l’aposta d’Esquerra. De fet, en el congrés de Lleida no s’han debatut  aquestes qüestions estratègiques. De moment, es confia en la direcció del partit i en el compromís dels aliats. Però cal preveure quines son les condicions per sota de les quals el nou Estatut o el finançament resulten inacceptables, tenint en compte les aspiracions  nacionals catalanes i, arribat el cas, disposar d’una alternativa de partit clara per superar el bloqueig i estar a l’altura de la responsabilitat política que ha assumit en aquest etapa històrica.”