Avui s’escau el vintè aniversari de la declaració unilateral d’independència d’Eslovènia i Croàcia, un motiu per a la reflexió sobre el moment actual de l’independentisme català.
Ara fa vint anys, els militants de Catalunya Lliure vivíem un debat estratègic sobre cap a on encaminar les formes de lluita per fer avançar l’independentisme català, en un atzucac des de l’any 1987 arran de l’escissió del MDT. Els passos que havien donat les repúbliques bàltiques desvinculant-se de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques ja ens havia impressionat, però la crisi de la República Iugoeslava centrava les converses d’aquell estiu del 1991.
Especialment, atreia la nostra atenció el cas d’Eslovènia que amb una guerra breu -i amb relativament pocs costos humans i econòmics- havia fet front a la reacció militar de Sèrbia. L’any següent, ja incorporats molts de nosaltres a ERC i essent membre del Comitè Executiu d’ERC, amb altres tres dirigents vam fer una visita al nou estat independent per conèixer de primera mà com havien preparat en tots els terrenys la declaració d’independència i la resposta a la reacció del règim de Milosevic. Em va sorprendre la sensació de seguretat que demostraven les noves autoritats, gent de la nostra mateixa edat, i això que la guerra a Croàcia i Bòsnia era a quatre passes. La ciutadania també celebrava el primer aniversari de la seva llibertat nacional amb una normalitat que ens frapava especialment.
Els quatre catalans vam retornar amb bagatge d’idees, contactes i propostes que pensàvem podrien ser d’utilitat si el procés d’alliberament nacional català engegava d’una vegada. Vint anys després de tot plegat no en queda res aprofitable i amb algun dels companys de viatge ja no hi tinc cap punt de contacte atès que ha estat precisament un dels principals responsables de la degradació d’ERC cap a l’estadi de falta de credibilitat que actual tenen les seves propostes. Ens els darrers vint anys les forces independentistes han progressat espectacularment a Euskal Herria, Escòcia, Flandes, Irlanda del Nord i en canvi als Països Catalans s’han mantingut a l’estadi autonomista.
Penso, però, que el retrocés a tocat fons i s’obren noves perspectives, nous agents, noves forces per a una ràpida recomposició -això no vol dir que sigui fàcil- de l’independentisme català amb voluntat i capacitat per afrontar la ruptura democràtica amb el Regne d’Espanya. Mirant enrere, sense nostàlgia ni frustració de cp mena, del viatge a Eslòvenia em resta intacta la mateixa determinació amb la que el vaig emprendre i la complicitat amb els altres companys d’expedició.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
només destaques la “seguretat” amb que es movien les noves autoritats malgrat la seva joventut. Potser sense voler has indicat l’única cosa que es pot aprofitar d’aquell viatge: la qualitat que més necessitem els independentistes. I és que alguns són tan poc segurs que prefereixen viure a recer de forces autonomistes “grans” com CiU i incapaços d’unir-se a formacions noves com SI, massa “petites” als seus ulls. Espero veure els nous passos dels alcaldes de Vic i de Girona, i el seguiment que tindran dintre del seu partit.