Nascuda l’any 1968, temps de revoltes arreu i també de renaixement de l’independentisme català, la Universitat Catalana d’Estiu arriba a la quarantena edició.
Aquesta és una fita que té un gran mèrit haver-la assolit, al marge de l’ordre acadèmic i polític imperant a casa nostra, superant l’hostilitat de la premsa d’ordre que tracta l’UCE com un reducte antropològic d’una catalanitat en retirada (així la pinten El Periódico i TV3, entre altres). La UCE és fonamentalment un espai de llibertat i catalanitat, de creativitat i d’intercanvi entre gent d’arreu dels Països Catalans, que per uns dies es fan visibles i tangibles als ulls de tothom, amics i enemics. Hi ha hagut intents de crear una universitat d’estiu políticament correcta al cap i casal: primer ho va intentar Ernest Lluch quan era rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo, després Vicenç Navarro amb la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya. Cap dels dos intents ha reeixit, tampoc cap de les universitats públiques catalanes ha lograt per si soles bastir un punt de referència que suplanti i superi la UCE. Mantenir viva la UCE i renovar-la quan calgui és un deure patriòtic i democràtic pels que aspirem a una pàtria lliure i completa.
Enguany, molt a contracor, no podré pujar a Prada a retrobar-hi amics, fer petar la xerrada sobre qualsevol temàtica relativa a la catalanitat o, simplement, gaudir dels paisatges del Conflent. Tant de bo Prada pugui continuar essent un laboratori d’idees i d’iniciatives per la construcció nacional, com ho va ser al final del Franquisme i als anys vuitanta (quan fou punt de trobada dels sectors més avançats de l’independentisme) però ara, a començament del segle XXI, respecte l’etapa postautonòmica que potser suposi l’inici d’un procés d’autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!