Manuel Cruells va publicar l’any 1966, a través de les Edicions d’Aportació Catalana, un opúscle que duia per títol “Els silencis de Catalunya”, un fragment del qual tracta de la necessitat de continuïtat. Són unes quantes frases que donen peu a múltiples reflexions.
“Els pobles no es fan en un dia ni en una generació, es fan amb una continuïtat de generacions, com els substrats en la terra. Les generacions són els substrats de l’ésser d’una comunitat. Per això són tan perilloses les interrupcions o les batzegades en la seva continuïtat. I Catalunya sofreix una manca de continuïtat, un trencament en la seva continuïtat, gairebé en cada període històric. Quan aquest trencament periòdic en la seva continuïtat no és perllongat, afecta només els accidents del seu estar, però quan es perllonga indefinidament pot afectar, sense cap dubte, els substrats que formen el seu ésser. Però és evident que en aquest simple estar, periòdicament interrompuda la seva continuïtat, pot arribar a influir la seva substància, la seva forma d’ésser, la seva existència.”
“Som una comunitat que sempre ha de començar, som un intent constant de donar forma a la nostra existència. I això porta els uns al cansament i a la renúncia, i els altres, els més conscients, a la desesperació. Dues posicions igualment perilloses. Els qui renuncien es tornen indiferents, una posició totalment negativa per a tot. I els qui es desesperen poden arribar a posicions extremes, suïcides, que de fet també són negatives. Són posicions que no aprofiten a ningú, i molt menys a nosaltres mateixos.”
“És perillós de portar una comunitat a la desesperació. La desesperació és una malaltia que s’encomana i a la llarga fins i tot afecta els indiferents. Una desesperació, si és legítima, s’ho emporta tot, s’hi estarà en pro o en contra, però mai no s’hi estarà indiferent. Vull dir que la desesperació, en última instància, també arrossega els indiferents.”
“I no voldria que els catalans es deixessin portar mai per una situació desesperada. En el passat hem tingut alguns moments desesperats, i ens foren fatals. Hem sofert últimament un altre silenci que estem en camí de superar. I el superem sense la lògica desesperació que provocava. Seria suïcida, ara, quan sortim d’aquest últim silenci, caure en la impaciència frenètica. Algú, no recordo qui, va definir la política com l’art de saber esperar. La comunitat catalana ha de saber esperar. I sortir del seu silenci, d’aquest últim silenci, amb una confiança il·limitada en ella mateixa.”
“Hi ha una gran tasca a fer, una tasca col·lectiva. I caldria que hi hagués un gran sentit de responsabilitat per a realitzar-la amb la màxima eficàcia. I no li serien profitoses situacions desesperades, o frenètiques, o demagògiques, ni les impaciències, com tampoc no ho serien els ressentiments o aquell clàssic “ara és la nostra”. L’important no és la nostra situació personal, o el nostre sentiment personal, o la nostra circumstància també personal. L’important és fer el nostre país, cercant abans que tot fórmules que garanteixin la seva continuïtat. Hem de fer el país i no mitificar-lo com han fet generacions anteriors. És la gran tasca que ens espera.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!