L’apel·lació al federalisme abstracte per contraposar-lo a les reivindicacions nacionals catalanes és una constant: fa unes setmanes ho feia Ferran Mascarell des de les pàgines de l’Avui, avui Francesc de Carreras hi torna des de La Vanguardia.
Francesc de Carreras signa, com a catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, un article titulat “Estatut contra federalismo” en el qual mostra la seva animadversió contra el plantejament de base nacional, que singularitza les relacions entre Catalunya i l’Estat de forma bilateral. La seva perspectiva política consisteix de manera permanent, i persistent, en negar les contradiccions entre estat (espanyol) i nació (catalana), obviar que existeix una situació de dominació política i sota l’aparença de la neutralitat i la igualtat, apostar sempre per l’ordre establert, és a dir, per Espanya.
Així, nega que la falta d’acord sobre finançament abans del 9 d’agost sigui culpa exclusiva de l’administració estatal i retreu al govern de la Generalitat que no hagi obtingut l’acord unànim de la resta de comunitats autònomes de règim comú. Ignorant la situació de privilegi d’algunes d’aquestes, la realitat de l’espoli fiscal i la impossibilitat de conciliar interessos contradictoris atès el dret a veto fàctic que tenen sobre les demandes de Catalunya.
L’ideòleg de “Ciudadanos” acaba contraposant Estatut i federalisme, quan ni el primer conté realment una filosofia confederal basada en la sobirania catalana, ni el federalisme inspira efectivament l’ordenament estatal espanyol. Però li és igual, Francesc de Carreras aposta per Espanya i la dominació sobre el poble català, reaccionant (és el que fan els reaccionaris) contra qualsevol plantejament que pugui defensar els nostre interessos col·lectius. Ras i curt, prepara el terreny per a la sentència del Tribunal Constitucional que s’està cuinant per liquidar les reivindicacions catalanes, presents i futures.
Post Scriptum, 13 de desembre del 2021.
El federalisme ha desaparegut de l’espai públic català durant els anys del procés independentista, d’una banda perquè els que hi creien de debó com Ferran Mascarell s’han passat a l’independentisme, d’altra banda perquè ja no serveix com a pretext per fer contraindependnetisme. Val la pena, però, recuperar aqueix article signat per Pol Sureda i publicat a LLibertat.cat el 3 de maig del 2013, “Tres notes contra els miserables. I dos repicons“:
1. El federalisme és una forma d’unionisme
Al llarg d’aquest règim postfranquista que avui està enfonsant-se, si al Principat hi ha hagut un partit tergiversador per excel·lència, aquest ha estat el PSC (PSC-PSOE). Fidel a la tradició, el PSC (PSC-PSOE) continua collint èxits en aquesta tasca tergiversadora. L’últim és haver aconseguit que la gent s’empassi una idea absurda; que en el debat sobre la independència del Principat hi ha tres grans bàndols, és a saber: a) l’independentisme; b) l’unionisme; i c) el federalisme. El federalisme fóra un terme mitjà, raonable, equidistant entre els altres dos, que serien extremistes. Molta gent que s’inclina per la independència rebutja el federalisme no pas com a principi, sinó perquè li consta que federalitzar l’Estat espanyol és una tasca irrealitzable, o, en tot cas, bastant més difícil que atènyer la independència del Principat. Però aquí no ens referim pas a les possibilitats reals del federalisme; ni tan sols a la (dubtosa) sinceritat dels federalistes. Apuntem al principi mateix.
Perquè és mentida que el federalisme sigui una tercera via quant a la qüestió de la independència. En realitat, el federalisme és una forma d’unionisme. Que potser no cerca salvar com sigui la “sagrada unidad nacional” de l’Estat espanyol? Que potser això no comporta impedir la independència de Catalunya? Que potser no ho afirmen ben explícitament, que volen impedir la independència de Catalunya?
El federalisme vol canviar certes coses per tal de salvar l’essencial, és a dir, la subordinació del Principat (i altres territoris catalans del sud de l’Albera) a l’Estat espanyol. Per al nacionalisme espanyol, la “sagrada unidad” és un principi sagrat i inqüestionable. Aquest principi es garanteix amb aquestes o aquelles mesures; es pot atènyer liquidant l’autonomia, o retallant-la, o bé rebatejant la “comunitat autònoma” com a “Estat federat”. Però el cas és salvar la “sagrada unidad”.
De manera que diguem-ho clar: en el debat sobre els drets nacionals del poble català, avui, només hi ha dues postures: l’independentisme i l’unionisme. Entre els unionistes hi ha els federalistes, com hi ha els immobilistes, els recentralitzadors, etc. Perquè el federalisme és una forma d’unionisme.
2. El federalisme és enemic de l’independentisme
Intermedi: heu seguit les darreres giragonses jesuítiques dels ínclits Herrera Boys? Cronologia:
–dijous 23 de maig, al vespre, l’ANC fa un acte sonat a Sabadell en què representants destacats de CDC, ERC i la CUP surten junts a l’escenari, s’aplaudeixen mútuament i visualitzen d’aquesta manera la unitat d’un independentisme que difícilment podria ser més transversal. O sí. El problema és que també hi estava anunciada Dolors Camats, colíder d’Iniciativa i, suposadament, independentista. El seu nom figurava als cartells. Però se’n va excusar a última hora. Al·legant que l’acte era “massa independentista”. Gran sorpresa d’última hora per a la senyora Camats, que un acte de l’ANC tingués caràcter tan independentista.
–dissabte 25 de maig, al matí, i en nom d’Iniciativa, Dolors Camats (no pas l’unionista Herrera, sinó la presumptament independentista Camats) desferma una diatriba descomunal contra CiU i ERC, calca literalment Navarro en rebutjar que el “dret a decidir” sigui confós amb el “sí” a la independència, i, fins i tot, arriba a l’extrem de qualificar el Consell Assessor per a la Transició Nacional de “joguina” personal de Mas. El mateix Consell que el PP duu al Tribunal Constitucional espanyol i que Navarro exigeix suprimir perquè “confon” el “dret a decidir” amb el “sí” a la independència.
–dilluns 27 de maig: Iniciativa i EUiA anuncien que signaran amb Izquierda Unida un pacte per l’autodeterminació dels pobles de l’Estat espanyol. La mateixa Izquierda Unida que d’ençà l’inici del procés d’independència ha anat dient, fent i votant essencialment el mateix que el PP i el PSOE, cal recordar-ho.
–dimecres 29 de maig. I sí, se signa el pacte. A Madrid, que deu ser el lloc on es dirimeix avui un procés d’autodeterminació. I amb un vilipendi sumat: tots els signants aposten per l’Estat federal espanyol. Això, al cap d’un mes que Iniciativa decidís que no es pronunciarà sobre el sí o el no a la independència fins que no s’hagi fixat una pregunta clara, i que llavors ja ho farà en referèndum intern. Doncs bé: el referèndum intern d’Iniciativa ja es deu haver produït, sense prèvia pregunta ni res, perquè Iniciativa ja proclama als quatre vents que la seva opció és la federalització de l’Estat espanyol, o sigui, la conservació de l’Estat espanyol dins les fronteres actuals, o sigui, la subordinació del Principat a l’Estat espanyol, o sigui, el no a la independència.
D’aquí vénen dues deduccions i un dubte.
Primera deducció: Izquierda Unida ha virat com un mitjó, en una mostra d’intel·ligència política, perquè pretén reconduir la situació i impedir la independència del Principat per la via del pacte desigual i no del bastó desbocat; la mateixa trampa hàbil que, incomprensiblement, PP i PSOE no semblen capaços d’articular.
Segona deducció: ara ja s’entén que la senyora Camats no podia acostar-se a Sabadell aquell vespre de dijous. I que li convenia engegar a dida l’independentisme aquell matí de dissabte.
Dubte: els ínclits Herrera Boys, ¿com pretenen vendre a l’opinió pública del Principat, fins i tot a aquells sectors prou hispanonaïfs per a creure sincerament en el federalisme, que un acord amb IU acosta en alguna mesura a la possibilitat d’una reforma federalitzant de l’Estat espanyol? Bé; sí que poden dir allò tan bonic de: “ho veieu, com Espanya no és tan dolenta?” El nacionalisme espanyol no ha dubtat ni dubta ni dubtarà a fer pinya.
Per començar hauran d’explicar-ho als independentistes que resten a ICV-EUiA. Per exemple, a Raül Romeva, a Jaume Bosch i a algun que altre fundador del PSAN.
3. Autodeterminar-se espanyols
Deia l’altre dia (dimecres 29 de maig) Alfonso Guerra, a TV3, referint-se a Pere Navarro, que reclamar el dret d’autodeterminació amb l’objectiu específic de proclamar que no es vol la independència és digne de Woody Allen. En aquest punt, Guerra té tota la raó. I no la té pas Dolors Camats, que diu tot el contrari d’ençà que es dedica a calcar tot el que diu Navarro.
Perquè, ¿de què parlen els que reclamen el dret d’autodeterminació però alhora rebutgen la independència? Parlen d’usar el dret d’autodeterminació per a refrendar la presumpta espanyolitat dels catalans; per tal que l’opressió nacional del Principat sigui aplaudida explícitament per la població. De la mateixa manera que el federalisme (com la reforma estatutària de Maragall) cerca diluir la consciència nacional catalana creant una presó més còmoda, l’autodeterminació pel “no” cerca la deslegitimació política dels drets nacionals del poble català mitjançant l’abjuració solemne de la “falsa ruta”, un cop més. El projecte històric dels Navarro Boys, el mateix que el dels Herrera Boys, és el súmmum de l’espanyolisme, més agudament encara que el de Ciudadanos i el PP. I, sobretot, més brutalment subtil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut, Jaume,
el que digui o pugui dir aquest senyor de Carreras, no em sorpren gens. Ja el tenim apamat. Ja sabem quin peu calça. Allò que em ve al cap cada cop que escolto parlar de gent com ell, com en Vidal-Quadres, …, és per què? Per quina raó raó amb un mínim, o molt, de formació preferix decantar-se en favor del Ministeri de la Veritat, Espanya, i de cap manera es mostra valent per plantar-li cara? Ja sabem que de maneres de pensar n’hi ha moltes, però sobta, sorprèm, fins i tot indigna una mica aquesta actitut servil, mesella, activista en favor de l’Estat dominador, per partde certs elements.
És que el seu ressentiment amb el pujolisme que no els va riure gràcies pot la bona voluntat?
No ho sé, fa temsp que hi dono tombs i no acabo de treure’n l’entrellat. Fins i tot si aquests elements formen part de la burgesia del “qué hay de lo mío?”.
Per altra part, estatut i finançament es donaran la mà i allò que l’estatut accepti serà el que tindrem en finançament. Potser a canvi de no tocar immersions, … Potser ja anaven preparant la negociació amb lleis com la de la tercera hora, …, per tenir més força en la negociació.
De totes maneres, no podem permetre que ens venguin un nyap com si del tresor dels Rotschild es tractés. O és substancialment bo el finançament, o no es pot acceptar. Bé per en Ausàs prenent les paraules de l’Iceta. I l’estatut de nou retallat, imagino que caldrà tornar-lo a plebiscitar, no? Més que res per mantenir-nos en la ilusió que els votants pintem alguna cosa.
Bé, Jaume, salut!
jaume
Lògica l’opinió del Francisco de Carreras. És nacionalista espanyol i actua com a tal. També és lògic que hi hagin catalns com ell i cap espanyol antiespanyolista o catalanista: Espanya domina i representa el poder. Per això tenim cantants, presentadors, actors, etc. que se’n van a Madrid a triomfar i a ensenyar-nos que el camí correcte dels bons catalanets és estimar Espanya. Tenim els bonics exemples d’Angelines Barceló i Carlitos Francino amb les samarretes d’Espanya. Quan els francesos van envahír part d el’Àfrica, agafaven uns quants africans, els ensenyaven una mica de francès, els posaven un uniform i, alehop, aquests començaven a mirar els seus compatriotes per sobre l’espatlla, amb la suficiència dels “triomfadors” ¿Oi que us sona?