Amb tota solemnitat els actes d’avui a la ciutat andalusa son el tret de sortida d’una campanya mediàtica amb la qual el nacionalisme espanyol reformula el seu bagatge ideològic per enllacar l’actual ofensiva contra els nacionalismes basc, català i gallec amb el mite fundacional de Cadis. L’apel·lació al liberalisme com a matriu intel·lectual del constitucionalisme decimonònic espanyol hom la presenta com la continuació de l’hegemonisme castellà forjat a cops d’espasa al llarg dels segles anteriors.
La tradició jurídica i política castellana, llevat de comptades i significatives excepcions, esta basada en el poder absolut dels monarques, el caràcter residual de les Corts i la irrellevància de les municipalitats després de la decapitació dels comuners. Només la crisi provocada per la irrupció de la influència francesa introdueix parcialment concepcions polítiques importades del model napoleònic. Aqueixes personalitats castellanes -Quintana, Martinez de la Rosa- adopten un liberalisme concebut com a revulsiu a la decadència espanyola atribuïda al secular despotisme dels reis i el seu arcaic sistema de govern. El seu paper en la gestació del projecte constitucional de Cadis ha estat sobredimensionat alhora que el paper dels constituents catalans, valencians i balears ha estat ignorat, fins i tot pels historiadors nostrats. Sortosament les recerques recents de joves investigadors com
Ferran Toledano o Jordi Roca van camí d’esmenar aqueix dèficit.
El dret públic català anterior als Decrets de Nova Planta (magníficament estudiat per Víctor Ferro) i les compilacions constitucionals catalanes fins a 1714 si que efectivament representaven un sistema de govern caracteritzat per la limitació del poder reial, la puixança del poder legislatiu i fins i tot durant la guerra de Successió ja hi havia veus que apuntaven a un proto-republicanisme. La
vigència del pensament polític català, somort durant un segle, reapareix a Cadis per preservar dos elements bàsic de la identitat catalana: la integritat territorial i el dret privat propi. El liberalisme autòcton s’articula ràpidament a Catalunya com a una ideologia central a partir del segle XIX, com assenyala Francesc Roca a la ponència presentada al
Congrés de Pensament Polític dels Països Catalans (1714-2014), celebrat a Lleida el setembre del 2006.
L’evolució de l’Estat espanyol a partir de Cadis no suposa precisament el triomf del liberalisme, ans al contrari els succeeixen les guerres -carlines i colonials- i els cops d’estat militars, llevat de breus períodes en els quals excepcionalment imperen governs democràtics (cas de la primera República espanyola). No hi ha ni modernització, ni il·lustració predominant a l’Espanya moderna, com els fets històrics demostren. I la revaloració retrospectiva dels intents de reforma de les institucions promoguts des de postulats republicans, liberals o socialistes que s’esta fent als darrers anys (cas de Mario Onaindia amb el seu llibre “La construción de la nación española: republicanismo y nacionalismo en la Ilustración”) és per confrontar-los als nacionalismes perifèrics emergents, especialment el català.
La revisió de la historia espanyola moderna des de la perspectiva castellano-cèntrica que s’està produint als darrers anys paral·lelament a la involució cap al neo-centralisme ha estat criticada per un manifest recent d’historiadors bascos, gallecs i catalans. El caire dels actes commemoratius del bicentenari de la Constitució de Cadis confirma els arguments dels denunciants.
Després de mes de trenta anys de vigència de la Constitució del 1978, el sistema polític instaurat des d’aleshores -després d’algunes concessions inicials fruit del sentit de culpabilitat per la repressió sota el règim franquista de les minories nacionals- està en plena involució fins a consumar l’estat-nació espanyol mai assolit del tot. El
supremacisme castellà se sent capaç de liquidar els problemes nacionals perifèrics i assimilar les poblacions basques, gallegues i catalanes que fins ara han resistit culturalment al patró espanyol.
Després de la guerra de Successió Espanya ha instaurat diversos sistemes de dominació política i espoliació econòmica sobre la nació catalana vençuda: monarquia absoluta, monarquia parlamentaria, estat republicà, dictadures militars diverses… Les fórmules varien amb el transcurs del temps però la
dominació es estructural. La crisi provocada per la
Guerra del francès desemboca en un procés constituent que no va reeixir i que no alterava substancialment l’ordre establert.
Fins i tot en el moment de la segona república, quan el nacionalisme català era emergent, la constitució del 9 de desembre del 1931 no va passar de la definició d’Espanya com a “estado integral”. Justament l’integrisme d’estat es el concepte mes precís per definir la concepció política profunda de l’estat de matriu castellana: la unitat de l’estat preval per damunt de la voluntat dels ciutadans. Aqueixa concepció impossibilita el reconeixement dels diversos pobles que subsisteixen dins el territori estatal com a subjectes de drets col.lectius i explica el refús sistemàtic a les diferents propostes de reforma institucional promogudes des de Catalunya al llarg dels darrers dos-cents anys. És més, la catalanitat és percebuda com a aliena i combatuda des d’un
anticatalanisme visceral. El
patriotisme constitucional que durant l’etapa de govern del president Aznar es va voler promoure (adaptant de manera maldestre aqueixa teoria del constitucionalisme alemany contemporani) no va assolir cap mena de ressò -ni en els cercles
intel·lectuals espanyolistes– . Amb el seu nacionalisme en tenen prou.