Ho vaig seguir a través dels mitjans forans que excepcionalment atorgaven el protagonisme a un conflicte nacional que els era desconegut: on era Catalunya i què volien els catalans? Vaig constatar un cop més la transcendència de la internacionalització de la causa catalana i com la simpatia envers Espanya es limitava a la seva selecció de futbol que allavòrens estava a punt de guanyar el mundial.
Un cop retornat al país vaig ser testimoni de com Catalunya entrava en una nova etapa política: els partits que havien donat suport a la reforma estatutària -inclús ERC- no tenien pla B, no estaven disposats a engegar un procés d’autodeterminació. Així ho van demostrar rebutjant pocs dies després del 10-J, per acord unànim de la mesa del Parlament i per tercer cop, la tramitació d’una iniciativa popular en aqueix sentit. La resolució adoptada sobre la sentència del Tribunal Constitucional era buida de contingut i impròpia d’una institució que aparenta representar la nació catalana.
A partir d’aleshores, la mobilització cívica nacional per la independència ha pres una embrantzida que depassa llargament la capacitat de resposta de la classe política subalterna. Significativament fou en aqueix context que va sorgir Solidaritat Catalana per la Independència, primer com a coalició electoral, després com a projecte polític que es va consolidant com a nou referent de l’independentisme rupturista a diferència d’Esquerra que només aspirar a partit frontissa de l’ordre establert.
Post Scriptum, 10 de juliol del 2021.
Avui fa onze anys de la magna manifestació de Barcelona convocada per rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional liquidant la reforma de l’Estatut del 2006. La marxa va ser convocada per Òmnium Cultural al capdavant d’una munió de partits i entitats aplegades al voltant del lema “Som una nació, nosaltres decidim”, i es pot considerar l’inici del procés independentista que va tenir el seu punt àlgid l’octubre del 2017 amb la celebració del referèndum d’autodeterminació. D’allavòrens ençà el capgirament manifest d’ERC, i en menor mesura del PDECat, banalitzant el sentit del Primer d’Octubre i desconstruint el procés han dut a l’atzucac actual on la manca d’unitat, el rebuig a la unilateralitat i a la prioritat de la independència derivada del sectarisme d’Esquerra ens aboquen a la recerca d’una solució negociada amb l’estat (que no pot ser altra que l’acceptació d’un nou règim autonòmic). La facilitat amb la qual ERC està aconseguint el seu propòsit, obligant a CUP i Junts per Catalunya a fer-ne seguidisme, s’explica per l’absència d’estructures d’estat bastides al marge del règim autonòmic durant els darrers onze anys (només la conjuntural organització clandestina del referèndum, els CDR i l’efímer Tsunami Democràtic responen a la necessitat de fer front al poder espanyol en termes de conflicte).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!