Jaume Renyer

Avui s’escau el desè aniversari dels atemptats contra els trens de rodalies de Madrid perpetrats per un grup gihadista, uns fets amb unes conseqüències que han trasbalsat la política estatal espanyola i que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar els termes del conflicte entre l’independentisme català i l’ordre establert. 

En primer lloc, pel que fa a l’autoria dels crims, la sentència judicial recaiguda sobre els responsables estableix d’una manera irrefutable el caràcter gihadista de l’atemptat, i malgrat això, deu anys després, encara els responsables governamentals a l’època -amb el mateix José María Aznar al capdavant- i els seus corífeus continuen escampant la brama de l’autoria d’ETA. Avui mateix, el sinistre cardenal Rouco Varela ha fet un sermó ambigu sobre l’autoria dels atemptats alimenta les teories de la conspiració escampades per la “Brunete mediática”.

Aqueixa actitud mostra clarament la perversitat de les seves intencions: presentar una España víctima d’enemics exteriors i interiors als quals cal combatre fins a la liquidació amb tots els mitjans que calguin per tal de preservar la indissoluble unitat de l’Estat. Cap rastre del sentit de la responsabilitat que hauria d’impregnar el capteniment ètic d’un governant, cap exemple dels valors morals als quals apel·la el nacional-catolicisme per tal de perpetuar  l’integrisme espanyol. La veritat dels fets, la realitat jurídica, no tenen cap importància si contradiuen els interessos de les elits que “de facto” exerceixen la seva hegemonia política sobre els pobles encaixats a la força dins les fronteres estatals.

En segon lloc, i conseqüència de l’anterior, la mateixa legalitat que és esgrimida contra els drets nacionals del poble català és menystinguda si posa en qüestió els interessos de l’ordre establert. Això cal que ho tinguin en compte els qui propugnen la consulta per accedir a la sobirania confiant amb el respecte a la legalitat per part dels defensors del supremacisme espanyol. Els fets demostren que prospera entre la dirigència madrilenya i els seus còmplices perièfics la pretensió de reinstaurar un neofranquisme amb cobertura constitucional com a alternativa per estroncar les aspiracions de llibertat del poble català.

I, en tercer lloc, la classe política espanyola -PP i PSOE, fonamentalment- no és capaç de bastir una estratègia preventiva front el totalitarisme islamista i conseqüentment els grups gihadistes que se’n deriven. En el terreny ideològic hom troba a faltar una cultura que prioritzi el laïcisme i les llibertats republicanes, en el terreny geoestratègic hi ha una manca d’atenció a la coexistència i la cooperació en l’espai mediterrani, just el que s’escau als interessos nacionals catalans. També en el terreny de la seguretat les perspectives catalana i espanyola són contraposades, i més quan Barcelona és un objectiu del terrorisme islamista.