Jaume Renyer

Partint de la realitat, és un fet incontestable que existeix un malestar ciutadà patent a les societats europees, a unes més que d’altres, i que hom atribueix al sistema esclerotitzat per uns partits polítics endogàmics integrats a l’ordre establert del qual formen part sense propostes innovadores creïbles i viables. Aquest pressupòsit és cert només en part. D’entrada no em sembla certa la contraposició entre democràcia real i democràcia formal, com si aquesta darrera fos un empostissat artificial.

Les formes i els procediments democràtics són les garanties dels drets fonamentals, la llibertat d’expressió, les eleccions parlamentàries, la protecció judicial, etc… no són artificis supèrflus sinó el punt de  partida de la convivència en llibertat.

El desprestigi de la “democràcia formal” era un dels dogmes del comunisme per justificar l’absència de democràcia reals als països on va implantar la seva dictadura teòricament “del proletariat”. Aquest prejudici antiformalista ha subsistit fins als nostres dies a Europa occidental on ha estat assumit pels moviments antisistema. Myriam Revault ho explica molt bé al seu llibre “Pourquoi nous n’aimons pas la démocratie”. Està per veure encara en què consisteix la democràcia real que propugna aquest nou moviment social, però malament comença si confronta la seva proposta amb la democràcia formal.

De fet, arreu d’Europa s’estan produint canvis profunds per la via institucional democràtica: a Escòcia -amb la victòria del SNP- i als països nòrdics -amb la irrupció dels partits euroescèptics-, per exemple. Que les formacions emergents no encaixin dins dels paràmetres del progressisme europeu fins ara hegemònic no legitima a aquest per desqualificar-los d’entrada titllant-les d’extrema dreta o directament feixistes, com denuncia Joan B. Culla. Potser caldria preguntar-se per les causes de la incapacitat de les formacions socialistes i anticapitalistes per oferir alternatives reals, el fracàs del Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA) francès és un exemple.

Ara fa nou anys vaig tenir ocasió d’assistir al Fòrum Social Europeu de Florència, des d’aleshores ençà els plantejaments altermundialistes han tingut gran predicament mediàtic però poques realitzacions concretes en el terreny polític. Ans al contrari, s’ha desenvolupat i radicalitzat un discurs “contra-reaccionari“, sectari i agressiu a les antípodes del diàleg i la transformació social que els seus predicadors anuncien.

Impregnades d’abstraccions típicament jacobines arriben propostes com la llençada per Stéphane Hessel que són una impostura intel·lectual sota la forma d’una indignació sel·lectiva i perversa (el principal culpable del malestar actual és Israel i el sionisme, segons aquest diplomàtic demagog). La circumstància que entre els imitadors espanyols d’Hessel hi hagi individus amb la trajectòria de menyspreu als drets de les persones i els pobles com Baltasar Garzón (autor entre d’altres del pamflet, “Reacciona”, Editorial Aguilar, Madrid, 2011), fa desconfiar encara més de la congruència dels postulats que inspiren el nou moviment social. 

Personalment, davant les proclames genèriques més m’estimo el projectes concretes realitzables per més difícils que siguin d’assolir. Per això recomano la línia de pensament de la revista antiutòpica francesa Le meilleur des mondes, que es bat contra els mons ideals proposats pels diversos totalitarismes i a favor dels millors mons realment possibles. Tal com deia la declaració ideològica d’ERC aprovada l’any 1979: “L’evolució del pensament polític i l’experiència històrica han demostrat, en efecte, la fallida dels dogmes pseudocientífics i confirmen la plena vigència d’una doctrina capaç d’harmonitzar la llibertat amb la justícia i l’eficàcia econòmica amb el progrés social”. La democràcia real és, doncs, el republicanisme català.